Entre aquesta setmana 39 en què entrem i la vinent tenen lloc la majoria dels parts. Per tant, ja estic arribant al final de la meva gestació. Ara mateix ja he arribat als 50 centímetres de longitud i als 3.200 grams de pes. A partir d’ara, sigui quin sigui el temps que em queda per sortir, encara aniré creixent 1 centímetre i guanyaré entre 150 i 200 grams per setmana.

A mesura que s’acosta la meva sortida, el meu naixement, la meva mare està cada vegada més inquieta pensant com serà. Ella ja sap que, tot i que cada part és diferent, des d’un punt de vista mèdic tots passen per unes etapes que li han explicat a les classes prenatals. Saber com es desenvolupa el treball del part l’ha ajudada molt a afrontar-lo amb més serenor. La meva mare ja ha sentit a parlar de parts que «han durat dies». En realitat, hi ha una fase prèvia al procés del part, tècnicament coneguda com a pròdroms de part, en la qual, estrictament, el part no ha començat, però que pot ser molt llarga i molt molesta.

JA ESTIC PREPARAT PER SORTIR

El meu procés de formació i maduració ha acabat. Fins ara m’he aclimatat a l’úter, que ha estat una llar per a mi i que ara esdevindrà el vehicle que em durà a la vida. D’aquí a unes hores, es convertirà en el múscul més poderós que la meva mare hagi tingut actiu en tota la seva vida. I jo participaré a l’hora de prémer el botó de sortida. Casa meva, toveta i acollidora durant tots aquests mesos, ara serà el meu principal impulsor; l’úter em lliurarà al món. Allà coneixeré els meus pares i passaré a ser un més en aquest món que m’espera.

La primera part de la meva vida, la que vaig passar dins de la mare, sense respirar i en un líquid, s’està a punt d’acabar. Tots els meus sistemes ja estan escalfant motors. Quan sigui a fora de la mare, no recordaré res del que he viscut aquí, però tot formarà part de mi per sempre. En cada setmana de gestació s’han anat col·locant els fonaments sobre els quals s’aixecarà la meva vida. I, per tant, allò que he experimentat aquests mesos sempre, d’alguna manera, continuarà amb mi tot i que jo no en seré conscient. Estic a punt d’iniciar la meva sortida a la vida; allà hi trobaré la persona que seré.

És curiós perquè tothom em reconeixerà com una persona nova, diferent i, de fet, estic format per àtoms que han existit milers i milers d’anys, des d’abans de l’inici de la humanitat. Per partícules que segurament han estat en milers de persones, però també en qualsevol ésser viu, arbres, plantes i fins i tot en la terra, el mar o els rius. Per àtoms que d’alguna manera van formar part de la meva mare i que van arribar en forma d’aliment, que després han constituït la matèria per construir-me i que, quan marxi, jo també deixaré aquí.

Ara m’ha arribat l’hora de començar la segona part de la meva vida; la meva vida a l’exterior. Estic segur que serà una aventura increïble. M’acomiado de la que ha estat la meva caseta d’aquests mesos, de la meva vida com a fetus i de l’interior de la mare, a la qual seguiré vinculat físicament durant molt de temps i, emocionalment, tota la vida.

Per primera vegada veuré la llum, respiraré aire, succionaré per empassar de debò, i tots aquests circuits que s’han estat desenvolupant a l’interior durant les moltes setmanes que han format aquest diari es posaran en marxa.

Ara em toca viure a mi: la meva primera autonomia, sortint de la mare, fa camí cap a totes les altres que també han d’arribar. El meu aprenentatge, les relacions amb els altres i tot el meu futur sempre tindran alguna influència d’allò que vaig rebre abans de néixer i sempre estaran molt clarament modelats pels primers mesos i anys de vida fora de la mare.

El meu cervell encara necessitarà molts mesos per madurar el mínim que em permeti bellugar-me i interaccionar amb el món. Porto amb mi un sistema nerviós que no ha acabat de madurar. S’ha dissenyat durant un milió i mig d’anys i jo el faré servir en un món molt més segur que el dels meus avantpassats, però més complicat de gestionar per al meu cervell. De moment, em caldran molts mesos per adonar-me que sóc un ésser individual, separat de la mare. Els pares em començaran a educar ben aviat. Ho faran tan bé com puguin. Tant de bo no em fiquin moltes normes al cap i m’ajudin a ser lliure! Ho tenen força difícil! Crec que seré millor que ells, tal com ells van millorar l’anterior generació, però em sembla que encara falta molt perquè els humans aprenguin a dominar la seva ment. Amb un cervell dissenyat per vetllar per la supervivència i per la imatge que donem als altres, no és fàcil.

En fi, ara tinc problemes més immediats en què pensar. De moment, he de néixer. M’espera un part, que no és una cosa fàcil, i només passaré per això una vegada a la vida. Després encara em queda tota la infància i la joventut. Quan s’acabin aquestes parts de la meva vida, potser ja començaré a preocupar-me una mica per aquests altres aspectes de la psicologia i la felicitat que preocupen els adults. Ara em queda molta vida encara…!

Em fa una mica de mandra sortir allà a fora. Hi he estat tan bé aquí a dins, tan calent, tan còmode, tan suau, sense haver de preocupar-me de menjar o de respirar… El món que m’espera m’obligarà a dependre molt d’ell. Encara no sé ni què és la por. Molt millor, així no em preocupo. Però si tingués emocions, em sentiria com la meva mare: frisant, però amb molt de respecte.

Tot està preparat per a la meva sortida. Els sistemes que enviaven senyals a l’úter perquè estigués tan relaxat ja estan canviant ràpidament. Jo estic ajudant en el procés. El meu cervell ja ha començat a produir hormones relacionades amb el cortisol, que m’ajudarà a posar-ho tot a punt per funcionar, sobretot els pulmons, però també el cervell, els budells i totes les hormones. Aquestes mateixes hormones ja actuen sobre la placenta i l’úter. Es comencen a produir milions de molècules de prostaglandines, que a poc a poc faran que aquesta casa que m’ha acollit tan tendrament esdevingui el poderós motor que m’expulsarà fora del cos de la mare, a la llum, al món.

EL MEU VIATGE DE FETUS A NOUNAT

Ben aviat experimentaré un dels canvis més importants de la meva vida. D’aquí a uns segons deixaré de ser un fetus per ser un nounat. Passaré de viure en líquid a respirar aire, de rebre sucre tota l’estona a haver de menjar. Sabré què és passar gana o fred. Els meus pares em veuran néixer i, tot i que fa mesos que saben que existeixo, per a ells seré una novetat. Canviaré tant que fins i tot necessitaré un altre metge: per a ell seré un pacient diferent, tot i ser la mateixa persona. Fins ara em controlava un obstetre i ara ho farà un pediatre. Malgrat tots els canvis, de la comoditat a la incomoditat, de la continuïtat al canvi constant, de la seguretat a la incertesa… Malgrat tot això, duc la vida a dins de la meva natura i m’empeny cap a fora, cap al món, i la vull viure.

He de dir adéu a casa meva. I a vosaltres. He explicat com m’he construït fins ara, tot el camí que m’ha dut fins aquí. Des que l’òvul de la mare i l’espermatozoide del pare es van trobar han passat milers de petites coses. De cèl·lula a ésser humà, preparat per començar a respirar tan bon punt tregui el cap.

D’aquí a poques hores començarà el meu viatge cap a l’exterior; ja seré part del món. Ben aviat coneixeré els meus pares. Coneixeré el principi de la segona part de la meva vida.

Estic segur que valdrà la pena…

«Mama, ja arribo!». «Papa, ja arribo!».