Aquesta setmana mesuro uns 41 centímetres i ja peso uns 1.700 grams. Vaig creixent en longitud, però sobretot augmento de pes. Cada vegada tinc més greix subcutani, i cada setmana estic més grassonet i tinc la cara més rodona. M’estic convertint en un nadó i ja em falta menys per aparèixer al món exterior. Quan aquest moment arribi, tot l’untet sebaci, aquell greix que sembla llard i que m’envolta, m’ajudarà a sortir. Serà com la meva vaselina: em permetrà sortir més fàcilment i gràcies a aquesta capa de greix la meva pell estarà ben protegida quan entri en contacte amb l’aire per primera vegada. Serà una pell molt delicada i perdré molta temperatura. També serà fàcil que em deshidrati. Tota ajuda serà important.

El meu aparell respiratori cada vegada té més surfactant i la superfície de contacte dels alvèols segueix creixent. Per tant, els pulmons van guanyant capacitat per adquirir oxigen. El sistema urinari treballa sense descans, ara produeix més de mig litre d’orina al dia, que forma el meu líquid amniòtic. Però la meva capacitat de deglutir líquid és equivalent. Per això, malgrat que la quantitat de líquid amniòtic és semblant, com que jo creixo cada vegada més, sembla que hi hagi menys líquid.

EL CERVELL I LES DIFERÈNCIES SEXUALS

El cervell, que em segueix creixent de manera espectacular, ara ja mostra diferències importants vinculades a les hormones sexuals. La seva complexitat és immensa, fins i tot ara que encara està en construcció. Tot i que des de fora sembla un òrgan únic, funciona com centenars d’ordinadors molt potents connectats entre ells. Hi ha àrees del meu cervell que tindran una missió molt concreta, com el llenguatge o les sensacions dels peus. D’altres tindran més d’una funció. Tant si en tenen una com si en tenen moltes, totes aquestes àrees estan superconnectades entre si. Els científics en poden distingir moltes mitjançant proves com la ressonància magnètica. Els nens i les nenes tenim diferències en la mida d’algunes àrees. Per exemple, la del llenguatge sol ser un 20% més gran en les dones. El cervell dels infants és més gran per fora, però també té més líquid. Sovint els metges no saben què significa ni quin és el motiu d’aquestes diferències en la mida, però creuen que expliquen per què els nens i les nenes no som completament iguals, per què ens comportem de maneres diferents o preferim jocs diferents. Moltes d’aquestes diferències les causen les hormones sexuals, que ja tinc en grans concentracions a la sang. Però d’altres ja hi eren fins i tot abans que apareguessin les primeres hormones en la sang. Els meus gens ja duen alguna cosa que farà el cervell diferent en funció de si tinc un cromosoma Y o no. La llista de petites diferències és molt llarga. I aquestes àrees del cervell tenen uns noms estranyíssims que fins i tot costen de pronunciar. En realitat, a mi això ara tant me fa. Ni tan sols sé llegir encara! A més, totes aquestes diferències són molt generals. Mai serviran per a un cas concret, ja que tot i que ens assemblem en moltes coses, totes les persones som úniques.

L’ORIENTACIÓ SEXUAL I L’ASSIGNACIÓ DEL SEXE PSICOLÒGIC

És inqüestionable des del punt de vista científic que nens i nenes mostren actituds i preferències diferents davant de certes coses. També és veritat que l’ambient, l’educació i l’entorn familiar en els primers anys de la vida acaben potenciant moltes d’aquestes diferències. Unes quantes de les que hi ha entre el cervell femení i el masculí es produeixen ben aviat en la vida intrauterina, fins i tot abans que hi hagi hormones en la sang del fetus. Però, sens dubte, les hormones acaben consolidant aquests canvis i sense elles el resultat no seria el mateix. Finalment, l’educació i les experiències dels primers anys també hi tindran una gran influència.

La investigació no ha aconseguit determinar de manera concloent quan i per què s’assigna l’orientació sexual o la identificació amb un sexe. Així, hi ha proves científiques que demostren que hi ha zones del cromosoma X i d’altres cromosomes que determinen en gran manera l’atracció per un sexe o l’altre. Però no ho expliquen tot. D’altra banda, les dades d’alguns estudis suggereixen que podria haver-hi influències epigenètiques segons l’ambient molecular o hormonal abans de néixer. Per tant, la ciència conclou que una part molt important està escrita en els gens, però els mecanismes de com es gesta l’orientació sexual encara no han estat aclarits. De la identificació amb el propi sexe també en sabem ben poca cosa. En realitat no sabem exactament en quin moment s’assigna el gènere psicològic o què el determina. Però estudis recents aporten proves que, en gran part, depèn de les seqüències d’alguns gens. Aquests gens sembla que segueixen una seqüència diferent en les persones que no s’identifiquen amb el seu propi sexe. Encara cal molta recerca per acabar d’entendre aquest procés important de la vida, que en els propers anys segurament generarà noves dades per avançar en aquest tema.

ELS MEUS NEUROTRANSMISSORS CEREBRALS

El cervell, tot el meu sistema nerviós, segueix preparant els circuits que em faran sentir plaer o estrès. En la meva vida com a fetus em cal tenir unes substàncies que fan que tot funcioni. Són els neurotransmissors cerebrals, com la serotonina o la dopamina. Quan neixi, aquestes substàncies em faran funcionar el cervell, em faran sentir bé o malament… però ara són imprescindibles simplement perquè els plànols que contenen els meus gens s’executin fidelment. Els neurotransmissors del cervell han de ser-hi en les quantitats adequades. I cal un equilibri molt delicat, ni molt per sobre ni molt per sota, perquè tot surti bé. Actuen estimulant totes aquestes connexions i circuits, dels quals ja hem parlat tant, i que són tan importants perquè una vegada que el cervell es posi en marxa pugui aprofitar el seu potencial al màxim. Fins i tot la manera com es produeixen aquests neurotransmissors al meu cervell segueix, com tota la resta, una delicada programació marcada pels meus gens i per aquesta cosa tan complicada que és l’epigenètica. Cal que tot es desenvolupi correctament per a la meva salut emocional i psicològica futura.

SEROTONINA I DOPAMINA

La serotonina és un neurotransmissor molt important. Ja en vam parlar la setmana passada. El cervell del fetus l’està produint en gran quantitat, però també produeix moltes altres substàncies igualment importants. Una d’aquestes és la dopamina. Igual que la serotonina, la dopamina és a molts llocs del cos i fa moltes funcions diferents, però al cervell és fonamental.

Durant la vida fetal les neurones produeixen quantitats immenses de dopamina. És molt important que el cervell en produeixi en tanta quantitat perquè cal que tot ell es construeixi correctament i es connecti de manera perfecta. La dopamina seguirà sent imprescindible durant la resta de la vida. Sense, el cervell no podrà funcionar bé. Aquesta substància farà moltes coses diferents, però una de les més curioses serà fer-nos sentir desig, per exemple, de menjar, de dormir, de moure’ns, etcètera, serà el cervell qui farà que aquests desitjos existeixin, a més de permetre’ns sentir plaer. De tot això n’és responsable la dopamina.

LA DOPAMINA I EL DESIG INSACIABLE

Com hem dit, la dopamina és un neurotransmissor imprescindible per al desenvolupament i el funcionament del meu cervell. Un funcionament alterat de la dopamina, sigui per excés o per defecte, pot produir malalties diverses. Una de les més conegudes és la malaltia de Parkinson.

Però, com també hem explicat, la funció més interessant de la dopamina és la de generar plaer associat a una recompensa amb un funcionament peculiar. Quan ens imaginem alguna cosa que ens agrada, es produeix un primer pic de pujada de dopamina al nostre cervell, que causa una sensació de plaer. Quan fem realment el que ens havíem imaginat, hi ha un segon pic. Tot i així, el segon (realitat) és inferior al primer (desig) i a més dura menys —el plaer s’extingeix molt de pressa.

Els psicòlegs evolutius afirmen que això és una de les conseqüències de la selecció natural al cervell. Recordem que el seu funcionament s’ha dissenyat durant milions d’anys, quan calia sobreviure en un entorn hostil. El plaer de desitjar alguna cosa (en un simi o un humà antic, per exemple, el dolç d’un fruit penjat d’un arbre) actua com la raó per fer l’esforç de pujar a l’arbre. En haver menjat el fruit, el plaer ja és menor, i a més s’extingeix ràpidament. Això és fonamental, perquè obliga a buscar menjar una altra vegada, i a fer-ho aviat. No cal dir que el desig i el plaer en la nostra ment són més complicats que el que acabem d’explicar, però les pujades i les baixades de la dopamina són un bon exemple de com funciona la nostra psicologia.

La imaginació sempre és superior a la realitat, perquè estem dissenyats per fer l’esforç de trobar. Ara cal substituir la cerca del fruit de l’arbre i el gust dolç, que era el que proporcionava plaer al mico, amb desitjos, satisfaccions personals o èxits professionals. El nostre cervell funciona igual, malgrat ser immensament evolucionat. Tant és si és un fruit, l’èxit professional o sortir a sopar amb algú, la dopamina es dispara per activar-nos i aconseguir el que volem. Però estem fets perquè el plaer no duri, perquè s’esgoti de seguida. I això, el fet de sortir d’un sistema de supervivència i entrar en un sistema d’abundància com el nostre, crea certs problemes per aconseguir la felicitat. La natura sempre ens recorda que el nostre cervell està perfectament dissenyat per fer-nos sobreviure. D’això no cal que ens preocupem. Una altra cosa és la felicitat. Això ho hem de treballar pel nostre compte. Quan la selecció natural va començar, no hi havia lloc per a tantes bagatel·les.

Té els pits molt més inflats i potser ja ha tornat a canviar de talla de sostenidor. No li ha d’anar estret perquè la pell dels pits està molt sensible i pot provocar dolor.

Pot començar a notar que apareix una mica més de llet als mugrons. Com ja hem dit, és el calostre i és senyal que el pit s’està preparant per produir llet. En aquests mesos els estrògens, la progesterona i una altra hormona anomenada prolactina han actuat i han fet que el pit ara ja estigui llest per funcionar, però no produirà llet fins que neixi el nadó.

PERÒ COM ÉS QUE NO SURT LLET SI JA ESTÀ TOT PREPARAT?

Perquè la progesterona ho impedeix. La progesterona és com un fre en un cotxe de competició, que escalfa motors i comença a accelerar però no es mou perquè està frenant. Només quan neixi el nadó i s’expulsi la placenta caurà la progesterona de cop.

Amb la progesterona baixa i la prolactina alta, els pits començaran a produir llet molt ràpidament: pot ser poques hores després del part o al cap d’un dia, quan la progesterona s’acabi d’eliminar de la sang.

Quan la llet comenci a baixar, la mare podrà produir-ne la quantitat necessària per alimentar el nadó, amb independència de la mida dels seus pits. Tant se val si són petits o grans, el sistema sempre funcionarà.

EL CALOSTRE POT RESULTAR MOLEST

Ara surt més sovint i pot irritar la pell. Per evitar-ho, es recomana comprar uns protectors que es troben a la farmàcia. Són com unes petites compreses que cal col·locar als mugrons perquè la roba no es mulli.

LES VARIUS

Les varius potser s’han tornat més rebels i molestes, i fins i tot en pot sortir alguna a la vulva. No cal espantar-se. Això passa perquè la sang amb prou feines flueix, li costa molt pujar i per això s’ inflen les venes i poden aparèixer les varius. També es desborda pels porus de les venes i s’hi queda al voltant, allà on troba un forat. Per això se li inflen les cames, la vulva i, de vegades, les mans també.

LES EMOCIONS

La mare va patir molts canvis d’ànims al principi de l’embaràs i en alguns moments li va costar controlar les emocions. Després tot va començar a anar millor i segurament es trobava més feliç i tranquil·la. Ara és probable que torni a estar una mica més trista del normal. Això és habitual al tercer trimestre i els passa a moltes embarassades. La placenta bombeja sang amb grans quantitats d’hormones i fins uns dies després del part la situació no es començarà a regularitzar.

A banda de les hormones cal tenir en compte que per a una dona tot embaràs comporta una sèrie de canvis en la seva vida, i gestionar-los de vegades no resulta fàcil. És molt important que les dones s’atreveixin a parlar amb el metge i li expliquin què els passa, perquè segurament podrà ajudar-les i tranquil·litzar-les, la qual cosa alleujarà molt la sensació de malestar.

DEPRESSIÓ EN L’EMBARÀS

Fins a una de cada cinc dones pot patir símptomes de tipus ansiós o depressiu durant l’embaràs o en el puerperi, el període que segueix el part. Els símptomes són molt variables i poden incloure simplement la dificultat de concentració, irritabilitat, insomni o manca d’interès per fer coses. En altres ocasions poden ser sentiments més profunds de tristesa, de buit, de culpa o incapacitat de sentir plaer. Aquests símptomes es poden presentar en qualsevol moment de l’embaràs, però són molt més freqüents en el segon i tercer trimestre. Quan el problema es presenta cada dia i afecta de manera continuada el funcionament normal, és important consultar el metge. En alguns casos, sí que pot tractar-se d’una depressió, cosa que passa en una de cada deu dones durant l’embaràs o el puerperi. El postpart és un moment especialment sensible. Per tant, si es té qualsevol d’aquests símptomes, no s’ha de dubtar i cal consultar-ho amb el metge.

Els símptomes depressius durant l’embaràs apareixen com a conseqüència de la combinació de diversos factors. En primer lloc, les fluctuacions hormonals que es produeixen durant l’embaràs i el postpart poden alterar la concentració de diferents substàncies situades al cervell (neurotransmissors), que s’encarreguen de controlar, entre altres coses, les emocions. D’altra banda, hi ha certs factors que poden predisposar una dona embarassada a patir símptomes depressius o a desenvolupar una depressió. Per exemple, algun familiar amb depressió, problemes de parella, antecedents d’avortaments o embarassos previs amb problemes, o el fet de presentar complicacions en la gestació actual (amenaça de part prematur, malformacions, etcètera). Certes situacions incrementen la propensió a patir aquests problemes, com ara l’arribada recent a un país o ciutat nous, les gestacions no desitjades, les relacions de parella complicades o la manca de parella estable. I, finalment i sens dubte, tots els canvis que representa l’embaràs en si en la vida de la dona i la parella també poden provocar una depressió.

COM S’HA D’ENFOCAR EL PROBLEMA?

La majoria de persones estigmatitzem els problemes psicològics, com si d’alguna manera fossin una cosa que la persona «ha decidit patir». Per això costa tant acceptar-los i es triga tant a buscar ajuda. És un altre dels reflexos de la nostra educació primitiva que, sovint, se’ns gira en contra, perquè el cert és que moltes persones pateixen algun tipus de problema psicològic en algun moment de la vida. Les adversitats de la vida, els conflictes interns i, no cal dir-ho, situacions excepcionals com l’embaràs poden desequilibrar el funcionament dels neurotransmissors al cervell. La conclusió més important és que sentir-se deprimida en l’embaràs pot ser habitual. No és culpa de la dona ni demostra manca d’interès en l’embaràs. És important insistir en aquesta idea perquè una part d’embarassades no consulta cap professional, com demostren diversos estudis. Al final, la simptomatologia aflorarà i de manera molt més greu. És un problema que no es tria i que gairebé sempre es pot solucionar fàcilment amb una mica d’ajuda.

QUAN CAL CONSULTAR EL METGE I COM ES TRACTA?

Si els símptomes apareixen ocasionalment i no afecten l’activitat normal, entren dins dels canvis d’humor propis de l’embaràs. En cas que els símptomes depressius siguin persistents o afectin la vida diària, és molt important consultar el metge, ja que realment podria haver-hi una depressió. Només el fet de visitar un professional experimentat tindrà efectes molt positius, perquè l’ajudarà a entendre què està passant i que no és l’única persona al món amb aquest problema. Tot això ja tindrà un efecte positiu. El professional expert valora el tipus de problema i si pot requerir l’aplicació d’algun tractament, amb medicament o amb teràpia psicològica. Les millores solen ser espectaculars i la vivència de la persona que pateix canvia de forma radical gairebé sempre.