Aquesta setmana ja faig una mica més de 15 centímetres i peso uns 230 grams. Els meus pulmons han continuat treballant de valent. En vam parlar fa 10 setmanes. Llavors els bronquis ja s’havien ramificat set vegades. En aquestes setmanes han acabat de desenvolupar totes les ramificacions. Sortint del tronc central, la tràquea, tenen una estructura semblant a la d’un arbre. Doncs bé, en aquests moments ja és un arbre complet amb totes les branques. Aquestes branques, els bronquis, s’han ramificat 17 o 18 vegades fins a arribar a formar centenars de milers de bronquis, cada vegada més fins, i al final són microscòpics. Quan es tornen tan menuts que ja no es veuen a simple vista s’anomenen bronquíols. Tots són plens de líquid amniòtic que entra i surt contínuament perquè jo segueixo fent moviments respiratoris. Com ja us vaig dir, els òrgans es desenvolupen amb l’exercici mateix. Aquest líquid exerceix pressió i afavoreix la producció dels factors de creixement, les molècules que donen ordres a les cèl·lules per créixer i seguir desenvolupant-se.

Jo continuo entrenant-me perquè els pulmons em creixin bé, perquè encara els queda molta feina per fer. Tot i que ja tinc tots els meus bronquíols, encara no puc respirar perquè els alvèols de moment no han aparegut. Aquí dins els pulmons no em fan falta, però hauran de funcionar a la perfecció segons després de néixer i, a més, ja no s’aturaran durant tota la meva vida. Per això aquí a l’úter són lents i es preparen molt a poc a poc.

BRONQUIS I ALVÈOLS

Perquè puguem respirar, és a dir, obtenir oxigen de l’aire, al final dels bronquis hi tenim els alvèols, uns saquets microscòpics que formen penjolls semblants al raïm, on entrarà l’aire. Hi ha milions d’alvèols distribuïts per tot el pulmó. El cos necessita portar l’aire a un lloc on pugui estar en contacte directe amb els glòbuls vermells. Els alvèols són bossetes microscòpiques i finíssimes, amb una paret formada per una cèl·lula única. Per tot el voltant d’aquestes bosses hi circulen capil·lars, vasos sanguinis també microscòpics, canonades amb una paret fina del gruix només d’una cèl·lula. Els capil·lars dels alvèols són tan menuts que els glòbuls vermells hi circulen gairebé en filera. Entre aquestes dues parets tan fines, l’aire i el glòbul vermell estan molt a la vora, quasi en contacte. Així, l’hemoglobina, que actua com un imant amb l’oxigen, en detecta una concentració molt alta i l’atreu amb tota la força, mentre deixa anar tot el CO₂ (diòxid de carboni) que ha recollit de les cèl·lules. El glòbul vermell, i la sang que el porta, entra al pulmó amb molt poc oxigen i en surt carregat fins al capdamunt.

LA MEVA EPIDERMIS S’HA COMPLETAT

Des de fa 1 o 2 setmanes ja tinc epidermis, és a dir, la pell ja s’ha completat. Fins ara era molt, molt fineta; tant, que el meu cos intercanviava aigua amb el líquid amniòtic a través d’ella. Era gairebé com una mucosa, com el que tinc a dins la boca. Però ara ja no. En aquests moments comença a assemblar-se a la pell que tindré, amb dues capes: l’epidermis i la dermis, i que, sobretot, és impermeable. De tota manera, segueix sent una pell finíssima, fins i tot molt més fina que la que tindré com a nadó. Hi han començat a aparèixer, a poc a poc, els fol·licles del lanugen, aquell pèl tan fi que ja ha començat a recobrir-me tot el cos, tot i que de moment només per zones.

PROGRAMACIÓ DE LES MEVES REGLES EPIGENÈTIQUES

Ara feia una estona que no parlava dels meus gens. Ells són els que regulen el funcionament del meu cos. Els gens funcionen. S’expressen fabricant proteïnes. Les proteïnes es fan servir per a moltíssimes coses, no només per construir, sinó també per fer anar sistemes. Moltes de les substàncies del meu cos són proteïnes, si bé els científics les anomenen d’altres maneres per saber millor què fan o com són. Ens hi referim amb noms com enzims, neurotransmissors, anticossos, hormones, i amb molts d’altres. Milions de milions de proteïnes treballant cada dia en les meves cèl·lules o circulant pel meu cos, comunicant-se entre elles de maneres gairebé infinites, saturarien en només uns segons les comunicacions d’Internet al món exterior.

I així, a cada moment, per fer funcionar el meu organisme. És com una ciutat gegant però en miniatura, quasi tan complicada com un planeta.

Cada cèl·lula té tots els gens del meu ADN, malgrat que només n’utilitza alguns. En els meus primers dies, quan vaig començar a formar-me, les cèl·lules mare es van diferenciar a poc a poc en cèl·lules cada vegada més i més diverses, per la funció específica que cadascuna hauria d’acomplir. Per això cada vegada que una cèl·lula mare es diferencia una mica més, resten silenciats milers de gens que no caldran en aquest tipus de cèl·lula. El meu organisme disposa d’un mecanisme per activar només els gens que li calen i en el moment que els necessita. I això ho fa gràcies al que els científics anomenen epigenètica —vet aquí que tornem a trobar un nom complicat per a un fet tan important com definir la missió dels meus gens—. Si jo no fos capaç d’expressar uns gens o uns altres, no podria existir. El que fa especial l’epigenètica és que el seu paper no acaba aquí. És la que farà que em pugui adaptar a les circumstàncies durant tota la vida. No podem canviar el que està escrit als nostres gens, però sí que podem canviar la manera de fer-los servir. Una cosa és el meu potencial genètic, i l’altra l’ús que faig —o no— de cada gen. Això es produeix en funció de què activo, la qual cosa ve motivada, sovint, pel que m’envolta i per allò a què em caldrà reaccionar o adaptar-me.

Si neixo en una platja tropical, el meu cos no funcionarà igual que si neixo al pol Nord. Si en la infància m’alimento d’una manera o d’una altra, tampoc. En la meva vida, el cos s’acostumarà i s’adaptarà a allò que em vagi trobant. O sigui que, amb els mateixos gens, podré funcionar de maneres molt diferents. Altrament, els meus gens serien com un programa d’ordinador: en trobar una cosa que no encaixa, s’atura. I el meu organisme no es pot «penjar» com un ordinador. Jo no puc fer un reset! Aquesta capacitat em permetrà sobreviure a moltes circumstàncies diferents, sobretot si no són les ideals.

I aquesta gran adaptabilitat ja l’estic experimentant ara dins l’úter de la mare. Bé, de fet ara és el moment en què més em cal adaptar-me. Uns dies en la meva vida representen setmanes en un infant o anys en un adult, i la meva epigenètica nota els canvis més lleugers. Tot el que canviï mentre sóc aquí pot influir en com seré i com funcionaré en el futur. El meu cos està programant moltes regles epigenètiques per funcionar, i qualsevol influència pot actuar sobre aquestes. Des de fora sembla que res pot canviar gaire aquí dins, perquè sóc a l’interior de la mare. Però i tant que pot canviar; de fet, la meva alimentació i l’ambient en què viu la meva mare són molt importants. I per això els metges tenen cada vegada més clara la importància de la meva vida aquí on sóc. La meva epigenètica està més activa que mai. I s’assabenta de tot. O sigui que el que més em convé és viure en el millor ambient possible per tal que els meus gens treballin segons com han estat programats.

De la mateixa manera que un pa pot ser molt diferent d’un altre, en funció de si està fet amb una aigua o una altra, l’ambient és capaç de modificar els gens. Dos graus de diferència poden significar la integració o l’exclusió social.

L’EPIGENÈTICA I LA PROGRAMACIÓ FETAL

En biologia solem parlar de programació per indicar alguna cosa que, d’alguna manera, succeeix molt aviat en la vida i que influeix en com serem més endavant. Es parla molt de com les experiències de la infància ens programen per ser o pensar d’una manera determinada (encara que no sempre repercuteixen en la nostra felicitat).

Parlem de programació fetal per fer referència a tots els canvis que s’esdevenen com a reacció a un ambient anòmal abans de néixer, i que poden tenir un efecte permanent. En realitat, són mecanismes d’adaptació, però, com veurem, el problema és que puguin romandre amb nosaltres quan ja no ens calen.

Sense pretendre oferir-ne una definició erudita, diríem que l’epigenètica són totes les instruccions que no estan donades precisament pels gens. Les instruccions del que som radiquen, principalment i pel que avui sabem, en els gens. Són realment el nostre llibre d’instruccions. Quan un gen s’expressa produeix una proteïna que servirà per construir o per fer anar alguna cosa. Els nostres trets físics i el funcionament del nostre organisme hi estan escrits. Tanmateix, és un llibre d’instruccions especial, perquè els gens poden donar unes ordres o unes altres, en funció de l’ambient en què visquem. Com pot ser això si la famosa hèlice d’ADN formada pels gens, és a dir, el nostre patrimoni genètic, no canvia mai? Perquè per sobre de l’ADN hi ha tota una capa d’altres molècules que pot alterar totalment l’expressió manifesta dels gens. Efectivament, un dels més grans descobriments de la biologia és que per sobre la genètica hi ha l’epigenètica (epi = sobre). Gràcies a aquesta capa de molècules, la natura fa servir diversos mecanismes per canviar la manera com s’expressen molts gens, a fi d’adaptar-se a l’ambient en què es trobin. És purament un sistema d’autoprotecció. Els canvis epigenètics són molt més importants quan som joves, però ocorren en qualsevol moment de la vida. Són canvis flexibles i dinàmics, si bé de vegades poden persistir molts anys, o fins i tot transmetre’s a la descendència. L’epigenètica funciona col·locant etiquetes sobre l’ADN. Les etiquetes són diferents mecanismes que el cos utilitza en la natura, la més coneguda és l’anomenada metilació, que consisteix a posar unes molècules, com si poséssim un tap, el metil, sobre el gen. En fer-ho, el gen deixa d’expressar-se. Aquesta és la forma més coneguda de funcionament de l’epigenètica, però n’hi ha d’altres, perquè l’epigenètica no és només que s’expressi o no un gen, sinó també que, de vegades, s’expressi d’una manera diferent, encara que en aquesta qüestió ja intervenen processos bioquímics més complexos.

L’EPIGENOMA

Quan parlem de tots els gens fem referència al genoma, però quan parlem globalment, dels gens i del que fa que actuïn o no, parlem d’epigenoma, és a dir, de tot el que tenim per sobre dels nostres gens i que també explica per què som com som. Per això, amb els mateixos gens, jo funciono de manera diferent que una altra persona. Són els canvis que aplica o no l’epigenètica els que determinen aquest funcionament.

Hi ha moltíssims exemples d’epigenètica. Per mencionar un dels bons, que són nombrosos —els dolents serien els que expliquen que l’exposició a un ambient advers comporta canvis que augmenten la susceptibilitat—, diversos estudis han demostrat com un ambient d’afecte i cura en la primera infància pot silenciar gens associats a l’agressivitat o a la hiperactivitat heretats de la família. És a dir, un infant pot haver heretat un gen familiar que el predisposi a ser agressiu, o fins i tot a tenir tendències suïcides. Quan aquest infant es cria en un ambient molt acollidor i afectuós, aquest gen queda silenciat per mecanismes epigenètics.

Les implicacions de l’epigenètica són infinites i ens ajuden a entendre per què els gens determinen només una part més aviat petita de la nostra salut. El gen posa el botó, però és l’ambient qui el prem o no.

L’EPIGENÈTICA EN LA MEVA VIDA FETAL

L’epigenètica té dues funcions fonamentals en la meva vida fetal. La primera és silenciar els gens que no són necessaris per permetre que les cèl·lules mare, que inicialment són iguals, es vagin diferenciant per formar el meu organisme i els milers de cèl·lules diferents que el formen. La segona és la que actuarà la resta de la meva vida; la que em permetrà adaptar-me a l’ambient.

La meva epigenètica durant l’embaràs pot actuar en contra meu. Si l’ambient em fos advers, la meva epigenètica em permetria adaptar-me, i fins i tot sobreviure, però a costa de canvis no sempre positius. En la meva vida fetal i els meus primers anys de vida sóc molt susceptible als canvis epigenètics. Per exemple, alguns problemes perinatals com el retard en el creixement, la prematuritat o l’exposició al tabac produeixen alteracions epigenètiques com a conseqüència de l’ambient advers, o simplement diferent, en què hem viscut els fetus o els nounats. Sabem que això augmenta lleument els riscos de neurodesenvolupament anòmal o mala salut cardiovascular més tard, en la infància o en l’edat adulta.

Per tant, la meva vida fetal és el moment en què l’ambient em pot canviar més, sigui per a bé o per a no tan bé. Per això parlem de programació fetal.

L’EPIGENÈTICA, UNA OPORTUNITAT

Cal veure l’epigenètica com una oportunitat i no pas com una amenaça. Com hem dit, l’epigenètica és flexible, especialment durant els primers anys de vida. Igual que hi ha una gran susceptibilitat als canvis, també disposem d’oportunitats per revertir-los. Per exemple, sabem que les estratègies d’estimulació precoç o una alimentació sana poden revertir molt notablement canvis en el cervell o el cor, de vegades fins a nivells completament normals, com si no haguessin existit. En medicina fetal, d’això en diem finestra d’oportunitat, i amb aquest concepte expliquem que disposem d’un marge molt gran per canviar les coses; sobretot si actuem de pressa.

En definitiva, l’epigenètica ens dóna un motiu de preocupació petit i una esperança molt gran. Hem de mirar de procurar el millor ambient intrauterí per als fills. Això inclou una alimentació adequada, evitar al màxim els tòxics i aconseguir un estat d’ànim serè i feliç, tant com es pugui. Però de vegades això no és possible. És aleshores quan hem de recordar que sempre, sempre, som a temps de canviar les coses, i fins i tot de revertir problemes i aconseguir que sembli que no han existit. Per tant, la programació fetal i l’epigenètica són conceptes que no han de servir per alarmar, i encara menys per culpabilitzar. Davant d’un problema perinatal, ens hem d’assessorar adequadament i sempre descobrirem solucions que, en la majoria dels casos, seran senzilles d’aplicar; només caldrà parar una mica més d’atenció. Al llarg de la seva vida, la salut i la capacitat dels fills en la vida dependran de moltíssimes coses. La capacitat per donar-los un bon ambient i l’amor incondicional que els cal seran factors molt més importants que la majoria dels problemes que puguin haver succeït abans.

Tot potencial en el cos i la ment humana, bo o dolent, si no s’activa, és com si no hi fos.

En aquesta setmana, la 19, el cor de la mare ha de treballar cada vegada més. Per això serà molt normal que comenci a notar alguns dels símptomes de l’augment de volum. Ara mateix ja circula pel seu organisme un litre més de sang que a l’inici de l’embaràs i, per tant, les molèsties que pugui tenir són ben normals.

Els peus se li poden començar a inflar, sobretot si fa calor. Hi ha més sang en molts indrets del seu cos. De vegades passa que la vagina o la vulva, sobretot la vulva, que és la part visible, canvia de color. La dona la pot notar més fosca, més violada. Això ho provoca un probable augment de la congestió de sang a la zona però també el fet que, com ja sabem, en l’embaràs la pell s’enfosqueix més fàcilment.

SENSACIÓ DE MANCA D’AIRE I PALPITACIONS

Una altra cosa que també li pot passar és que tingui sensació que li manca l’aire i que té palpitacions. De vegades no sap què és què perquè pot notar-les totes dues de manera semblant. Si li passa de tant en tant, és normal. No cal preocupar-se perquè es tracta d’una taquicàrdia molt benigna. Cada dos dies, un cop al dia o fins a tres vegades al dia pot sentir-la, però només dura uns segons. Si li passa molt sovint sí que cal que ho expliqui al metge, però gairebé mai serà causada per altra cosa que no sigui l’embaràs mateix.

Les palpitacions són taquicàrdies o canvis del ritme cardíac que duren uns segons. Molts adults noten palpitacions de tant en tant, sense que tinguin més importància. La freqüència cardíaca d’una dona embarassada augmenta gairebé en un 25%. No queda clar si les embarassades pateixen més palpitacions o si el que succeeix és que les noten més. En tot cas, de vegades poden ser molestes. La dona pot notar com palpitacions o un batec estrany al coll o al pit. De vegades poden anar acompanyades d’una sensació momentània de tos o de manca d’aire, o fins i tot manifestar-se només així. Si són aïllades i no molesten, es poden comentar amb el professional que segueix l’embaràs i, davant del dubte, es pot fer un estudi amb electrocardiograma. Però l’existència d’una veritable arítmia és molt rara. De fet, apareix en un o dos casos per cada mil embarassades.

La sensació de manca d’aire en termes mèdics s’anomena dispnea. En algunes ocasions es pot confondre amb les palpitacions. És normal que l’embarassada es noti més cansada i s’acceleri la respiració en pujar un pendent o una escala, pel pes, per la major dilució de la sang i perquè de vegades hi ha una anèmia real. Això ha de passar al cap d’uns segons, només nota que es cansa amb més facilitat. Si té aquesta sensació de manca d’aire quan es troba en repòs, sense fer esforç, cal que consulti el metge, si bé en la majoria d’ocasions no s’hi trobarà una causa mèdica clara.

L’ANÈMIA DE L’EMBARÀS I ELS SUPLEMENTS DE FERRO

L’anèmia és la manca de glòbuls vermells a la sang. Es pot mesurar pel nombre de glòbuls vermells en un mil·lilitre de sang, però els metges prefereixen emprar l’hematòcrit o l’hemoglobina. L’hematòcrit és la proporció de glòbuls vermells en un litre de sang. En una dona no embarassada pot oscil·lar força, entre un 36 i un 44%, i en una embarassada es pot considerar normal un límit inferior de fins a un 34%. La concentració d’hemoglobina es mesura en grams per litre de sang i en la dona no embarassada és de 14 a 16, mentre que en l’embaràs s’accepta com a normal fins a 11. Aquesta reducció és fisiològica, és a dir, no parlem d’una veritable anèmia. La causa és que, tot i que l’embarassada fabrica una gran quantitat de glòbuls vermells, la seva sang es troba una mica més diluïda de manera normal. Tanmateix, per sota d’aquests nivells considerem que hi ha anèmia. I en l’embaràs és habitual l’anèmia veritable. El creixement del fetus exigeix la fabricació de molts més glòbuls vermells del que és normal. Per produir-los es necessita una gran quantitat de ferro i sovint la dieta no n’aporta tant com cal.

PER QUÈ ÉS TAN IMPORTANT EL FERRO EN L’EMBARÀS I QUINA QUANTITAT DIÀRIA EN CAL?

El cos fa servir el ferro per produir l’hemoglobina, la proteïna que permet als glòbuls vermells transportar l’oxigen fins a tots els òrgans i teixits de l’organisme. Durant l’embaràs es necessita una quantitat extra de ferro —prop del doble de la quantitat recomanada per a dones no embarassades—, ja que, des del començament de la gestació, el volum de sang augmenta i, també, la necessitat de ferro per subministrar oxigen a la mare i al fetus. Si el consum de ferro no és suficient, la medul·la òssia de la mare no pot fabricar tota l’hemoglobina que li cal i pot desenvolupar-se una anèmia.

La dosi diària de ferro recomanada durant l’embaràs és d’uns 30 mil·ligrams. De ferro n’hi ha en tots els suplements vitamínics prenatals, tot i que, si hi ha una anèmia important, se sol recomanar prendre’l sol perquè s’absorbeixi millor. La raó per la qual l’anèmia és tan freqüent és que la major font de ferro és la carn vermella i de vegades se’n consumeix menys del que caldria per cobrir l’aportació diària d’aquest element. Altres aliments rics en ferro són el marisc, els llegums, els cereals d’esmorzar enriquits o el suc de pruna. El ferro s’absorbeix més fàcilment si els aliments rics en aquest mineral es prenen juntament amb aliments rics en vitamina C, com els cítrics o el tomàquet. Així mateix, altres aliments com el te, el cafè i els cereals de gra sencer en dificulten l’absorció.