Setmana a setmana, vaig creixent. Ara ja faig uns 32 centímetres i peso uns 670 grams, si fa o no fa. Continuo sent molt actiu i encara tinc força tendència a canviar de posició. Tan aviat estic de cap per avall com de cap per amunt. Cada vegada em falten menys setmanes per adoptar una posició més estable perquè tindré menys espai, però ara encara en tinc prou per anar canviant sovint. A les mans ja no hi tinc aquella pell tan transparent; ara ja la tinc més gruixuda i amb les ungles cada vegada més formades.

Tot i que visc força relaxat, la natura s’ocupa que les meves activitats principals segueixin en marxa. Ja han passat tantes coses des que vaig començar aquest viatge… Fora, la meva mare segueix fent la seva vida en aquests mesos tan especials. És ben clar que des del principi sent que sóc aquí i ara ja ho nota físicament. Però no pot arribar a percebre com, a dins seu, han passat i encara passaran milions de petites coses increïbles perquè jo segueixi prosperant fins a aconseguir sortir al cap dels nou mesos. Tota aquesta infinitat de petits fenòmens s’ha encadenat per aconseguir els tres grans objectius de l’embaràs.

El primer era que la mare i jo ens comuniquéssim bé, perquè el seu sistema de defensa em reconegués. Gràcies a això, la meva placenta s’ha implantat en la mare i ha crescut sense cap rebuig. El segon objectiu era la meva pròpia fabricació. Des de la meva primera cèl·lula, que primer es va dividir en dues, i cadascuna en dues més, fins a quatre, vuit, setze…, i així successivament. «Només» unes cinquanta o seixanta vegades. Semblen poques, però amb això s’arriba als milions de milions de cèl·lules que ja tinc. A partir de les primeres divisions els programes de diferenciació de cèl·lules es van posar en marxa. A poc a poc he arribat a tenir milers de tipus de cèl·lules diferents, cadascuna amb la seva especialitat. Però hi ha un tercer objectiu, també molt important. La casa que m’acull, l’úter, ha de continuar estant quieta i relaxada. Sí, perquè aquesta llar en realitat és un múscul. De fet, és el múscul més gran que té ara mateix la meva mare al cos. Serà ell, casa meva, el que s’encarregarà d’impulsar-me cap a fora de la mare, però ara ha d’estar ben relaxat fins que arribi aquest moment.

En les primeres setmanes ens vam concentrar molt en les dues primeres missions. Els meus òrgans maduren progressivament i vaig creixent. La meva placenta i jo ens seguim comunicant amb l’organisme de la mare perquè ens segueixi ajudant. I tot està relacionat, perquè aquesta comunicació també ajuda a assolir la tercera missió, la que cada vegada serà més important.

L’ÚTER, EL MÚSCUL QUE M’ACULL I QUE M’EXPULSARÀ

És ben bé així. Visc en una casa ben especial, amb dues missions molt diferents: acollir-me fins que estigui preparat per sortir i aleshores fer-me fora, empenyent-me cap a l’exterior. L’úter de la mare ara és tou i còmode. Rep la sang que m’alimenta i em protegeix de l’exterior. Però també és un múscul potentíssim, i ara es troba en repòs. És un gegant adormit. Des del principi, i per descomptat ara, en la setmana 25, l’úter té la força necessària per expulsar-me si cal. Ara ja pesa entre 400 i 500 grams i té molta potència. Però no la fa servir. Està programat per posar-se en marxa només quan rebi l’ordre per fer-ho. En aquest moment, totes les hormones de la mare n’afavoreixen el repòs i li diuen que estigui tranquil. La progesterona, produïda per la placenta en grans quantitats, és molt important. És una de les hormones que aconsegueixen que un múscul de gran potència es comporti com una acollidora llar, és a dir, que l’úter continuï quiet i relaxat i que no es desperti abans d’hora. Casa meva és la meva protecció i encara m’ha d’aguantar una estoneta. De moment s’ha portat esplèndidament. Malgrat estar fet —com tots els músculs— per contraure’s i fer força, des que m’hi vaig instal·lar s’ha estat ben quietet i m’ha protegit de tot gràcies a tots els senyals previstos per la natura. Però cada vegada serà més gran i fort. A partir d’ara ja començarà a despertar-se una mica, amb alguna contracció, però molt petita i sense importància. És només un lleu entrenament per al dia del meu naixement. Llavors s’haurà de bellugar molt i fer moltíssima força.

La placenta que m’envolta, dins de l’úter, també ha anat creixent i ara ja pesa uns 300 grams. És com un plat, com una ventosa ben enganxada a l’úter de la meva mare. És la part en què ella i jo contactem més íntimament. El meu cordó umbilical arriba a la placenta amb la meva sang i es ramifica cada vegada més, com les arrels d’un arbre, que al principi són molt gruixudes i al final arriben a ser com pèls. Necessiten absorbir els aliments i l’oxigen de la meva mare. Aquestes arrels, les vellositats de la placenta, estan ficades dins del seu cos, amarades de la seva sang. Les nostres sangs no es barregen mai, cadascuna es queda en el seu circuit, però són molt a prop, separades per parets molt més fines que un paper de fumar. En néixer, si els pares miren la placenta, els semblarà un tros de carn amb forma de disc gruixut, una mica compacte, però en realitat és un conjunt de milions d’arrels microscòpiques. Al principi de l’embaràs la placenta era tan petita com jo. Ara és un òrgan gran per on circula tota la meva sang. En aquest moment de la gestació, la meva mare envia a l’úter més d’un litre de sang per minut. Aquesta sang amara les arrels de la placenta, plantades en la mare, que absorbeixen a tota velocitat tot el que em cal per viure i li tornen a la mare tot el que em sobra, perquè ho elimini.

L’ÚTER I LA PREMATURITAT

L’úter és un múscul llis com l’estómac, el budell o la bufeta. Com ja hem dit, els músculs llisos no es contrauen a voluntat i són molt més lents que els músculs estriats que tenim a les extremitats. Això no vol dir que no tinguin força. A més, com tot múscul, estan fets per contraure’s. La majoria dels músculs llisos del cos es contrauen moltes vegades al dia. Els dels vasos sanguinis sempre estan una mica actius per mantenir la pressió. D’altres, com la bufeta i l’estómac, s’omplen i es buiden contínuament. Però en l’embaràs l’úter sempre està quiet, excepte en el moment del part. Només funcionarà una vegada i ho haurà de fer amb molta força. En realitat, sí que es contrau algunes vegades durant l’embaràs, però són contraccions mínimes que la mare pot notar però que gairebé mai li faran mal. Com els motors d’un avió abans d’enlairar-se, de vegades l’úter pot tenir certa activitat. Però, igual que els motors d’un avió, només quan s’engegui de debò ens adonarem de la força que té realment.

L’embaràs crea una situació única de senyals biològics que aconsegueixen aquest fenomen realment curiós: l’úter sempre es troba en estat de relaxació. De vegades aquest sistema pot fallar i es produeix un part prematur. Les causes poden ser diverses i de vegades es combinen. Està demostrat que evitar infeccions urinàries i de genitals, la nutrició sana i un estil de vida relaxat redueixen el risc de part prematur. Tanmateix, fins i tot en unes circumstàncies perfectes, en alguns embarassos sembla que es produeix un error en el sistema de «programació», de manera que el part es posa en marxa abans del que és habitual. La prematuritat és força comuna, ja que prop d’un 10% dels embarassos finalitzen abans de les 37 setmanes. El part prematur és una de les causes més importants de despesa sanitària en l’embaràs. Sortosament la majoria dels parts prematurs són tardans, és a dir, ja tenen lloc en les darreres setmanes abans de la 37. A més, la medicina actual és capaç de garantir la supervivència d’un nadó prematur en circumstàncies molt adverses. Però això no vol dir que no s’hagi d’intentar evitar el part prematur. Sovint és una situació difícil per als progenitors, i sempre requerirà una atenció addicional sobre el nounat, tot i que per sort la grandíssima majoria són infants normals.

Encara es troba força còmoda, però nota que l’embaràs progressa, perquè la panxa li comença a pesar. De vegades nota molèsties a l’esquena. A més, està sentint cada vegada més cremor d’estómac a causa de la pressió de l’úter.

És probable que la dona ja hagi detectat quins són els aliments que li provoquen més acidesa i que els eviti, com per exemple els fregits o la xocolata. També les begudes carbonatades, que no solen anar gaire bé ni per als gasos ni per a l’acidesa.

Si menja sovint, poc i suau, aconseguirà no tenir gaire cremor.

També recomanem no anar al llit fins almenys dues hores després del darrer àpat. Per tant, un bon consell és sopar d’hora.

ACIDESA D’ESTÓMAC I RESTRENYIMENT

A mesura que l’embaràs progressa és habitual que l’embarassada cada vegada tingui més acidesa i moltes dones necessiten prendre algun antiàcid com a remei per a aquesta molèstia. En alguns casos recomanem prendre antiàcids només en els moments més difícils, com a la nit. Alguns antiàcids, com les pastilles que es dissolen en la boca, actuen de manera local, és a dir, sense absorbir-se. Però no és poc freqüent que algunes embarassades necessitin antiàcids més forts cap al final de la gestació. Tanmateix, els antiàcids que passen a la sang són, igualment, molt segurs. No cal dir que recomanem no abusar dels medicaments, però tampoc cal esgotar la situació si els símptomes són clars.

Si ja hi havia una tendència a patir acidesa i restrenyiment abans de l’embaràs, és lògic i habitual que els símptomes empitjorin, però també és freqüent que apareguin en moltes dones que no els patien abans de l’embaràs. En general, l’acidesa fa de bon tractar i pràcticament en totes les dones desapareix amb el tractament adequat. El restrenyiment pot resultar més difícil o lent de combatre. Vigilar l’alimentació i prendre suplements que afavoreixin el trànsit intestinal, com el segó, són les millors mesures. En casos molt difícils, hi ha mesures basades en la lavativa, sempre prèvia indicació dels professionals. Els laxants no són recomanables gairebé mai, i menys durant l’embaràs.

RETENCIÓ DE LÍQUIDS I SÍNDROME DEL TÚNEL CARPIÀ

A causa del —cada vegada més— dificultós i lent retorn de la sang al cor és probable que la dona pateixi més sovint la inflor de les cames, perquè els líquids hi queden retinguts. I això farà que també se li puguin adormir els peus, les cames, les mans i els braços. I hi ha un nervi, anomenat nervi medià, que passa pel canal carpià, un canal molt petit que tenim al canell, que quan hi ha retenció de líquids, és com si algú el premés durant una estona i causa sensació de formigueig a la mà. A partir de les 25 o 26 setmanes, l’anomenada síndrome del túnel carpià pot ser freqüent en les embarassades.

És semblant al que ens passa quan fem una passejada llarga i caminem amb els braços caiguts. En acabar el recorregut, el més probable és que les mans se’ns hagin adormit. Per això és tan bona la marxa nòrdica, perquè gràcies a la necessitat de bellugar els pals, aixequem els braços i la sang retorna cap al cor amb més facilitat que si deixéssim els braços completament caiguts. Llavors la sang necessita molta més força per ascendir.

Tots aquests canals en què hi ha les articulacions, entre els ossos, són com petits congostos o túnels per on passen el nervi i el cartílag que recobreix les articulacions. Quan hi ha retenció de líquids, el cartílag s’infla i, com que el nervi hi passa a tocar, només que hi hagi un petit increment de mig mil·límetre, el cartílag ja pressiona el nervi i produeix molèsties, formigueig i inflor.