Ara ja faig entre 11 i 12 centímetres, i ja peso 100 grams. De lluny, tots els éssers humans s’assemblen. Cal acostar-se per adonar-se de les diferències. Nosaltres, els fetus, encara ens assemblem més. Amb mi caldria una bona lupa per notar les diferències. Com a éssers vius, som absolutament únics. Des del primer dia que l’òvul i l’espermatozoide dels meus pares es van trobar, va sorgir una entitat completament única. Són tantes les coses que ens donen forma, a gran i a petita escala, en la fisonomia i el caràcter, però també dins de cèl·lules i molècules, que en tota la història de la humanitat és pràcticament impossible que hi hagi dues persones iguals (bé, una altra cosa és que hi hagi universos paral·lels amb rèpliques exactes de nosaltres mateixos, com apunten els científics actuals, però això supera fins i tot un fetus que parla, com jo, i per tant no m’hi fico).

Un dels trets d’un ésser humà que és gairebé únic (la comunitat científica considera que hi ha una probabilitat molt molt baixa, però no impossible, que es repeteixi en dos éssers humans) és, com ja hem dit, l’existència de les empremtes dactilars. Aquesta setmana ja s’han completat, ara ja em cobreixen tota la superfície de cadascun dels dits de mans i peus. Ja no canviaran mai. Les línies de les mans també hi són i tampoc canviaran. Els palmells de la mà ja tenen aquelles línies que fan parlar tant, amb la mateixa forma que tindran quan em mirin les mans el pare i la mare; la mateixa forma que sempre hi veuré tingui l’edat que tingui.

JA ARRUFO EL NAS

Cada setmana vaig introduint nous moviments en la meva vida intrauterina. Ara ja puc arrufar el nas. Encara tinc les parpelles tancades però ja s’han format, per això tinc els ulls tan ben protegits. Sota les parpelles, els ulls han començat a moure’s, per ara molt lentament. Estic entrenant tota la musculatura ocular.

Aquesta setmana he començat a desenvolupar el reflex de la prensió. Com molts reflexos, depèn de la base del cervell, no li cal el còrtex i per això és automàtic. D’ara endavant, quan alguna cosa em toqui la mà, la tancaré automàticament. O sigui que em penso aferrar a tot el que m’hi caigui. No és que hi hagi gran cosa per agafar aquí dins, però sempre trobo amb què distreure’m. De moment, ja he començat a agafar-me el peu, una mà amb l’altra i de vegades fins i tot el cordó umbilical, que com que és molt sensible, fa que em baixi la freqüència cardíaca durant uns segons fins que el deixo anar i em torna a pujar. Tranquils, que passa poc i només dura uns segons!

El reflex de prensió és un altre dels records que tenim els humans dels avantpassats primats. Però jo el perdré poc després de néixer. Potser quan sigui un nadó encara enganxaré i no deixaré anar tot el que em caigui a les mans, però deixaré de fer-ho al cap d’uns quants mesos (com a mínim de manera reflexa).

Ara ja tinc també el cuir cabellut força desenvolupat. De moment només són els fol·licles, d’on em sortiran els cabells del cap. I els ronyons ja estan produint pràcticament el 99% del líquid amniòtic i ja no deixaran de fer-ho fins al final de l’embaràs.

En definitiva, el cos em segueix madurant i creixent de manera harmònica i a tota velocitat. El cervell també.

LA COMPLEXITAT DEL MEU CERVELL

El cervell és el sistema més complicat de tota la biologia. Quan sigui adult, tindrà uns 100.000 milions de neurones (un 1 amb 11 zeros!). La capa exterior, la que tindré arrugada, és el neocòrtex, on hi ha les funcions més complicades. Ara mateix ja he fabricat quasi totes les neurones que el formaran. Ja tinc milers i milers de neurones al cervell. Han nascut, com totes les cèl·lules, de cèl·lules mare. Al centre del meu cervell hi ha una zona que els metges anomenen matriu germinal, ben plena de cèl·lules mare. Durant les últimes deu setmanes no han parat de treballar i s’han dividit sense parar. He produït més de 250.000 cèl·lules cada minut! Ara ja gairebé han acabat de multiplicar-se. De fet, se n’han fabricat més del doble de les que em caldran en tota la vida. Ja comentarem tot això més endavant, quan comenci a perdre les que no em calen.

Però si tinc tantes neurones, com és que no començo a pensar? Bé, doncs, perquè no és tan fàcil. Ni són al seu lloc, ni estan connectades. El meu cervell serà com un ordinador potentíssim amb milers de milions de xips a l’interior. Els xips ja estan fabricats. Per poder començar, però, cal posar-los allà on toca. Tots aquests xips, que són les neurones que formaran el meu neocòrtex, han nascut al centre del cervell. Ara han de moure’s cap al seu lloc definitiu: la superfície. És un viatge de pocs centímetres, però dura mesos. Tècnicament, se’n diu migració neuronal i és importantíssim que es faci bé. Així, mentre vagi creixent dins l’úter de la mare, les neurones que m’han de donar la intel·ligència migraran des del centre fins a la superfície del cervell. Cap al final de l’embaràs ja estaran gairebé totes col·locades, perfectament ordenades en sis capes que formaran el meu neocòrtex. Però en néixer encara els faltarà molt per poder funcionar. Tot i que ara molts circuits del meu cervell començaran a connectar-se mentre visc dins la mare, els del neocòrtex, la part amb què pensaré conscientment, no acabaran fins força després d’haver nascut. Tot i que encara falta molt, tots els passos que faig per construir aquest ordinador tan complicat són importantíssims. De moment, dedicarem aquests mesos que queden aquí dins a fer migrar les meves neurones perquè formin l’escorça cerebral. El meu cervell encara és molt petit, més o menys com un gra de raïm. Ara la seva superfície és llisa. Però aviat començarà a canviar. Cada dia li arribaran milions de noves neurones, tantes que no hi cabran. I, perquè hi puguin cabre, a poc a poc la superfície del cervell «s’arrugarà». Si no s’arrugués, el cervell no em cabria al cap! Al final de l’embaràs tindré el cervell ben arrugat, com una nou, amb el mateix aspecte que ja tindrà la resta de la meva vida.

GRÀFIC 8 BIS.    EVOLUCIÓ FETAL DEL CERVELL. ELS SEUS CANVIS

LA INFORMACIÓ ÉS A LES NEURONES

Les neurones són cèl·lules que tenen la capacitat de comunicar-se entre elles i amb l’exterior. Poden fer-ho perquè són cèl·lules que poden conduir electricitat i també molècules, que s’anomenen neurotransmissors. Tot això els permet rebre informació de l’exterior i enviar ordres. Però, a més, quan es connecten diverses neurones entre elles, els circuits que formen poden processar i guardar informació. Comuniquen el cervell amb el cos i capten tot el que passa fora amb els nostres cinc sentits i envien ordres, per exemple, per moure un múscul. Hi ha més de cent tipus diferents de neurones i són per tot el cos, des del cap fins a la punta dels peus, en un nombre que supera els centenars de milers de milions. És en el cervell on hi ha una més alta concentració de neurones, que formen milers i milers de xarxes i circuits, que es combinen per solucionar problemes, pensar i recordar. Cadascuna dels 100.000 milions de neurones del cervell humà es connecta com a mínim amb mil altres neurones, la qual cosa representa més de 100.000 milions de connexions (un 1 seguit de 14 zeros!).

Les neurones poden tenir formes ben diverses, però sempre tenen una part central amb connexions al voltant, unes de més curtes que s’anomenen dendrites (per on entra la informació) i unes altres de més llargues anomenades axons (per on s’envia). Els axons d’algunes neurones són els que formen els nervis que recorren el cos, i alguns poden tenir més d’un metre. A diferència de moltes altres cèl·lules que es van reemplaçant, la majoria de les neurones que tenim en néixer estaran amb nosaltres tota la vida. Per això és tan greu la pèrdua de teixit nerviós en el cervell o la medul·la espinal, perquè ara com ara no és possible regenerar-lo. Això sí, les neurones poden canviar molt. Sempre tindrem capacitat d’aprendre, i crearem nous circuits de neurones, o d’oblidar, en abandonar les que no fem servir. Tot i que el nadó ja naixerà amb gairebé totes les neurones que tindrà tota la vida, les seves funcions poden canviar molt amb els anys.

LA MEVA ESCORÇA CEREBRAL

Aquest aspecte de nou, arrugat, tan diferent de la superfície llisa de molts animals, reflecteix la gran quantitat d’escorça del cervell humà. En una capa de 5 mil·límetres hi ha una gran quantitat de neurones que ens permeten raonar. Com que conté tantes neurones, l’escorça cerebral és de color grisós comparada amb el centre del cervell, que és blanc. Això explica que els estudiosos de l’anatomia humana del segle XVII la bategessin com a matèria grisa.

Abans de néixer, la meva escorça cerebral està força desenvolupada, però encara li queda molt perquè funcioni. Jo aviat acabaré la producció de gairebé totes les neurones que em calen per construir l’escorça cerebral. Des de les 16 o 18 setmanes i fins al final de l’embaràs aquestes neurones migraran cap a l’escorça, la superfície del cervell, i faran que creixi molt, tant que no tindrà altre remei que arrugar-se.

Realment, tot i que els circuits més bàsics del cervell es creen prou aviat en la meva vida fetal, els de l’escorça ho fan molt més tard. A més, encara que es connectin, els cables que les fan anar necessiten estar «aïllats». La mielina és un greix que recobreix els axons de les neurones i, igual que l’aïllant d’un cable, permet que l’electricitat hi circuli. A l’escorça cerebral comença a dipositar-s’hi mielina només al final de l’embaràs i, de fet, no acabarà de fer-ho fins anys després, quan tindré entre 2 i 18 anys, segons les zones.

Aquesta setmana no notarà gaires canvis. Cada vegada es trobarà millor, se li notarà la panxa, però encara pot fer moltíssimes coses, fins i tot exercici. De moment, pot fer gairebé tot el que feia abans de l’embaràs, si no és esportista d’elit o soldat professional! De moment, no es nota gaire feixuga, pot conduir, nedar i fer exercicis no gaire intensos. Sobretot si ja els feia abans, perquè tampoc és qüestió de començar a practicar-los durant l’embaràs.

Ara l’úter ja creix cap amunt. Primer empenyia la bufeta, però ara, en ascendir, l’allibera d’aquesta pressió. En general, és un moment de l’embaràs molt bo.

Probablement encara no sent els moviments del fetus a dins seu. No té encara els músculs prou forts per poder pressionar els músculs de la panxa de la mare.

A hores d’ara, la dona ja està totalment ficada en el seu paper d’embarassada. Porta roba diferent, tothom que l’envolta ja ho sap i la família ja se n’ha fet una idea. Ja «viu» com una embarassada. Cada vegada està més interessada a entendre i saber més sobre aquest món nou. Pot ser que ja estigui enganxada a uns quants webs, que llegeixi llibres i que devori informació.

I AL PARE?

Del pare, fins ara, se n’ha parlat poc. Pot ser que se senti menys protagonista, però el cert és que sense ell res d’això estaria passant. Tot i que potser encara no té el paper d’actor principal, el seu rol ha estat fonamental.

Els pares solen estar molt il·lusionats però potser els costarà una mica més entrar en acció. Mentre que la mare no només sap, sinó que «sent», que el nadó existeix, ho ha interioritzat, ho nota en el seu ésser més profund, el pare entén que existeix, però no ho pot interioritzar i no sempre li és fàcil.

Segurament la funció més important del pare en aquest moment és oferir acompanyament, afecte i ajuda a la mare. Tot això és molt rellevant perquè la dona ho sol necessitar més que mai. En aquest període de la vida a ella li cal molta tranquil·litat i com més bon ambient millor. Li cal sentir-se bé i feliç. Tot el seu organisme treballa relaxat, i tot es desenvolupa millor si les hormones i els neurotransmissors estan perfectament sincronitzats i funcionant amb placidesa. O sigui que si el pare és afectuós amb la mare, ja està tenint cura del nadó abans de néixer.

És més normal que el pare no pensi tant en el tema com la mare. Entre ella i el fetus hi ha una connexió absoluta. Sovint als pares els pot costar visualitzar com serà o què sentirà el nadó. En certs moments, fins i tot, el pot preocupar més com canviarà tot amb el naixement, què passarà amb la seva vida, amb el seu temps personal, amb la vida de parella, etcètera. Bé, totes aquelles coses que, més enllà de la il·lusió, sorgeixen com a preocupacions pràcticament en tothom qui espera un fill. I és natural que el preocupi tot això, però el que és ben cert és que quan el nen neixi i el pare el pugui veure i tocar, alguna cosa es començarà a transformar en la seva ment de manera radical.

Als homes se’ls activa un punt que ningú sap on és, però que està preparat per posar-se en marxa tan aviat com neix el nadó. Segurament no ho notarà de cop. Al principi, es pot sentir desorientat, amb un nadó que potser no para de plorar. Però abans que se n’adoni, estarà totalment vinculat a aquest fill. Li caldrà veure’l, tocar-lo, sentir-lo. Cada vegada més i cada dia més. Com mai ho havia sentit. Com mai s’ho hauria imaginat. Gairebé fins a l’infinit.

PROVES I CONTROL MÈDIC

Vacunes

Durant l’embaràs no només és possible vacunar-se, sinó que en el cas d’algunes vacunes concretes, és recomanable. De tota manera, cal tenir en compte que n’hi ha que estan contraindicades. Són les de gèrmens vius atenuats, com les que s’apliquen contra la febre groga, la grip, el xarampió, la parotiditis, la pòlio oral, la rubèola, la varicel·la, la febre tifoide o la tuberculosi, perquè hi ha un risc teòric que el germen debilitat pugui provocar una infecció que passi al fetus. En canvi, són segures les vacunes amb virus inactivat (mort), ja que no hi ha risc d’infecció. De fet, les vacunes de la grip inactivada i la dTpa (diftèria, tètanus i tos ferina) estan recomanades durant l’embaràs. És important parlar amb el metge sobre els avantatges i els inconvenients d’aquestes vacunes abans d’administrar-les.

Les embarassades poden tenir més risc de patir complicacions per la grip. Per aquest motiu, en temporada de grip (normalment, d’octubre a maig) recomanem la vacunació en embarassades. La vacuna es pot administrar en qualsevol trimestre de l’embaràs i té un alt grau de seguretat. No s’han descrit complicacions de cap tipus.

L’altra vacuna recomanada és la dTpa. La raó principal és la prevenció de la tos ferina. Es tracta d’una infecció respiratòria que comença com un refredat comú però que, després, produeix una tos molt persistent que pot acabar en atacs de tos amb vòmit, i produir problemes respiratoris importants en infants. Avui se’n recomana la vacunació universal des dels dos mesos de vida, i això ha reduït a mínims el nombre de casos infantils. Tanmateix, en els primers dos mesos de vida es poden produir quadres de tos ferina, alguns de molt greus. Els darrers anys hem observat un increment d’infeccions greus en nadons. Per això actualment recomanem protegir el nadó mitjançant la vacunació en la mare. Tot i que ella ja hagi estat vacunada de petita, la immunitat de la vacuna no és permanent i ja deu tenir molt pocs o cap anticòs en la sang. Això no obstant, si es vacuna durant l’embaràs, garantim que fabriqui una gran quantitat d’anticossos contra la tos ferina. Aquests anticossos passaran a la sang del fetus, que naixerà protegit de la malaltia durant uns mesos, fins que se li puguin administrar les vacunes del calendari normal. Així, en molts països les autoritats sanitàries aconsellen vacunar totes les embarassades de tos ferina, amb independència de la data de l’última vacunació. Avui considerem que el moment més recomanat per fer-ho és entre les 27 i les 32 setmanes, si bé es pot administrar durant qualsevol setmana de l’embaràs.

El període ideal per a la vacunació de l’embarassada pot canviar en regions o països diferents, per la qual cosa sempre cal consultar-ho amb un professional. La vacuna també protegirà la mare. Tot i que per a ella una infecció no sol ser tan preocupant, pot ser molt molesta.

La vacuna de la tos ferina s’administra conjuntament amb la del tètanus i la diftèria. La raó és que solen anar juntes en una mateixa preparació. En el cas del tètanus, els anticossos que fabrica la mare també passaran al fetus i el protegiran en néixer del tètanus neonatal —una malaltia molt rara avui dia però de vegades molt greu— fins que rebi les primeres vacunes al cap d’uns mesos de vida.