Ara mesuro uns 49 centímetres i ja peso més de 2.900 grams. Estic molt flexionat i ja fa dies que tinc molt poca mobilitat. Però ho tolero força bé; tampoc conec altres opcions i no puc comparar. És cert que he passat de tenir moltíssim espai a tenir-ne poquíssim, però tot ha estat molt progressiu. A més, passo molta estona dormint. Però, malgrat que em bellugui tan poc, tots els meus músculs estan preparats per sortir. Quan surti estiraré els braços i començaré a moure’m. Tot i que sóc petit, Déu n’hi do el to muscular i la força que tinc, però al principi notaré molt el canvi. Tindré molt poca força al coll i a l’esquena. A les cames en tindré, però només per estirar-les i encongir-les. És clar que no em passarà pel cap la idea de posar-les dretes per aguantar-me. Per aprendre això em caldrà com a mínim un any.

El meu sistema hormonal també està molt preparat per posar-se a funcionar de cop. Per exemple, per ajudar-me a mantenir el nivell de sucre. Fins ara m’he estat alimentant contínuament, però quan seré a l’exterior ho faré en determinants moments, molts o pocs, però en tot cas no de manera contínua com fins ara. Per això necessito que les meves hormones em mantinguin el nivell de sucre estable, que la meva insulina funcioni perfectament. I segur que ho farà.

Pràcticament tot el lanugen que em recobria ha marxat. Encara em queda molta capa greixosa d’untet sebaci. Sortiré com si m’haguessin sucat en llard. Els meus cabells són encara mínims, però ja començo a tenir alguna cosa al cap. Als set mesos les ungles de les mans ja van arribar a les puntes dels dits i des de fa unes dues setmanes les dels peus ho van fer també. Me les hauran de tallar poc després de néixer. Altrament, em podria esgarrapar la cara.

No sé exactament quan sortiré. Cada mare i cada nadó són diferents. Però la majoria naixem al voltant de les 39 o 40 setmanes. És una cosa de l’evolució natural. Segurament, si això fos possible, la meva gestació duraria més, per deixar que la maduració continués, sobretot la del cervell, perquè encara li queden molts mesos per completar-se. Però tot i que li falti tant, ja és immens comparat amb el de tots els altres animals. Cap primat té el cap tan gran, i els humans hem augmentat el temps de gestació fins al límit màxim que permeti la sortida del meu cap per la pelvis de la mare. Molts dels nostres parents del regne animal tenen caps molt més petits en relació amb la mida de la mare.

L’INICI DEL PART: UN DIÀLEG ENTRE TOTS

Sembla que en cada animal varia una mica, però el que sempre cal és que tots ens posem d’acord, és a dir, la mare, la placenta i jo. La placenta produeix menys progesterona a partir d’un moment determinat i alhora tant ella com jo comencem a activar les hormones de cortisol. Durant molt de temps, la placenta m’ha protegit del cortisol de la meva mare, però ara ens convé tenir-ne molt. El cortisol m’ajuda a preparar-me per al part, fa madurar encara una mica més els pulmons i altres òrgans. I facilita que es fabriquin altres hormones, sobretot els estrògens, que ara estan augmentant molt més que la progesterona.

Quan els estrògens superen la progesterona, el gegant comença a despertar-se. Ha dormit durant mesos però ara, a poc a poc, està rebent uns senyals que fan que produeixi prostaglandines. Són unes substàncies que actuen en molts indrets del cos, sobretot quan hi ha inflamació, però en l’úter de la mare funcionen d’una altra manera. Fan que s’activi a poc a poc, que comenci a preparar-se per contraure’s cada vegada amb més força. Alhora, comencen a estovar el coll de l’úter, aquella porta de sortida que fins ara era resistent i que ha estat segellada durant tot l’embaràs. Aquesta porta s’estovarà i estarà preparada per cedir, quan rebi pressió des de dalt, per deixar-me sortir. En un moment determinat, el cervell de la meva mare capta d’alguna manera tots aquests canvis i comença a produir oxitocina.

L’OXITOCINA

L’oxitocina és l’hormona definitiva perquè comenci, ara ja de debò, el part. Serà la missatgera que acabarà de despertar completament l’úter, que a partir d’ara farà molta força. La placenta, la mare i jo, mitjançant un intercanvi d’hormones i de missatgers biològics, treballarem en equip perquè el part comenci bé i rutlli bé. Però els científics no saben exactament en quin ordre passen les coses. El que és segur és que tots —placenta, mare i jo— hem d’estar preparats i col·laborar entre nosaltres perquè arrenqui l’acte final de la meva gestació.

L’ACTIVACIÓ DE LES CONTRACCIONS I L’OXITOCINA

Sabem del cert que l’inici del part requereix que la placenta i jo estiguem prou madurs, que comencem a comunicar-nos entre nosaltres i que activem una sèrie de senyals que desencadenen un cicle que acaba produint els canvis necessaris perquè es produeixi el part. Aquests canvis són essencialment dos: que comencin les contraccions uterines i que els teixits de la meva mare esdevinguin molt més elàstics perquè es dilatin sense problemes i em deixin passar fàcilment. Al final del procés entre la placenta i jo, d’una manera que encara no acabem d’entendre, s’activa la producció d’oxitocina. Aquesta és l’hormona que farà que l’úter comenci a contraure’s de manera molt potent, la qual cosa és imprescindible perquè jo surti de la mare.

L’oxitocina és una hormona fabricada pel nostre cervell, concretament per la hipòfisi, que és qui produeix gairebé totes les hormones cerebrals. Existeix tant en homes com en dones, per tant també existeix fora de l’embaràs. Té funcions bàsicament psicològiques. Per exemple, és una hormona que augmenta molt durant l’enamorament i en general contribueix a aportar sensacions de plaer. En relació amb l’embaràs, la seva funció més important és la d’estimular l’úter —és l’estímul principal— perquè es contregui de manera forta i regular. A més, quan augmenta prepara les glàndules mamàries per a la lactància.

L’oxitocina és una hormona que augmenta molt durant l’enamorament i en general contribueix a aportar sensacions de plaer.

Després del part, quan jo prengui llet de la mare, serà normal que ella tingui petites contraccions uterines, semblants al mal de la regla, perquè en aquell moment l’úter s’estarà contraient, tot i que no em tingui a dins. El recolliment de l’úter fins a l’estat normal, abans d’un embaràs, és de 40 dies. D’aquí ve la quarantena associada a la recuperació del part.

EL PART EN L’ÉSSER HUMÀ

El part humà és més llarg i complicat que el de la resta dels animals. Els primats, que s’assemblen força a nosaltres, per exemple, tenen un part que dura dues o tres hores. El part en els humans és més llarg, bàsicament per dos condicionants, dues característiques que van en contra: la bipedestació i la gran mida del cap.

La bipedestació, caminar o córrer sobre dues cames, ha condicionat l’anatomia humana. Per poder caminar i córrer, per desplaçar-nos ràpidament, ens cal una pelvis estreta i corba, i això complica més la sortida del fetus al final de l’embaràs.

I el cap dels éssers humans és el més gran del regne animal, amb molta diferència. A l’interior, el cervell humà és tan complex que, en néixer, encara serà molt immadur i li caldrà molt de temps, un o dos anys, per seguir madurant.

L’evolució ens ha portat a un límit de desenvolupament del cervell a l’interior de l’úter matern. Aquest límit el marca el nostre cap, que no pot créixer més dins de l’úter perquè, altrament, no naixeríem. Però si fos per la formació del cervell, podria continuar encara fins a fer-se del tot. Altres animals com, per exemple, les cabres, surten de la mare i tot d’una, en desprendre’s de la placenta, s’aixequen i comencen a caminar.

LA DURADA NORMAL DE L’EMBARÀS

Si bé la majoria d’embarassos finalitzen entre les 37 i les 40 setmanes, una petita proporció ho fa més tard. Un embaràs podria arribar a durar, en casos extrems, 44 setmanes, però es considera que, estadísticament, a partir de les 41 comença a augmentar el risc de complicacions.

La raó principal és que en un moment determinat la placenta començarà a fallar. Si bé en la gran majoria dels embarassos tot està molt ben sincronitzat, de vegades, per alguna raó, els mecanismes d’inici del part no s’activen tots alhora. Així, és possible que el part no comenci però que la placenta comenci a fallar.

En els embarassos normals, es considera que el límit raonable per esperar són les 41 setmanes. Hi ha estudis científics que demostren que és més segur induir el part.

En determinades circumstàncies, aquest límit és inferior. Per exemple, en mares més grans de quaranta anys o que presenten una obesitat important, la durada màxima de l’embaràs que es considera recomanable és de 40 setmanes.

És obligació del metge i del personal sanitari explicar i oferir als pacients la conducta més indicada, sempre amb la premissa de millorar els resultats limitant al màxim els possibles efectes adversos. Però sempre són els pares els qui decideixen optar o no per la conducta proposada. Si ells no volen finalitzar l’embaràs en la data suggerida pels facultatius, els proposaran fer un seguiment estret del fetus els dies següents a la data que s’ha recomanat per tal de descartar qualsevol signe de pèrdua de benestar fetal.

Ara tota l’atenció recau sobre la mare. I, alhora, ella està molt atenta a cadascuna de les sensacions que nota. Ha treballat molt durant les classes de preparació al part i ja coneix les fases del procés i sap que s’hi controlarà la freqüència cardíaca del nadó, primer de tant en tant i, cap al final, tota l’estona. Aquest control serà molt important per tranquil·litzar les llevadores i els metges, i a ella també. També serà important fer tactes vaginals per comprovar que el coll de l’úter es va dilatant i que el nadó va baixant per la pelvis.

És probable que ja hagi decidit quin tipus d’anestèsia i de part vol.

I ja fa uns dies que ha tingut més contraccions del que és normal a l’hora d’anar a dormir.

UN PART COMENÇA NOMÉS SI TENEN LLOC TRES CIRCUMSTÀNCIES

Només podem saber si el part ha començat mitjançant un tacte vaginal. Mèdicament, cal comprovar tres fets:

1. L’escurçament d’un 50% del coll de l’úter (habitualment en diem coll de l’úter esborrat). El coll de l’úter és com un petit conducte, com un túnel que habitualment està tancat. Normalment aquest conducte té una longitud d’entre 3 i 5 centímetres. Quan la mare té contraccions, el professional li fa un tacte i pot comprovar que el coll de l’úter comença a canviar. Un dels canvis més importants és que aquest conducte s’escurça. És com si el túnel que hi havia durant l’embaràs comencés a desaparèixer, a «esborrar-se».

2. La dilatació del coll de l’úter de 2 centímetres. La dilatació del coll de l’úter és imprescindible perquè el fetus pugui sortir. També la pot comprovar el professional amb el tacte.

3. Com a mínim dues contraccions cada 10 minuts. Tot i que pot haver-hi hagut contraccions durant unes hores, o de vegades durant dies de forma irregular, el part es caracteritza perquè les contraccions són freqüents, regulars i contínues. A partir d’aleshores es pot considerar que el part ha començat i cal posar-se a controlar-ne la durada.

EL PART, MILLOR AMB ANESTÈSIA O SENSE?

Avui un part de baix risc pot tenir lloc amb diferents graus d’anestèsia i fins i tot sense. Cada opció presenta avantatges i inconvenients, però totes són segures en condicions controlades. Ha de ser la mare qui les valori i prengui la decisió més adequada en funció de les seves preferències i circumstàncies.

El part fa mal. No cal dir que, en tota la història, milers de milions de dones han parit sense cap anestèsia. Però també hi ha molta gent que ha viscut amb malalties i ferides de tot tipus sense poder calmar el dolor.

Gràcies als avenços mèdics, avui podem eliminar el dolor de gairebé totes les situacions. Per tant, la tolerància al dolor dels humans és molt inferior a la que tenien les generacions anteriors. Si bé un part sense anestèsia segueix sent normal en determinades cultures i àrees del món, les dones de la societat occidental han tingut una exposició al dolor molt baixa durant la vida, per tant és completament normal que els calgui ajuda. Aquesta decisió no es limita a un simple «epidural sí o no» i pot variar molt en cada cas.

Un part pot ser sense anestèsia. Requereix una adequada formació materna prèvia; saber què passarà i preparar-se reduirà l’ansietat i el dolor i afavorirà el desenvolupament del part. Un entorn adequat, relaxat i de mínima intervenció i, és clar, l’acompanyament professional són factors clau. Per exemple, s’ha demostrat que la dilatació en una banyera contribueix a la relaxació de la mare i a una millor progressió del part. També és ideal que s’hagin pres mesures prèvies com ara el massatge perineal.

Si, malgrat tot, el part esdevé massa dolorós, o si es vol reduir el dolor sense eliminar-lo completament, es pot aconseguir l’analgèsia amb medicació injectable que ajudi a suportar el dolor de les contraccions. Una altra alternativa intermèdia que també resulta molt satisfactòria és l’òxid nitrós, històricament conegut com el gas hilarant. Redueix el dolor del part i millora notablement l’experiència de la mare.

Però algunes mares prefereixen, abans o durant el part, eliminar completament el dolor. L’anestèsia peridural o epidural es fa injectant anestèsics en l’espai peridural de la medul·la espinal i genera un bloqueig anestèsic de la part inferior del cos. És una tècnica molt segura, gairebé immediata i efectiva. Ben feta, permet els moviments materns. De fet, fins i tot hi ha l’anomenada walking epidural, amb la qual la mare pot caminar malgrat la sedació. Com a contrapartida, l’epidural pot incrementar la durada de l’expulsiu, la part final del part. La relaxació total dels músculs de la pelvis pot fer que els espoderaments materns (les contraccions violentes que la mare farà per expulsar el fetus) no siguin tan efectius. En els parts amb peridural resulta més freqüent (d’un 3 a un 5% dels casos) haver de recórrer a una ventosa per facilitar la sortida del nadó.

En resum, si no hi ha una situació de risc, és la mare qui pren la decisió sobre la seva anestèsia. Cada vegada hi ha més mares que voldrien intentar un part sense anestèsia o amb mesures intermèdies, tot i que això és molt més freqüent a partir del segon embaràs. Com en tota decisió, és fonamental tenir tota la informació disponible, i per això s’inclou cada vegada més en la preparació maternal. També és bàsic entendre que cada cas és particular i que incumbeix exclusivament a la mare i el pare, que no han de demostrar res a ningú i que estimaran igual el seu fill, passi el que passi. Pretendre atribuir beneficis al part amb dolor o sense té una base científica nul·la. Per tant, no hi ha una opció més o menys vàlida. Es tracta de triar la que els faci sentir més còmodes. És tan respectable voler viure el part amb el dolor que l’acompanya com aprofitar les possibilitats que la medicina actual ens ofereix per reduir-lo o eliminar-lo.

PARIR A CASA ÉS POSSIBLE, PERÒ ÉS SEGUR?

El part a casa és una demanda creixent en societats desenvolupades (curiosament en àrees amb pocs recursos i alta mortalitat la petició és parir a l’hospital). Tot i així, és una demanda petita. En la majoria dels països desenvolupats, el part es produeix a casa per elecció dels progenitors en menys de l’1% dels casos i sovint és motiu de controvèrsia. Les opinions que es poden llegir sobre el tema sovint són poc rigoroses i són fruit de parers o casos individuals.

Certament, els parts amb baix risc de complicacions poden controlar-se de manera segura per una llevadora. En molts hospitals és possible tenir un part molt personalitzat i, no cal dir-ho, la llibertat de triar, si així es vol, una intervenció nul·la que respecti totalment el procés natural. Però sempre es garanteix un accés ràpid a atenció especialitzada, perquè qualsevol part es pot complicar en qüestió de minuts. Un part a casa pot aportar un ambient íntim, amb un professional de confiança. És clar que serà més fàcil que s’hi respectin totes les eleccions de la mare. I es pot aconseguir un part molt natural i amb bons resultats. Però és igual de segur?

El part és un procés natural que sovint acaba bé, però no sempre. Arreu del món, fins a mitjan segle XX, en almenys un de cada deu parts el fetus es moria, i en un de cada cent es moria la mare. A partir de la dècada de 1950, amb els avenços de la medicina i el trasllat dels parts a un entorn hospitalari, aquestes xifres van caure en picat. Avui, en el món més desenvolupat, la mortalitat fetal és menor de 5 cada mil parts i la materna s’ha reduït fins a 5-10 de cada cent mil. Malgrat això, dissortadament algunes zones de l’Àfrica mantenen les xifres històriques.

RISCOS QUE CAL TENIR EN COMPTE

El que preocupa en un part és que hi hagi una complicació greu en el fetus o en la mare. Les dades científiques disponibles sobre el part a casa no són suficients per comparar-ho tot, però ens permeten conèixer algunes xifres. Estudis de milers de casos dels Països Baixos, el Regne Unit o els Estats Units demostren que, en gestacions de baix risc, parir a casa augmenta la probabilitat de complicacions greus en el fetus entre tres i sis vegades, i en un 10-45% de parts iniciats a casa cal un trasllat a l’hospital.

Els riscos són més alts en els primers parts o quan hi ha factors com l’edat, el sobrepès o la distància de l’hospital. Les complicacions maternes greus no es poden comparar perquè es compten en pocs casos per cada deu mil i caldrien estudis amb milions de parts a casa, que no existeixen.

En general, s’accepta que en un embaràs de baix risc i amb personal qualificat, el risc de complicacions maternes greus hauria de ser baixíssim, però mai serà el mateix que a l’hospital.

Un part és una situació d’estrès, hi ha un sagnat important i una sobrecàrrega del sistema cardiovascular que també és rellevant. La majoria de dones joves el toleren bé. Però ningú pot saber de manera fiable que no té un defecte de la coagulació no detectable amb els tests habituals o bé una arítmia cardíaca. Són problemes que no s’havien manifestat però que ho faran en el moment del part. És cert que són casos excepcionals, però en un hospital se solucionen i a casa poden acabar en tragèdia.

En resum, parlem de problemes molt infreqüents. Per a algunes persones, aquesta baixa freqüència justifica el desig de viure una experiència única.

Per concloure, podem dir que el part sol anar bé, però sempre és una situació de risc. En moltes societats modernes, més del 75% dels embarassos compleixen algun criteri que fa que un part a casa sigui, simplement, una imprudència. Si no és així, el risc no és tan alt, tot i que és important garantir que realment es compleixen els criteris de mínim risc i que es disposa d’un accés ràpid a l’hospital, que serà necessari en un 10% dels casos.

En aquests casos ben seleccionats, l’augment de complicacions greus comparat amb el part hospitalari serà estadísticament molt baix, però sempre hi serà. A partir d’aquí, es tracta d’una decisió personal, tot i que idealment hauria de ser ben informada, cosa que no sempre passa.

En el part, una mesura irrenunciable és poder accedir a atenció especialitzada en pocs minuts. No cal dir que, quan s’ha garantit la seguretat, s’ha de vetllar per aconseguir la millor vivència i confort, però mai a l’inrevés. Els hospitals són incòmodes i, tot i que s’ha treballat molt per millorar-los, qui es queixa que encara queden moltes coses per fer té raó. Però l’alternativa no és renunciar a la seguretat, sobretot quan es fan servir arguments com ara que un part no comporta risc. Aquestes afirmacions no només són ignorants, sinó que són irresponsables. Hem de veure l’hospital com un cinturó de seguretat o un casc: no voldríem haver de fer-los servir mai, però preferim que hi siguin per si de cas. Respectant sempre les decisions de les persones, el nostre objectiu com a sistema sanitari hauria de ser aconseguir hospitals que cada vegada s’assemblin més a una llar, perquè és impossible aconseguir que una llar sigui un hospital.

LA DONACIÓ DE SANG DE CORDÓ UMBILICAL

La sang de cordó umbilical és molt rica en cèl·lules mare. Les cèl·lules mare de sang del cordó umbilical són pluripotencials i poden resultar útils sobretot en el tractament de càncers hematològics (leucèmies, limfomes, etcètera). Gràcies als bancs de sang de cordó s’han salvat les vides de molts infants amb malalties hematològiques, per la qual cosa compleixen una gran funció d’ajuda per a la societat.

Després de pinçar el cordó umbilical se’n fa una recollida de sang mitjançant una punció. Aquesta punció es fa sobre la part del cordó que queda separada del nadó i, per tant, tota la sang s’obté de la placenta (és una mostra de sang que altrament es perdria). Perquè la donació sigui vàlida, cal que el volum de sang umbilical sigui de prop de 100 mil·lilitres, i això no sempre és possible. Així mateix, si la mare ha tingut una mica de febre durant el part o si hi ha hagut altres circumstàncies, la sang tampoc és vàlida. En tot cas, la recollida de sang de cordó no suposa cap risc ni per a la mare ni per al nadó. Si no es duu a terme, simplement es rebutja el teixit.