Aquesta setmana faig 45 centímetres des dels peus fins al cap i el meu pes ja és al voltant dels 2.200 grams. Ja estic en posició cefàlica, és a dir, amb el cap cap avall. Cada vegada serà més difícil que em giri. Estic de cap per avall, o «de cap» que és el més freqüent, però no tots estem sempre així. De cada cent fetus com jo, tres o quatre es queden de natges fins al part. No és la posició més natural i aquests casos requereixen molta més atenció dels metges, però, com per a gairebé tot, hi ha solucions.

EL PROGRÉS DELS MEUS BUDELLS

Fins ara els meus budells amb prou feines produïen excrements. Bé, des de la setmana 20 els metges han vist que puc eliminar una petita quantitat de líquid, tot i que només de tant en tant. No cal dir que continuo sense tenir gaires coses per menjar, el líquid amniòtic no proposa una gran oferta, la veritat. Però hi ha més coses que suren i jo m’ho empasso tot. En aquest moment estic eliminant el lanugen en grans quantitats, per això el líquid amniòtic és cada vegada més tèrbol, perquè conté tot aquest borrissol. A més, hi ha moltes cèl·lules que suren al meu voltant perquè la pell se’m descama i, com que ara sóc més gran i tinc la pell més gruixuda, doncs n’hi ha més. Per això, a partir d’ara aquest líquid que m’empasso cada dia en grans quantitats ja té una part —molt petita, això sí— de sòlids. Tampoc és una gran combinació, i ni tan sols alimenta gaire, aquesta dieta de pèls i restes de pell. Però sí que suposa una mica de massa sòlida que se m’està acumulant al budell. Al cap de poc temps tindré als budells una cosa que ja no és líquida; podríem dir que són els meus primers excrements. Se’n diu meconi. No té res a veure amb les deposicions que ja produiré al cap de pocs dies de néixer, quan comenci a prendre llet. En primer lloc, el meconi no està fet de menjar de veritat, sinó de cèl·lules soltes i lanugen. En segon lloc, el meconi és estèril. Rarament expulso el meconi a fora del cos quan sóc dins de l’úter, però de vegades pot passar. Aleshores el líquid amniòtic sol enfosquir-se i adquireix un color marró. Però normalment l’expulso després de néixer, entre el primer i el segon dia. Els meus pares veuran com una espècie de brutícia fosca al bolquer. No és gaire agradable de veure però almenys no farà mala olor, perquè és estèril. Bé, estèril del tot no, però gairebé. Evidentment no contindrà milions i milions de bacteris com quan comenci a menjar i a tenir flora intestinal. I per això no tindrà aquella gamma d’olors que ben aviat regalaré als meus pares a qualsevol hora del dia i de la nit des del començament de la meva vida allà a fora.

LA MICROBIOTA

La microbiota és la població de bacteris (i també una petita proporció de fongs) que viu dins del nostre cos. No en coneixem el nombre exacte però calculem que com a mínim hi ha tants bacteris com cèl·lules tenim, és a dir, milions i milions. Sovint també se l’anomena microbioma, tot i que científicament no és ben bé el mateix, ja que la paraula microbioma fa referència al genoma d’aquests bacteris. En la microbiota hi ha alguns bacteris patògens, és a dir, que ens podrien produir una infecció, però, d’altra banda, n’hi ha molts més que són inofensius; aquests els anomenem comensals o sapròfits.

S’estima que hi ha unes 2.000 espècies bacterianes comensals per només 100 de patògenes al cos. La flora comensal té moltes funcions, però una de ben senzilla és competir amb la patògena per l’aliment (la glucosa de les nostres secrecions) i evitar que creixi i produeixi infeccions.

Hi ha microbiota a la pell, a la boca, als conductes auditius, al nas, a la vagina i als budells. Els bacteris intestinals, també anomenats flora o microbioma intestinal, tenen funcions clau per al budell. Molts encara s’estan investigant, però entre d’altres que coneixem hi ha l’entrenament de les cèl·lules immunitàries, la digestió de substàncies que no absorbim i la salut de les cèl·lules del còlon. La flora intestinal és necessària per al funcionament normal dels budells. Per això els antibiòtics forts que la destrueixen en bona part poden produir molèsties digestives o diarrees, fins que no es recupera la flora altra vegada. La flora també és fonamental a la vagina, on els lactobacils són molt nombrosos i produeixen àcid làctic que redueix el pH vaginal i la defensa de la majoria de les infeccions.

Per això els antibiòtics també poden provocar infeccions per fongs en les dones. En matar els bacteris habituals, els fongs que sempre són a la vagina en petites quantitats disposen de molt més aliment i creixen desproporcionadament.

S’ESTÀ CREANT LA MEVA MICROBIOTA INTESTINAL

Els meus budells no són completament estèrils. Durant molt de temps es va creure que el meconi i el contingut intestinal no tenien ni un sol bacteri. Semblaria lògic que fos així tenint en compte que sóc a dins la panxa de la mare, protegit per diverses barreres per créixer en un medi estèril. Però ara els científics saben que dintre meu hi ha bacteris. Han passat del budell de la meva mare a la seva sang i, a través de la placenta, a la meva sang i al meu budell. Sembla increïble, però fent aquest camí tan complicat aconsegueixen arribar fins a mi i poblar el meu budell. Ja començo a tenir bacteris; ja s’està creant la meva microbiota intestinal. Són bacteris inofensius —els que els metges anomenen comensals— i per tant no són dels que em produirien una infecció. De moment és una part molt inicial de microbiota, però els científics creuen que és un contacte molt important perquè el meu cos i el meu sistema immunitari s’acostumin a aquests bacteris: més endavant, en quantitats molt més grans i per a tota la vida, viuran amb mi i els necessitaré per pair bé.

Tot i que ara jo tinc unes quantitats testimonials de bacteris, en néixer començaré a menjar i ben aviat en tindré milions i milions i començarà a formar-se la meva flora intestinal, que és una de les parts més importants del microbioma. A més, d’aquí a pocs dies tindré bacteris a la pell, al nas, als conductes auditius i a la boca. Als budells els bacteris m’arriben gairebé sempre mitjançant els aliments, tot i que alguns també vénen per l’ambient que m’envolta. La meva mare em pot ajudar en aquest procés fent-me arribar microbiota. En el moment del part, en passar per la vagina de la mare, la boca s’amararà de bacteris de la vagina que em colonitzaran el budell i formaran part de la flora intestinal que en el futur m’ajudarà a protegir-me i a funcionar. Així, tot i que la microbiota ja s’ha començat a generar en la meva vida intrauterina, després dependrà d’altres factors. En part també de la meva genètica, però molt més del que mengi i del que faci un cop hagi nascut. La llet de la mare també serà bàsica per ajudar a crear la meva microbiota intestinal.

Viuré en una veritable sinergia amb els bacteris: ells viuen amb nosaltres i nosaltres els necessitem a ells; en tenim milions i milions. Talment com necessitem l’oxigen i sense ens moriríem, no podríem viure sense bacteris. I no només seran importantíssims per al funcionament del meu budell. Des del tub digestiu també influiran en el meu cervell. Sí, el meu cervell. Qui ho havia de dir! Fa poc que la ciència sap que tots els bacteris dels budells són importants per al cervell, perquè influeixen en com es desenvolupa i en com funcionarà.

ESTIC FET D’ÀTOMS ANCESTRALS

És l’interessant cicle vital: bacteris que protegeixen i ajuden a néixer i esdevenen rebuig que, de nou, tornarà a entrar en contacte amb persones i amb fetus, per protegir-los i ajudar-los a néixer i créixer. I tot és fruit de la nostra interacció amb el món. Jo ja hi estic en contacte, d’alguna manera, des que em van concebre. No sóc, ni de bon tros, independent. Em construeixen amb peces que vénen de fora i, el que encara és més impressionant, són peces que fa milions d’anys que són a la Terra. Sí, sóc un ésser nou, però estic fet d’àtoms que són aquí pràcticament des de la creació de la Terra, fa 4.500 milions d’anys. Poden formar part de mi els àtoms que van formar part d’un romà, d’un egipci, d’excrements d’una vaca de fa 4.000 anys o d’un dinosaure del Juràssic. Perquè els àtoms no desapareixen, només es van transportant i combinant de formes diferents. La llavor d’un arbre cau en un enciam que un dia em menjaré i que expulsaré com a femta al lavabo, que després anirà al mar i serà el dinar d’un peix que, finalment, arribarà a l’estómac d’un japonès. Els meus àtoms deuen haver passat per moltíssimes persones abans d’arribar a mi, i a milers de plantes. A l’hemoglobina hi porto trossos de pedra i de ferro que potser vénen de la saliva d’un animal que va passar a la mare en forma de carn i, de la seva sang, han arribat a mi. Així comença la meva interacció amb el món que, després del naixement, ja mai s’aturarà.

MICROBIOTA, CERVELL I ESTAT D’ÀNIM

Cada vegada hi ha més estudis que donen suport a la idea que la flora intestinal formada durant els primers mesos després del naixement serà fonamental per al desenvolupament cerebral de l’infant.

Com a mínim en els animals, s’ha demostrat que la flora intestinal creada al principi de la vida influeix en la producció de neurotransmissors, tant en el sistema neuroentèric (aquell «segon cervell» del qual hem parlat anteriorment) com en el cervell. Estudis en ratolins de laboratori que ingereixen lactobacils o bifidobacteris mostren una millora en els nivells d’ansietat, i fins i tot modificacions en els nivells de neurotransmissors associats a l’ansietat en el cervell.

Hi ha dades preliminars en humans, tot i que encara no confirmades, sobre la connexió entre la flora intestinal i els neurotransmissors cerebrals. Sabem que una part molt important d’aquesta connexió es produeix a través del nervi vague, que connecta cervell i budells. De fet, és molt interessant el fet que són molt més nombroses les connexions nervioses que van cap amunt que no pas les que van cap avall. Ja sabem —per experiència pròpia— que el cervell influeix en el funcionament del budell, però influeix la salut intestinal en el nostre estat d’ànim? Podríem modificar el tipus de flora intestinal per influir en el cervell, millorar el nostre estat d’ànim i reduir l’ansietat? Podria ser que sí, i es comercialitzen productes que s’emparen en aquesta hipòtesi, malgrat que de fet hi ha molts interrogants sobre com i per a què serveixen realment. Segurament la futura recerca ho aclarirà en els propers anys.

ELS MEUS PULMONS SÓN MADURS

Els meus pulmons pràcticament han completat el procés de maduració. Ja tenen una forma molt semblant a la que tindran en néixer, tot i que encara seguiran canviant, sobretot durant els dos primers anys de la meva vida. En aquests primers 24 mesos després de néixer seguiran generant molts alvèols, es faran més buits per dins perquè pugui entrar-hi cada vegada més aire. Tot i que, és clar, els que ara tinc són més que suficients per respirar. I per fer altres coses. De fet, quan sigui un nadó els faré servir força, tal com els pares descobriran ben aviat. Ja falta molt poc perquè, com tants altres progenitors, no deixin de sorprendre’s amb els decibels que aconseguiré assolir amb el meu plor. I a qualsevol hora del dia! Però, tot i que per plorar em calen bons pulmons, encara hauran de ser millors quan comenci a córrer i a saltar. I això passarà més endavant, no pas durant els primers mesos de vida com a nadó.

Molts dels fetus en la meva edat de gestació ja tenen prou surfactant als pulmons —és aquella substància semblant a un sabó dins dels alvèols i que em caldrà per respirar sense dificultat—. Però encara n’hi ha un de cada set que pot tenir algun problema i necessitarà ajuda si neix abans d’hora. Ja no seria tan greu com fa dos mesos, és clar, però hauria d’estar uns dies en observació i rebre ajuda per respirar. Per això els metges consideren que fins a la setmana 37 som prematurs. Aquest és el moment en què, per mitjà d’una ecografia, es pot veure si els meus pulmons són madurs. Si no ho fossin i hi ha sospita que naixeré abans de les 37 setmanes, haurien de donar corticoides a la mare. Aquesta medicació m’arribaria a través de la placenta i n’acceleraria la maduració, perquè faria que es fabriqués molt més surfactant. Ara bé, com totes les medicacions, és millor no fer-la servir si no és molt necessària.

PULMONS ÒPTIMS, PERÒ EN REPÒS

Tot i que ara ja tinc els pulmons preparats, es troben en repòs. No funcionen. Per això la circulació al meu cor és diferent de la que tindré després de néixer. Ara el meu cor gairebé no passa sang pels pulmons. Bé, deu vegades menys de la que passarà després de néixer. Una vegada hagi nascut i respiri aire, tota la sang que sortirà del cor haurà de circular primer pels pulmons, perquè necessitaré introduir oxigen a les artèries a tota velocitat. Però com que ara obtinc l’oxigen de la meva mare, el que em cal és passar tota la sang per la placenta. El meu sistema circulatori, aquell sistema de canonades per a la circulació sanguínia, s’assembla molt al d’un nen, però no és ben bé igual. Hi ha unes dreceres obertes que desvien la sang quan surt del cor perquè no em passi pels pulmons. I seguiran així fins que neixi.

LA MADURESA PULMONAR I ELS CORTICOIDES

Quan parlem de maduresa pulmonar parlem del grau de preparació dels pulmons que permet que en néixer el nadó respiri sense ajuda. A les 40 setmanes d’embaràs la maduresa pulmonar està pràcticament garantida. Abans, el moment òptim de maduresa pulmonar varia molt en cada cas, i pot anar des de les 32 fins a les 38 setmanes. En general, considerem que tots els nadons nascuts per sota de les 37 setmanes tindran una mica de risc, com també en tindran els nascuts per sota de les 39 per cesària electiva, és a dir, la feta sense contraccions prèvies (la raó l’explicarem més endavant). Per això, quan es creu que un nadó pot ser prematur, una de les coses que més preocupen és el seu grau de maduresa pulmonar. De vegades no és possible evitar el part prematur, sigui perquè és espontani o per una raó mèdica de pes.

Administrar corticoides (betametasona) a l’embarassada durant dos dies redueix en prop del 50% el risc de problemes respiratoris en qualsevol fetus nascut abans de les 37 setmanes. Per això, quan sospitem o sabem que hi haurà un part prematur, pot administrar-se aquesta medicació, que passa al fetus i li estimula la producció de surfactant pulmonar. Els corticoides no són una medicació completament innòcua, ja que en alguns casos poden retardar una mica el creixement general, i especialment cerebral, del fetus —sobretot si són administrats tard en la gestació. Per això preferim donar-los sempre en casos molt prematurs, per sota de les 34 setmanes, quan els beneficis són inqüestionablement superiors als riscos.

Si el part prematur té lloc passades les 34 setmanes, es pot optar per comprovar primer la maduresa pulmonar i donar corticoides només si hi ha risc de necessitat d’ajuda respiratòria en el naixement. Es pot comprovar la maduresa pulmonar mitjançant amniocentesi o de forma no invasiva amb una ecografia amb un software especial que analitza el pulmó fetal.

L’úter ha crescut molt i ja és gairebé 35 centímetres per sobre del pubis, uns 15 centímetres més amunt del melic, a tocar de les costelles. En aquest moment les dones tenen la sensació que tota la panxa és úter. L’espai per als òrgans de la mare dins l’abdomen es redueix, no pas fins al punt que hi hagi problemes, però sí que nota que tot s’hi troba més estret. Per això ja li costa molt més agafar aire profundament. Abaixar el diafragma, que és el que fem en respirar, ja no li és tan fàcil.

Potser també es cansa més quan camina, molt més del que es cansava fa unes setmanes. Això li passa pel pes, per la retenció de líquids i, com hem dit, per la dificultat per respirar fondo.

S’intensifiquen les molèsties a l’esquena, potser apareix el mal de ciàtica i el formigueig en mans i cames. A més, si respira profundament, notarà com se li clava l’úter a les costelles o a la pelvis. El mal de pubis és cada vegada més pronunciat i li costarà dormir bé. El nivell d’estrògens al seu cos continua sent molt alt i per això segueix augmentant el flux vaginal. Necessita orinar més sovint perquè l’úter també li pressiona la bufeta.

PROVES

Aquest és el moment de fer l’analítica del tercer trimestre per comprovar els nivells de glòbuls vermells i de ferro i controlar els problemes d’anèmia. També es mesura la coagulació en sang i es descarta la presència d’infeccions.

L’ANÈMIA

Ara és molt freqüent que les mares tinguin algun grau d’anèmia, en part perquè durant l’embaràs es consumeix molt de ferro per fabricar glòbuls vermells i també perquè la sang es dilueix una mica més del normal.

Si es detecta anèmia, caldrà prendre suplements de ferro oral que continguin únicament ferro. El ferro no sol absorbir-se correctament amb altres compostos, ni tampoc en els àpats. Per això recomanem prendre’l en dejú. El problema és que el ferro tradicional en forma de sulfat ferrós no sempre es paeix bé, enfosqueix la femta i sovint empitjora el restrenyiment. Actualment hi ha alguns preparats que redueixen molt aquestes molèsties si realment no es tolera bé el ferro tradicional. Tractar l’anèmia és importantíssim perquè en el part, com a procés natural, hi haurà una pèrdua de sang i, tot i que no sigui gaire, si la mare té anèmia pot arribar a fer necessària una transfusió.

LES INFECCIONS

En la mateixa analítica de tercer trimestre descartem de nou que hi hagi infeccions com la del toxoplasma (ja n’hem parlat anteriorment) si la mare no n’està immunitzada. En gairebé tots els sistemes moderns també és normal comprovar altra vegada al tercer trimestre el virus del VIH, i sovint també les hepatitis. Són infeccions completament excepcionals, sobretot si la primera analítica del primer trimestre ha resultat negativa. Però poden ser asimptomàtiques i avui en dia els tractaments per evitar la transmissió al fetus són extraordinàriament efectius i seria una fatalitat que es produís una infecció per desconeixement d’aquesta informació. Per aquest motiu, els comitès d’experts de la majoria de societats troben aconsellable tornar-les a comprovar, especialment pel que fa al VIH.