Aquesta setmana ja faig entre 7 i 8 centímetres, i peso més de 20 grams. Els trets de la cara comencen a assemblar-se cada vegada més als que tindré en néixer. Per exemple, els ulls, que fins ara estaven molt separats, s’han anat ajuntant i ja comencen a establir connexions amb el cervell. Són les connexions que en el futur conduiran les imatges, des de la retina fins al cervell. De totes les neurones que han començat a néixer dins meu, n’hi ha un grup que s’ha anat distingint per formar la retina, que és la part de l’ull que farà la funció tan concreta i singular de captar llum i imatges. Després, altres neurones seran com canals pels quals aquesta informació passarà fins al cervell. Així, l’ull ja comença a tenir tot el que li caldrà per rebre i emetre informació visual. Però continuarà a les fosques durant molt de temps, perquè encara li falten sis mesos per veure la llum.
Les orelles també comencen a tenir una forma cada vegada més semblant a la que tindran en néixer. Aquestes darreres setmanes han crescut i s’han doblat, i s’han anat desplaçant. Al principi eren dos forats sota la mandíbula, i ara ja són dues orelles molt semblants a les que tindré quan neixi i gairebé han arribat al lloc que els correspon. Encara tinc la pell finíssima; és gairebé una sola capa de cèl·lules, però a poc a poc s’ha anat espessint una mica. Ara ja tinc epidermis, la capa més externa de la pell que ja tindré tota la vida, però és tan fina que si em traguessin fora, em deshidrataria al cap de pocs minuts. El millor serà que em quedi aquí a dins, que hi estic molt bé.
LES MEVES PRIMERES CARÍCIES I BADALLS
Els meus moviments ja comencen a ser sofisticats. Tot i que encara no s’han connectat amb el cervell, ja tinc circuits complicats de nervis i músculs que funcionen molt bé. Ja sóc capaç de fer moltes coses. Durant la setmana passada i fins a la propera estic començant a obrir i tancar els dits i a tocar-me la cara amb la mà. A poc a poc començaré a ficar-me-la a la boca. Més tard m’hi ficaré el polze. En néixer hauré fet força la pipa, potser per això costarà de treure’m el costum. Però el meu repertori de moviments no s’acaba aquí. Ja he començat a badallar. No és que m’avorreixi, és clar. Ara ho faig com si fos un reflex juntament amb altres moviments. Ho faig, per exemple, quan estiro el cos sencer. A partir d’ara cada vegada badallaré més, entre un i tres cops cada hora. Els científics no saben per què gairebé tots els mamífers badallen. L’únic que sabem del cert és que comencem a fer-ho ben aviat. O sigui que a partir d’aquesta setmana, cada vegada que la mare badalli, pot pensar que en el mateix moment, potser, jo també ho estaré fent. Això sí, de moment encara no ens encomanem els badalls. D’aquí a uns anys ja ho farem! També he començat a treure la llengua de tant en tant. És part dels meus entrenaments automàtics per moure tota la musculatura. Encara que de moment no ho faig per molestar ningú, que consti.
LA MEVA SANG I EL MEU OXIGEN
Cada vegada vaig tenint més funcions actives. Com que necessito glòbuls vermells i la mare ja no me’n pot donar, fa temps que he començat a fer-me’ls jo mateix. He d’enviar moltíssim oxigen a tots els teixits, que ara mateix s’estan formant. L’oxigen és molt important. Sense ell no podria aconseguir l’energia perquè el meu organisme funcioni i per construir el que ja està començant a ser tot el meu cos. És com un combustible que les cèl·lules fan servir per cremar el sucre dels aliments i obtenir l’energia que els cal. Quan neixi obtindré el meu oxigen de l’aire i del sucre, del que mengi. Però ara ho agafo tot de la mare.
La meva sang i la de la meva mare es troben a la placenta, que ha arrelat a l’úter per treure’n tot el que necessito. El sucre és fàcil de prendre perquè sura en la sang i les arrels de la placenta l’absorbeixen. Però l’oxigen fa de mal agafar perquè és dins dels glòbuls vermells de la mare. Són els encarregats de transportar l’oxigen pel cos. Com petits camions, recullen oxigen als pulmons i el duen a totes les cèl·lules de l’organisme. Però ara, en el cos de la mare, algú «roba» l’oxigen als seus glòbuls vermells abans que acompleixin la missió de lliurar-lo a les cèl·lules. Es tracta dels glòbuls vermells de la meva sang que circula per les seves arrels, i ho fan quan la sang de la meva mare passa per la placenta. Quan neixi i pugui respirar, els meus glòbuls vermells canviaran i seran com els de la mare, perquè ja tindré tot l’oxigen que em calgui. Però ara els necessito així; afamats i capaços d’agafar l’oxigen a un glòbul vermell normal. Altrament no podria sobreviure! Ara la mare em donaria tot l’oxigen que pogués, però en realitat els meus glòbuls vermells l’hi roben perquè no tenen altra manera d’aconseguir-lo. De tota manera, la meva mare no s’ha de preocupar. Sóc molt menut i li prenc una part tan minúscula d’oxigen que el seu cos ni ho nota. Simplement respira una mica més cada minut sense adonar-se’n. Per ara, el fetge em fabrica els glòbuls vermells perquè la medul·la òssia encara no està preparada per fer-ho.
A la sang també hi tinc glòbuls blancs, que són una part del meu sistema immunològic; les meves defenses. Són com policies amb missions diferents. Alguns reconeixen els bacteris o els virus i produiran anticossos en contra. D’altres actuaran atacant directament els agents infecciosos. Les cèl·lules blanques comencen a funcionar. Però el primer que han de fer és reconèixer el que és meu. Aviat començaran a reaccionar, si tinc alguna infecció, però encara no funcionen gaire bé. Durant molt de temps necessitaré que m’ajudi la mare.
LA RESPIRACIÓ FETAL
En condicions normals, els nostres glòbuls vermells passen pel pulmó i allà carreguen oxigen i deixen anar CO2 (diòxid de carboni). Per fer-ho, cada glòbul vermell és com un sac ple fins dalt d’una molècula, l’hemoglobina, que té unes propietats úniques, perquè actua com un imant amb les molècules d’oxigen i CO2. L’hemoglobina atreu i es carrega d’oxigen quan passa pel pulmó. El porta ben custodiat mentre el glòbul circula per la sang i, en arribar als vasos més petits del cos, el deixa anar perquè les cèl·lules el facin servir. Amb el CO2 fa el contrari: el recull de les cèl·lules i l’allibera al pulmó perquè s’elimini amb la respiració.
El CO2 és com el fum d’un motor. Quan les cèl·lules han utilitzat l’oxigen com a benzina per cremar els sucres i obtenir-ne l’energia que els cal, sobra CO2. Igual que els gasos del motor, el CO2 no es pot acumular perquè seria tòxic. Cal endur-se’l aviat. Bé, doncs, com un bon repartidor, l’hemoglobina porta coses bones i s’enduu les dolentes. Mentre deixa anar oxigen, atreu CO2. En arribar al pulmó, expulsa el CO2 alhora que recull l’oxigen. Aleshores el CO2 s’elimina amb l’exhalació. L’hemoglobina és un imant que funciona en dues direccions. No només reparteix l’oxigen que cal, sinó que s’enduu el que sobra.
Com sap l’hemoglobina quan ha de recollir o alliberar oxigen? L’hemoglobina roba als rics per donar als pobres. Recull oxigen d’allà on en sobra, el pulmó, i l’entrega allà on n’hi ha poc però fa molta falta, les cèl·lules. Ho aconsegueix perquè és un imant programat per funcionar de manera diferent segons si hi ha molt d’oxigen o poc. Si detecta molt d’oxigen, l’imant actua i carrega tot el que pot. Per contra, si detecta que n’hi ha poc, en deixa anar. En passar pel pulmó, l’imant de l’hemoglobina està superactiu perquè la concentració d’oxigen és molt elevada. En arribar a les cèl·lules, la concentració és molt baixa i l’imant deixa anar tot l’oxigen. Amb el CO2 fa exactament el contrari.
Com aconsegueix la mare introduir oxigen al fetus? En aquest cas, més que passar-li oxigen, com hem dit, l’hi prenen. La natura ho dissenya tot molt bé i ha dotat el fetus d’uns glòbuls vermells especials amb una hemoglobina diferent, i el seu imant és més potent que el de la mare. La sang de la mare amara les vellositats, les arrels, de la placenta. Per aquestes arrels circula la sang del fetus, la qual cosa permet l’intercanvi de substàncies. Quan un glòbul vermell de la mare passa a prop d’un del fetus, es queda sense oxigen perquè l’hemoglobina fetal l’atrau amb el seu imant més potent.
De moment, les visites al metge o a la llevadora seran un cop al mes i així passarà fins a les 20 setmanes d’embaràs, si tot va bé. Són visites rutinàries, per saber com va tot, per si hi ha nous símptomes, per exemple, i per comprovar si l’augment de pes progressiu és el normal d’un embaràs.
Havent completat el tercer mes d’embaràs, les hormones que li produïen vòmits ja han començat a disminuir. Per a la majoria d’embarassades tot just comença el millor tram d’aquest viatge de nou mesos.
Ja hem començat a apropar-nos al segon trimestre i ara tot va molt millor. Si bé la retenció de líquid és important —desapareixerà les properes setmanes i mesos— i la progesterona continua molt alta, la dona ja s’hi ha anat avesant i encara no es troba gaire feixuga.
Potser sentirà alguna nosa, com unes petites punxades causades pel creixement de l’úter que fa que els lligaments comencin a tibar. També pot ser que noti algunes molèsties o alguns canvis en el funcionament intestinal. Les digestions poden ser més difícils i el trànsit dels aliments més lent. Això també és causat per la progesterona, que a més provoca que tots els músculs llisos del cos estiguin més relaxats.
ELS MÚSCULS LLISOS I EL SISTEMA NERVIÓS AUTÒNOM
El nostre cos és ple de músculs; prop de 400 grams de cadascun dels nostres quilos són múscul. Sense ells no podríem caminar o fer anar les mans, no podríem riure o menjar, ni tan sols moure els ulls per mirar cap a on volem. Tot el que es belluga en el nostre cos ho fa perquè un o més músculs es posen en marxa. Ara bé, no tots són iguals ni tots els podem controlar. Els de les extremitats, abdomen i esquena, i els de la cara, els movem a voluntat. Són d’un tipus que es contrau molt de pressa. Els metges en diem músculs estriats i el seu funcionament està directament controlat per la part conscient del nostre cervell.
Però en el cos de qualsevol ésser viu hi ha altres músculs que no controlem a voluntat. Són els que fan moure tot el tub digestiu perquè hi circuli l’aliment, o el sistema urinari perquè l’orina hi passi i es rebutgi. En diem músculs llisos perquè estan fets d’unes fibres diferents, que es contrauen força més a poc a poc. També són uns músculs llisos els que fan que les artèries s’obrin o es tanquin més o menys, quan ens cal apujar o abaixar la pressió arterial. L’única excepció de múscul involuntari que no és llis és el cor. És un múscul estriat i de fet molt més resistent que els dels braços i les cames, i funciona tota la vida sense aturar-se.
Els músculs involuntaris no funcionen pel seu compte, és clar. També els regula el sistema nerviós, però no de forma conscient. No està sota el nostre control, i per això l’anomenem sistema nerviós autònom. El sistema nerviós autònom es troba, en part, al cervell, però també en gran manera a la resta del nostre cos. És un dels molts sistemes que treballen de manera coordinada perquè el nostre organisme funcioni perfectament. I tot això es manega des de la rebotiga de la nostra consciència, sense que ens n’adonem. Els milers de funcions vitals que tenen lloc en tot moment funcionen per si mateixes. No ens cal recordar que després de menjar hem de fer passar l’aliment pels budells, ni que quan fa fred cal contraure els vasos de la pell per no perdre temperatura. La natura no podia deixar en mans d’una consciència tan canviant i tan oblidadissa el funcionament d’un mecanisme tan complicat!
La progesterona també és la responsable que tots els músculs llisos funcionin de manera més relaxada. Per al budell això comporta un trànsit intestinal molt més lent. Ajuda a una millor absorció dels aliments, però pot provocar digestions més lentes i que a l’estómac li costi més buidar-se. A mesura que avanci l’embaràs, això s’accentuarà. Per tant, el trànsit intestinal necessitarà una mica de col·laboració. I com podem ajudar el trànsit intestinal? Sobretot amb una bona dieta que ha de ser equilibrada durant tot l’embaràs, però també amb una bona hidratació i una mica d’exercici, per exemple caminant cada dia una hora com a mínim.
Cal que la dieta inclogui carbohidrats, proteïnes, greixos i fibra. Aquesta darrera és molt valuosa per als budells. La fibra és una part dels aliments que no païm, per tant el cos no l’absorbeix. En la seva forma natural la trobem essencialment als vegetals i el seu component principal és la cel·lulosa. La presència en el menjar és cabdal perquè fa que l’aliment prengui volum dins del budell, i d’aquesta manera el pot expulsar cap avall amb més facilitat i amb poc ajut. Per això els aliments rics en fibra, com la fruita, la verdura i el gra, contribueixen a regular el trànsit intestinal i eviten el restrenyiment. Aquest impuls va molt bé en l’embaràs, ja que el trànsit s’alenteix i el budell funciona molt més a poc a poc. Per això recomanem consumir entre 25 i 35 grams de fibra al dia durant tot l’embaràs.