Aquesta setmana ja faig uns 30 centímetres de llarg. Vaig creixent quasi un centímetre per setmana. I ara ja peso gairebé 600 grams.

Tot i que encara no m’adono de res del que em passa i sóc un fetus molt menut, he arribat a un moment molt important. A la majoria de països els metges estan d’acord que aquesta setmana 24 es defineix la meva viabilitat fetal.

Això vol dir que si, per alguna circumstància, ara hagués d’abandonar l’úter matern, el meu organisme ja podria viure a fora. En aquesta setmana 24, ja podria sortir. Això sí, aquest és un concepte mèdic teòric. Tot solet no sobreviuria ni mitja hora. Però amb l’ajuda dels metges, sí. O sigui que, abans d’aquesta setmana, si hagués hagut de sortir de la mare precipitadament, no podria haver sobreviscut ni amb ajuda mèdica; però ara, si m’ajudessin molt, sí que podria. Què ha canviat? A poc a poc els meus pulmons han madurat. Amb prou feines tenen alvèols, però, amb molta dificultat, podrien començar a fer entrar una mica d’aire a dins i portar oxigen al cos. Per descomptat, caldria que els metges m’ajudessin a respirar amb un respirador i hauria d’estar-me en una unitat de cures intensives neonatals. Els budells també podrien començar a absorbir una mica d’aliment, però m’haurien d’alimentar quasi gota a gota i administrar-me la majoria dels nutrients per la sang. D’això els metges en diuen nutrició parenteral. Moltes de les funcions que faré en néixer als nou mesos encara no les puc fer jo tot sol. Si sortís ara, no podria regular bé coses com ara la temperatura o la pressió arterial. És a dir, sóc molt delicat i estic fet per viure aquí a dins, no pas a fora. Però amb una bona ajuda hospitalària, amb la incubadora i amb oxigen, a partir d’aquesta setmana començaria a tenir opcions de sobreviure.

LA VIABILITAT FETAL

En molts països la viabilitat fetal està establerta a partir de les 24 setmanes de gestació. En els sistemes sanitaris de més nivell, prop de la meitat dels infants nascuts a les 24 setmanes aconsegueixen sobreviure. Lògicament, en aquest punt de la gestació la majoria dels seus òrgans encara són molt immadurs. Amb cures intensives per part de professionals molt especialitzats —els neonatòlegs— podem garantir el suport que el nadó necessita per assolir la maduresa. Evidentment aquesta no és una situació natural, ja que la gestació dura 40 setmanes, i sempre intentem que el naixement no es produeixi abans de les 37 setmanes, com a mínim.

EL PES, SEGONS EL SEXE

En el moment de néixer, un nen pesarà una mitjana de 300 grams més que una nena. A partir de les 24 setmanes d’embaràs comencen a percebre’s petites diferències en el pes de fetus femenins i masculins. És clar que al principi són molt minses, però, cap al final de l’embaràs, cada vegada seran més clares. Per descomptat, parlem de pesos mitjans a escala poblacional, perquè hi ha casos concrets en què les nenes pesen més que els nens.

EL MEU SISTEMA NERVIÓS

El cervell em segueix creixent a una velocitat espectacular. Encara hi neixen, cada dia, milions de neurones —tot i que moltes menys que al principi— i el sistema nerviós les va col·locant al seu lloc. A més, els milions de neurones que ja hi són es van connectant. Alhora, els cables que les connecten —com hem dit, els metges els anomenen axons—, es cobreixen de mielina, la substància que els aïlla i permet que l’electricitat hi circuli per transmetre informació. Però mentre passa tot això, també he començat a eliminar milions de neurones. El meu cervell es forma de manera curiosa: com un arbre que primer treu moltes més branques de les que li caldran i després poda les que sobren per esdevenir l’arbre perfecte.

LA CURIOSA FORMACIÓ DEL CERVELL

Ja hem comentat el procés de migració pel qual les neurones que es fabriquen a dins del cervell comencen un viatge cap a l’extraradi, la zona en què el còrtex es comença a configurar. En aquest moment, cap al cinquè mes d’embaràs, el procés de migració és molt intens. Aquestes neurones es van col·locant i, gradualment, algunes es comencen a connectar. Però ara també ha començat un procés que considerem molt important per al cervell del futur nadó, tot i que la ciència encara no l’entén perfectament. Milions de neurones s’han començat a destruir de manera programada.

El cervell humà crea milers de milions de neurones i connexions i després fa aquesta «poda» per deixar les que són més importants. Així, en la vida intrauterina el nostre cervell eliminarà com a mínim la meitat de les neurones que va crear. Després, durant els dos primers anys de vida, també eliminarà moltíssimes de les sinapsis (connexions) que va crear al final de l’embaràs i en els primers mesos. Aquesta eliminació de cèl·lules i connexions resulta fonamental per deixar només els circuits exclusivament necessaris. Així, tenir més neurones i més connectades no és el millor, perquè sembla que això comporta un funcionament poc organitzat. En tornarem a parlar d’aquí a unes setmanes.

LES MEVES PRIMERES SENSACIONS

A partir d’aquesta setmana, la meva escorça cerebral comença a establir les primeres comunicacions amb la part més inferior del cervell. Són els primers circuits que serviran per connectar-me el pensament amb el cos. Així, a partir d’aquesta setmana 24 comencen a connectar-se circuits que transporten sensacions cap a l’escorça cerebral. Entre aquestes sensacions hi ha, és clar, el dolor. Ja fa unes quantes setmanes que tinc connexions des de la pell fins als nuclis de la base, la part més baixa del cervell. Des d’aleshores, les neurones de la mà ja envien senyals a la medul·la espinal i d’allà als ganglis de la base del cervell que reben aquest senyal, anomenats tàlems. A partir d’aquesta setmana, els tàlems ja estan establint connexions amb el còrtex. Com sempre, aquí tot va molt a poc a poc. Aquestes connexions no funcionen correctament perquè primer arriben els cables però després cal aïllar-los, recobrir-los amb mielina. Altrament, no pot transmetre’s cap senyal. Començaran a mielinitzar-se a poc a poc també des d’ara. Per tant, tot i ser molt preliminars, ja podria ser que m’arribessin senyals de dolor a l’escorça cerebral. Per això els metges consideren que, tot i que d’una manera molt, molt primitiva i no conscient, per primera vegada jo ja podria presentar algun senyal similar al que coneixem com a dolor. Si m’haguessin de punxar o intervenir-me quirúrgicament mentre encara sóc un fetus, a hores d’ara els metges ja m’haurien de posar anestèsia.

Els meus moviments musculars demostren que, dins del cervell, ja començo a tenir connectats alguns circuits més complexos. Són cada vegada més harmoniosos perquè ja hi ha més neurones regulant-los. Al principi, el moviment dels meus músculs s’aconseguia amb l’acció d’unes quantes neurones soles, encara que eren moviments molt bàsics, rudes, més semblants als d’un animal. Però els humans ens caracteritzem i distingim dels animals per la nostra intel·ligència i per la finor dels nostres moviments. Aquesta finor, que pot ser mil·limètrica, s’aconsegueix quan ja hi ha moltes més neurones connectades entre elles per controlar un moviment. Quan sigui un nounat, una de les maneres amb què els metges controlaran el meu desenvolupament intel·lectual correcte serà el que ells anomenen control motor fi, la precisió dels meus moviments, l’exactitud i la finor en agafar objectes. Tots aquests circuits ja s’estan muntant al cervell, amb més connexions, i per això cada vegada em bellugaré amb més finor. El meu cervell s’està convertint en una maquinària d’alta precisió. Ja feia algunes setmanes que havia començat a moure les mans, a tancar-les i obrir-les, però com més va, ho faig d’una manera més lenta i acompanyada.

EL CONTROL MOTOR FI DE LES MANS HUMANES

Molts animals tenen la major concentració de terminacions nervioses a la boca, perquè amb aquest òrgan interaccionen amb el món, mengen i agafen les seves cries, i és allà on els cal més precisió. En tenen molta més que a les mans, que és el que els primats i els humans tenim més desenvolupat. Però malgrat que la compartim amb els nostres avantpassats, la capacitat humana de controlar les mans és única en el món animal. Poder descompondre tant el moviment és una habilitat exclusiva dels humans, ni tan sols un simi és capaç de fer-ho. Les mans humanes són les parts del cos que permeten transmetre millor la intel·ligència que ens fa diferents.

La precisió dels moviments fets per les mans humanes rau en el fet que els músculs estan connectats a un nombre immensament superior de neurones. Per això, malgrat que els humans tenim uns músculs molt més dèbils que els de qualsevol animal, són infinitament més precisos. Som capaços de ficar un fil pel forat d’una agulla perquè els nostres dits descomponen el moviment: nombrosos músculs petits es contrauen a favor i en contra del moviment que volem fer. Com si fos un sistema de politges, els músculs permeten que tot funcioni de manera molt més precisa, amb una capacitat superior a la de qualsevol animal.

Ara el fetus ja comença a bellugar-se de manera cada vegada més complexa. Si bé no fem moviments conscients, els músculs es preparen per a la seva funció i les terminacions nervioses s’hi acumulen en grans quantitats.

ELS MEUS SENTITS PROGRESSEN. JA ASSABOREIXO EL LÍQUID AMNIÒTIC

La majoria dels meus òrgans sensorials, amb les neurones encarregades de transmetre els estímuls al tacte, l’olfacte, l’oïda i el gust, ja són força madurs. El que encara no sabem és a partir de quin moment algunes d’aquestes sensacions que les meves neurones em permeten captar començaran a ser retingudes pel meu cervell. Podria dir-se que ara ja noto, però no memoritzo. Tot i que en realitat els científics no ho saben del cert, creuen que més endavant podré començar a retenir algunes memòries molt primitives. Algunes olors i sabors que provem molt aviat a la vida continuaran al meu cervell per sempre. Alguns d’aquests records quasi inconscients començaran a la vida fetal. Així, tinc neurones perquè el meu nas noti l’«olor» del líquid amniòtic. I sobretot tinc papil·les a la llengua que em permeten captar el gust del líquid amniòtic. Té un gust insípid, un xic salat i un xic dolç. A aquest gust de base, de vegades s’hi afegeixen els d’allò que menja la mare. En algun moment començaré a retenir una mica d’aquests altres sabors. Parlarem d’això quan arribi el moment. També noto moltes coses quan em bellugo i toco el que m’envolta: les sensacions de líquid, la superfície tova de la placenta, l’escalfor. I, és clar, la veu de la meva mare. No recordaré res d’això conscientment però, a mesura que les meves neurones comencin a connectar-se, transmetran impulsos cap a les àrees del meu cervell que retindran sensacions bàsiques sobre el que és agradable. Molts científics creuen que ajudaran a crear les percepcions íntimes sobre la protecció i el confort que m’acompanyaran tota la vida. A més de les memòries primitives, algunes d’aquestes sensacions les tinc gravades als meus gens. El meu gust pel salat o pel dolç ve «de fàbrica». D’alguna manera, la meva genètica té memoritzada l’atracció pel dolç. Els meus pares no hauran de fer absolutament cap esforç perquè mengi coses dolces, ben al contrari.

ELS GUSTOS INNATS I ELS APRESOS

Molts animals reconeixen i tenen un gust innat pel sabor dolç i l’umami, aquest sabor descobert a Occident no fa tant, que fa apetitosos molts aliments i que és fruit de les proteïnes. Alhora, l’amargor produeix repulsió innata, i també el gust salat i l’àcid, si són d’alta intensitat. Tots aquests són mecanismes evolutius de selecció natural. En general, els aliments dolços i amb proteïnes són bons i garanteixen la supervivència. Refusar allò que és amarg ens protegeix de toxines, i també ens hem de protegir de l’excés de sal. A més de les reaccions innates a sabors bàsics, durant la vida desenvolupem preferències per certs gustos més complicats. En aquesta part són fonamentals els sabors a què hem estat exposats des del principi de la vida. Sembla que alguns d’aquests gustos molt bàsics, o almenys l’habituació a uns sabors determinats, comencen a desenvolupar-se ja dins de l’úter, com veurem més endavant.

Potser, a poc a poc, comença a notar-se cansada altra vegada. Ja arriba al final del segon trimestre i ben aviat entrarà al tercer, la recta final. Ara els metges comprovaran mitjançant anàlisis si té anèmia. Com que ha pres ferro, segurament el seu cos haurà pogut fabricar tota l’hemoglobina necessària per construir més glòbuls vermells i el més probable és que no en tingui. De ferro, el fetus també en necessita per fabricar els seus propis glòbuls vermells, si bé, com que en té menys que la mare, en requereix molt poca quantitat.

Malgrat no tenir anèmia, té la sang una mica més diluïda. Per cada litre de sang hi ha menys glòbuls vermells per dur l’oxigen fins als pulmons i a tot el cos, tot i que l’organisme ho compensa amb una freqüència cardíaca més alta. La sang està més diluïda perquè cada vegada hi ha més líquid al cos. A més, el nadó comença a pesar més, i per tant també l’úter que el conté i el líquid amniòtic.

EVITAR L’ANÈMIA

Durant l’embaràs, el cabal sanguini augmenta de 5 a 7 litres. En la setmana 24 encara no ha assolit els 7, però ja arriba als 6,5. Normalment la sang té una determinada concentració de glòbuls vermells; gairebé la meitat de la sang és un sòlid, per això en coagular-se es forma un quall de color vermell amb un sèrum per sobre, que és el veritable líquid de la sang. Com ja hem explicat, la fabricació de glòbuls vermells requereix ferro i la majoria de les embarassades han de prendre suplements. És important que la dona no arribi a la fi de l’embaràs amb anèmia, no només perquè es trobarà millor, sinó perquè en el part sempre es perd sang. Per tant és millor arribar-hi amb un nivell de glòbuls vermells tan alt com sigui possible.

PROVES

Entre la setmana 21 i la 24 solem fer la segona anàlisi de sang de l’embaràs. Una de les proves més importants és l’hemograma, que ja vam practicar al primer trimestre, i que permet detectar l’anèmia. De vegades, si la primera anàlisi va sortir molt bé, esperem aquesta segona per prescriure la ingesta de ferro. El que és més habitual és recomanar que l’embarassada comenci ara a prendre suplements de ferro, si no és que ja en prenia. Només en casos molt concrets no cal aportació extra de ferro.

És habitual analitzar l’aparició d’infeccions molt poc comunes però que és molt important detectar. Es recomana repetir les anàlisis per descartar hepatitis i VIH. Són infeccions raríssimes, però en el cas que es produïssin durant l’embaràs, hi hauria un risc alt per al nadó. Tanmateix, el tractament per evitar la infecció fetal té una efectivitat altíssima. També repetim l’anàlisi de toxoplasma, si la primera anàlisi havia revelat que no s’havia estat exposada mai a la infecció.

COM ES POT PREVENIR LA INFECCIÓ PER TOXOPLASMA

El toxoplasma és un paràsit transmès per la ingesta d’aliments. Més rarament el poden transmetre els gats, si estan infectats, a través de les femtes.

La mesura més important per evitar aquest problema és no menjar carn crua o embotits i, evidentment, rentar molt bé la fruita, també si es pela. Els aliments són la causa més comuna d’infecció per toxoplasma.

El toxoplasma ha donat molt mala fama als gats, perquè realment poden transmetre la infecció. Però en realitat aquesta és una causa raríssima de toxoplasmosi, perquè els gats domèstics tenen poc risc d’infectar-se. El gat és portador, però no pateix la infecció. Cova els ous del paràsit i els elimina per les femtes. L’alimentació del gat és un factor clau: un gat que menja carn d’animals suposa un perill més gran que no pas un que menja pinso. Perquè l’ésser humà s’infecti a través d’un gat, hauria de tocar les seves femtes amb les mans i després posar-se-les a la boca. Per tant, el contagi no és impossible, però, tenint aquesta informació, és fàcil evitar el contacte amb la terra del gat o fer servir guants. Una mesura possible per estar més tranquils és demanar al veterinari un test. Si el test revela que el gat ha passat la toxoplasmosi, la dona pot estar tranquil·la perquè no la pot tornar a transmetre.

EL TEST D’O’SULLIVAN

En aquesta segona anàlisi comprovem el risc de diabetis en l’embaràs. Prop d’un 10% de les embarassades tenen tendència a tenir massa glucosa (sucre) a la sang: és el que anomenem diabetis d’embaràs o diabetis gestacional. Si no es tracta, tenir massa glucosa en sang pot fer que el creixement del fetus no sigui correcte; que sigui massa gros i més immadur en néixer. La prova que fem servir per descartar la diabetis és el test d’O’Sullivan. Consisteix a fer que la mare begui una quantitat de sucre força alta, uns 50 grams, de cop. Al cap d’una hora se li mira el nivell de sucre a la sang. En condicions normals hauria d’estar per sota de 140 mg/ml. Si el nivell està per sobre, cal dur a terme una segona prova; el test de tolerància oral a la glucosa (TTOG). En aquest test la mare torna a prendre sucre, però més quantitat, i li controlem el nivell de sucre en sang en les tres hores següents. Són proves pesades, però cal fer-les així per comprovar com el cos metabolitza el sucre. Si hi ha diabetis gestacional, la glucosa en sang estarà altra vegada elevada i aleshores caldrà seguir un control especial. Sovint, tot i que el test d’O’Sullivan hagi donat positiu, el TTOG surt bé. Per això primer preferim fer el test d’O’Sullivan, més curt i ràpid, a totes les dones, i només si sospitem diabetis gestacional farem la prova més llarga que en confirmarà o no l’existència.

És molt important fer-se la prova de la diabetis gestacional perquè té un bon tractament i evitarà molt fàcilment qualsevol complicació posterior al fetus.

LA DIABETIS GESTACIONAL

Tothom té insulina a la sang. La insulina és una hormona que funciona com si fos una clau. Quan entra sucre a la sang, la insulina el fica dins les cèl·lules perquè funcionin. La glucosa i els hidrats de carboni són la principal font d’energia per al cos. El sucre és el combustible, com si fos llenya o benzina, que entra a la cèl·lula i aquesta el «crema» (metabolitza) fent servir l’oxigen com a guspira. En algunes persones el cos no pot produir insulina: això és el que coneixem com a diabetis. Considerada una malaltia terrible durant tota la història de la humanitat, actualment es tracta amb insulina, la qual cosa permet que les persones amb aquest problema facin vida normal.

En l’embaràs, es produeixen canvis hormonals que fan que la mare necessiti més insulina del que és normal. Això és perquè l’elevada quantitat d’hormones fa que les cèl·lules del seu cos siguin «resistents» a la insulina. És a dir, li cal més insulina per introduir la mateixa quantitat de sucre a l’interior de les cèl·lules. La majoria de les embarassades poden produir aquesta insulina addicional. Però l’organisme d’algunes altres no pot produir tota la insulina que caldria, i això fa que la glucosa s’acumuli a la sang. Aquesta situació és el que coneixem com a diabetis gestacional.

En la diabetis gestacional, l’excés de glucosa en la sang afecta el fetus i li és perjudicial. El fetus no té problemes per produir insulina, al contrari del que li passa a la mare. De fet, si la mare té diabetis, ell produirà massa insulina en resposta a tant de sucre. És a dir, a la mare li mancarà insulina mentre que al fetus n’hi sobrarà. La insulina en excés tampoc és bona, i té efectes importants sobre el fetus. Fa que creixi massa, sobretot el cor. I si el nadó és massa gran, pot tenir un part més difícil i potser li caldrà un control especial després de néixer. Per això és cabdal controlar l’excés de sucre.

No sempre tractem la diabetis en l’embaràs de la mateixa manera. De vegades amb una dieta especial n’hi ha prou per controlar-la bé. Si no, caldrà administrar insulina.

Les dones que ja eren diabètiques abans de l’embaràs també han de seguir un control especial, ja que necessitaran dosis més altes d’insulina per l’acció de les hormones secretades per la placenta.