Ja vaig pel tercer trimestre i en aquesta setmana 28 ja faig uns 37 centímetres i peso prop de 1.100 grams. Setmana rere setmana he anat acumulant greix, cada vegada estic més grassonet i tinc formes més arrodonides. De mica en mica m’assemblo més a un nounat.

Ja sóc un fetus molt gran, però un nadó molt prematur encara. Si hagués de sortir a fora, encara tindria molts problemes per regular-me la temperatura i la pressió arterial. El meu budell es belluga per entrenar-se, però tampoc funciona com ha de fer-ho. Si necessités engegar-lo hauria de fer-ho a poc a poc i amb delicadesa, perquè el menjar normal el perjudicaria. Tots els sistemes del meu cos ja existeixen, però encara no funcionen perfectament. El seu programa diu que han d’estar preparats per posar-se en marxa més endavant. La natura ha previst que, ara per ara, em quedi aquí a dins, on visc sense dia i sense nit. No hi fa ni fred ni calor i, com que suro en el líquid, els canvis al meu cos són mínims. Visc quasi sense gravetat. Quan surti, el cos em pesarà. Al principi amb prou feines podré moure’m perquè l’esquena no m’aguantarà. A més, hauré de canviar la pressió arterial en funció de la posició, de la temperatura, etcètera. Tot això aquí i ara no cal. Segueixo surant en el meu món silenciós, còmode, tou i acollidor. Tot m’arriba sol. No passo gana, ni son, ni cansament. Ens tenen massa ben acostumats abans de néixer!

Tot i viure tan còmode, la meva natura sap perfectament que en sortir hauré de sobreviure. El meu sistema nerviós ha d’estar perfectament preparat per reaccionar a l’entorn i per adaptar-se. L’escorça cerebral continua establint milions de connexions a dins seu i amb la resta del cos. S’anomenen connexions corticals. El cablejat entre neurones comença a establir-se d’una manera més definitiva. Tot i que aquesta època de la meva gestació és un moment més aviat de cablejat que no pas de connexió, també s’estableixen les primeres connexions i, progressivament, les neurones no només es connecten, sinó que comencen a recobrir-se de mielina. És aquella substància que permetrà que els impulsos nerviosos, els senyals elèctrics, es puguin començar a emetre entre les neurones. Una vegada mielinitzades, les neurones començaran a ser actives. Per exemple, en aquesta setmana, les connexions del dolor que van des del còrtex fins als nuclis del cervell anomenats tàlems comencen a mielinitzar-se. Aquestes conduccions comencen a ser elèctriques de debò i a transmetre estímuls.

AIXÍ, EL PRIMER QUE SENTIM ÉS EL DOLOR?

Les connexions que informen del dolor són les primeres que comencen a activar-se al cervell i ben aviat ja estaran enllestides. És lògic, perquè el dolor ens avisa quan alguna cosa no va bé. Ens protegeix de la destrucció i de la mort. És una resposta innata. Això significa que la duré incorporada en néixer i no em caldrà aprendre a sentir dolor. És una de les primeres connexions que transmetran impulsos a l’escorça cerebral. Però no són les úniques que han començat a connectar-se. A poc a poc també es comencen a crear una sèrie de circuits que connecten la meva escorça amb el sistema nerviós autònom. Aquesta és la part inconscient del cervell que controla, per exemple, la regulació de la meva freqüència cardíaca, de la meva temperatura o de la meva pressió arterial. Tots aquests són circuits de l’anomenat sistema nerviós autònom, com una mena de sistema de control remot automàtic, el que supervisa que tots els meus processos vitals funcionin correctament. Però aquest sistema ha d’estar connectat amb el meu pensament conscient. Està pensat per ajudar-me a sobreviure. Quan noti un perill, la por es transmetrà des de l’escorça cerebral fins al sistema nerviós autònom i em faran pujar la freqüència cardíaca i la pressió arterial. Està bé perquè em protegeix. Són canvis que el cos ha de fer perquè jo pugui arrencar a córrer, si vull. La selecció natural m’ha donat aquests mecanismes per tal de poder evitar un perill, si el detecto. Quina pena que la selecció natural encara no s’hagi assabentat que en el món actual els perills són gairebé sempre més psicològics que físics. No hauré de fugir-ne corrent i, per tant, tota aquesta pujada de pressió arterial sense consumir l’energia de córrer pot provocar-me el que els pares anomenen estrès. Ben aviat hauré d’aprendre a gestionar-lo! Porto un ordinador molt bo al cap, però el fet que s’hagi fabricat durant centenars de milers d’anys fa que, per a segons què, sigui un model una mica antiquat. El que estaria bé seria poder abaixar-me jo mateix la pressió, però això és molt més difícil, no tinc aquest tipus de connexions.

PRIMERS GUSTOS I PRIMERES OLORS

En els meus circuits de la inconsciència també s’hi couen moltes memòries bàsiques, com ara els meus gustos. D’una banda, ja tinc la meva pròpia capacitat per captar sabors i els metges saben que tinc gustos innats. Ja fa moltes setmanes que m’agrada el dolç i em repel·leix l’amarg. És clar que el líquid amniòtic no canvia gaire de gust, però si té més sucre me n’empasso més que si no en té. Per tant, quan sigui gran no hauria d’angoixar-me si m’agrada el dolç; em ve de fàbrica! El líquid amniòtic és la meva orina, sí, però aquesta orina es produeix de la meva sang. Moltes de les coses que la mare menja em passen a la sang i d’allà, a l’orina. A més, ara ja començo a retenir memòries gustatives i, per tant, el que menja la mare m’influeix, passa al líquid amniòtic i em crea memòria.

Però no només tinc gust, també puc «ensumar» aromes. Si bé els circuits d’olfacte van ser els primers a connectar-se amb el meu cervell, fins ara he tingut el nas força tapat. Com si estigués sempre refredat, les meves fosses nasals estaven totalment obstruïdes per uns taps fets de cèl·lules i moc. Aquesta setmana ja s’han dissolt. És a dir, ara ja em pot passar líquid pel nas. Quan faci aquells «moviments respiratoris» amb què entro el líquid als pulmons perquè es desenvolupin, seguiré fent servir sobretot la boca, però al nas ja hi entra líquid amniòtic. Sempre hem cregut que per ensumar cal l’aire, però ara els metges saben que el meu sentit de l’olfacte ja serà molt fort en néixer. Bé, de fet, serà una de les memòries més primitives que tindré. Malgrat que un xic més evolucionat que la resta, sóc un animal i per això el meu olfacte generarà memòries molt fortes. Sempre seré capaç de recordar olors gairebé immediatament en sentir-les, fins i tot anys després d’haver-les ensumat per primera vegada. Bé, doncs, a algunes d’aquestes olors m’hi acostumaré ja abans de néixer. Per posar un exemple molt fàcil: jo no hauria de saber què és l’all, oi? I segur que, quan sigui un nadó, als pares no se’ls acudirà donar-me’n. Tot i així, l’olor de l’all que la meva mare menja impregna molt el líquid amniòtic. Així, serà una olor que ja hauré enregistrat al cervell.

En resum, que a partir d’aquest tercer trimestre detectaré cada vegada més olors, aromes i gustos. I m’hi acostumaré! Per tant: «Mare, menja coses amb gust agradable, però sobretot sanes, que ja he començat a acostumar-me a tot el que m’agradarà».

GUSTOS INNATS

Com ja vam dir fa unes quantes setmanes, el gust pel dolç ens ve com a part de «l’equipament de sèrie». Com tantes coses que ens són innates, segurament constitueix un dels efectes de la selecció natural per facilitar-nos la supervivència. En diversos estudis hem comprovat com als fetus ens atrau el dolç, fins al punt que podem empassar-nos més líquid amniòtic si el gust és dolç i menys si és amarg. El gust amarg fort ens produeix rebuig també de manera innata. No l’hem apresa, és una memòria heretada, com el rebuig a la pudor forta. És una memòria no adquirida. És als nostres gens i es transmet de generació en generació.

GUSTOS ADQUIRITS ABANS DE NÉIXER

És molt interessant veure com a aquestes memòries genètiques n’hi afegim d’altres que també seran innates, és a dir, que ja les tindrem en néixer. Tot i que, estrictament parlant, no venien integrades als gens, ja les haurem après abans de néixer. El gust per l’all és sensiblement més marcat en els nadons de mares que en mengen molt a la seva dieta. S’ha comprovat també que l’aroma d’all és molt forta en el líquid amniòtic quan la mare n’ha consumit en l’última hora. A més de l’all, hem observat com altres aromes característiques passen clarament al líquid amniòtic, com per exemple la de la menta, l’anís, la pastanaga o la vainilla. Sembla lògic pensar que moltíssims sabors forts, inclosos els de les espècies que utilitzi cada cultura en la seva gastronomia, passaran igualment al líquid amniòtic, i això facilitarà que els nens petits tinguin tendència a acceptar els sabors més presents en l’alimentació dels seus pares.

Per això, si bé la intuïció ens fa pensar que els fills de pares amb dietes riques en fruita i verdura mengen més sanament perquè de petits es van acostumar a aquest tipus de dieta —la qual cosa sens dubte també és certa—, aquesta no és l’única explicació. Experiments molt interessants han comparat què passa si la mare beu suc de pastanaga com a mínim quatre vegades per setmana en l’últim mes de l’embaràs, si en beu durant la lactància o si no en beu mai. Doncs bé, els nadons de mares que han pres pastanaga se senten més atrets per aquest sabor en comparació dels de mares que no n’han pres. L’atracció pel gust de la pastanaga és la mateixa en la mare que en va prendre durant l’embaràs que en la que en va prendre durant la lactància. Tant se val si exposem el nadó al sabor en el líquid amniòtic o en la llet materna, el gust de pastanaga esdevé un dels seus «costums». Per tant, no seria una bajanada pensar que passa el mateix amb altres sabors. Així, si un fetus s’acostuma a «tastar» gustos vegetals, quan hi ha tants mecanismes que regularan el seu cos que s’estan programant, li serà més fàcil trobar aquests gustos atractius més endavant, quan sigui un infant.

Tot això té una part negativa, naturalment. D’una banda, els sabors «fàcils» del menjar escombraria, amb un fort component de sabor dolç i umami, exploten la nostra atracció innata per aquests gustos. Ja sabíem que una dieta que abusa d’aquests sabors en la infància farà molt més difícil evitar l’obesitat i canviar els mals hàbits durant la resta de la vida. Però ara sabem que aquest condicionament comença segurament al ventre matern. Si bé encara no ho hem estudiat en humans, experiments amb animals han demostrat de manera consistent que, si la mare s’alimenta de menjar porqueria durant l’embaràs, els seus descendents tindran molta més preferència pel mateix tipus de menjar i, ja adults, seran més obesos. Tanmateix, els mateixos estudis demostren que si durant les setmanes després de néixer aquests infants segueixen una dieta sana, l’efecte es redueix considerablement. I això és una altra mostra de la programació fetal, de com allò que passa abans de néixer ens influeix durant la vida adulta. Però també és una mostra que sempre és possible revertir-ne els efectes. Simplement cal donar importància a aquesta etapa tan oculta però tan decisiva per a la resta de la nostra vida.

En aquesta setmana 28 és normal que tingui picors, sobretot a la panxa, però també en altres parts del cos. I el mal d’esquena i de pelvis ara ja pot començar a ser important.

És possible que no dormi tan bé com fins ara. Els seus canvis hormonals i els moviments del nadó fan que hagi de dedicar més temps a trobar una posició còmoda per seure, fins i tot a trobar la millor manera de caminar sense patir molèsties. A més, quan dorm li sembla que somia molt més del que és habitual. Són somnis molt reals, tan intensos que fins i tot la poden arribar a despertar.

La retenció de líquid la segueix empipant una mica. Se li inflen les cames i se li adormen cada vegada més fàcilment. Quan s’estira al llit i intenta adormir-se, de vegades nota una mena de formigueig i una sensació de rampa que no li deixa reposar les cames; és com si no poguessin relaxar-se. Però normalment li passa. En algunes dones pot arribar a ser molt molest i arribar a esdevenir un problema —els metges l’anomenen síndrome de les cames inquietes.

SÍNDROME DE LES CAMES INQUIETES

Un cert formigueig o rampes a les cames —i de vegades a les mans o als braços— poden ser completament normals, sobretot a l’hora d’anar a dormir. Quan les molèsties persisteixen i són diàries, o si duren molta estona i priven del son, pot parlar-se de la síndrome de les cames inquietes. En diem així perquè aquestes sensacions poden crear unes ganes incontrolables de moure les cames. És característic que aquesta síndrome sigui especialment molesta a la nit, a l’hora d’anar al llit, tot i que també pot manifestar-se durant el dia. No és exclusiva de l’embaràs, però hi està associada. Es considera relacionada amb totes les molèsties produïdes per la compressió dels nervis i la retenció de líquids, que en algunes dones arriben a extrems molt molestos. No cal dir que estar nerviosa o estressada només n’empitjora els símptomes.

No hi ha un tractament perfecte. En general recomanem relaxar-se al màxim abans d’anar a dormir. Per això és possible fer exercicis de diversos tipus i també prendre infusions relaxants. Només en casos molt extrems i amb recomanació mèdica es pot recórrer a ansiolítics o inductors del son, la qual cosa sovint trenca el cercle viciós i permet un descans reparador.

PROVES

Compatibilitat sanguínia

Aquesta setmana no es fa cap prova especial, però si el grup sanguini de la mare és Rh negatiu li hauran de posar una mena de vacuna perquè no hi hagi problemes amb el grup sanguini del nadó. Sí, els nostres glòbuls vermells tenen diverses matrícules: la del grup sanguini, que pot ser A, B o O (també anomenat zero, o 0), que no té matrícula A ni B —és com si no hi hagués matrícula d’aquest grup a la cèl·lula—, o el grup AB, i la matrícula de l’Rh. Aquesta darrera és clau perquè, si ens posen en contacte amb una sang d’un grup diferent del nostre, podem crear anticossos que lluiten contra aquesta sang diferent que s’intueix com una amenaça. Els anticossos que la mare fabrica contra el grup A o el B són tan grans que no passen a la placenta i no arriben al fetus. En canvi, els que fabrica contra l’Rh són anticossos petits que passen a la placenta sense problemes i podrien atacar el fetus.

EL GRUP RH DELS GLÒBULS VERMELLS I LA ISOIMMUNITZACIÓ RH

A la superfície o membrana dels glòbuls vermells de qualsevol persona hi ha unes proteïnes que poden tenir formes diferents en funció de la persona. Aquestes proteïnes actuen com a antígens, és a dir, són les «matrícules» de la cèl·lula. Fan possible que el sistema immunitari de cada persona reconegui els seus propis glòbuls vermells i no els ataqui. Cada glòbul vermell té diverses matrícules a la superfície, però les més importants són les del grup ABO (que poden ser A, B o O) i el grup Rh (que pot ser positiu o negatiu), perquè són les que més reconeix el sistema immunitari. Per això és tan important que quan fem una transfusió de sang, sigui del mateix grup sanguini del receptor. Si a una persona de grup A li posen sang del grup B, el seu sistema immunitari no l’acceptarà i en unes hores destruirà tots els glòbuls vermells nous. Les persones amb grup O (també anomenat 0) no tenen matrícula ni A ni B, és com si hi hagués matrícula d’aquest grup en la cèl·lula.

Amb el grup Rh passa el mateix. Les persones podem ser Rh positiu (la majoria de la població) o Rh negatiu. Ser negatiu vol dir que el grup Rh no existeix en els glòbuls vermells. Així, el sistema immunitari d’una persona Rh positiu ja coneix el grup Rh i mai l’atacarà. Per contra, el sistema immunitari d’una persona Rh negatiu mai «ha vist» un Rh i, per tant, ho consideraria estrany.

MARE RH NEGATIU, FETUS RH POSITIU

Es considera una situació perillosa que la mare sigui Rh negatiu i el fetus Rh positiu. Això implica que la mare no té grup Rh. Per a ella, el grup Rh és un estrany. Quan a una persona que és Rh negatiu la posen en contacte amb una sang Rh positiu, la rebutja. Però a l’inrevés no passa igual. Si la mare és Rh positiu i entra en contacte amb una sang Rh negatiu, no passa res perquè l’absència d’Rh no és cap problema per al seu sistema immunitari. Si no hi ha matrícula, no hi ha raó per atacar-la.

Com que durant el part sempre hi ha una mica de sang fetal que passa a la mare, una mare Rh negatiu fabricarà anticossos contra el grup Rh positiu del fetus. Si això succeeix, naturalment en aquest primer embaràs no passarà res. Però durant les següents setmanes el sistema immunitari de la mare fabricarà anticossos contra aquest grup Rh, que restaran com a part de la memòria del sistema immunitari. En un segon embaràs, si el fetus torna a ser Rh positiu, els anticossos que la mare ja té a la sang poden passar al fetus i destruir-ne els glòbuls vermells. Això vol dir que el fetus patirà una anèmia (pèrdua de glòbuls vermells) que, si és profunda, pot ser una malaltia molt greu i posarà en perill la seva vida. Quan la mare té anticossos, és a dir, està immunitzada contra l’Rh positiu, tècnicament parlem d’isoimmunització Rh.

COM SOLUCIONEM LA ISOIMMUNITZACIÓ RH?

El millor és la prevenció. Quan una mare Rh negatiu té un nadó Rh positiu, a la mare li donen una vacuna que evita completament que produeixi anticossos. S’administra els tres dies posteriors al part, quan es coneix el grup del nadó, cosa que es pot esbrinar molt ràpidament. Sabem que, a més del contacte sanguini durant el part, a partir del tercer trimestre podria haver-hi petits traspassos de sang del fetus a la mare. Això explica que hi hagi mares amb Rh negatiu que, tot i haver rebut correctament la vacuna durant el part, estan immunitzades contra el grup Rh i, per tant, poden presentar anèmia fetal en un futur embaràs. Es tracta d’un grup molt petit, però, per prevenir aquest petit percentatge de casos, a les 28 setmanes també es posa una petita dosi de vacuna a les embarassades.

Actualment, en alguns casos, és possible conèixer el grup sanguini del nadó abans que neixi, o bé perquè hi ha hagut una amniocentesi o bé perquè s’han practicat unes proves que permeten conèixer el grup sanguini analitzant la petita quantitat d’ADN fetal que circula per la sang de la mare. Són proves cares i no es fan en tots els sistemes sanitaris. I, com que la vacuna no té contraindicacions, en alguns indrets sovint s’aplica directament la vacuna.

Malgrat totes les mesures preses, encara és possible que un petitíssim percentatge de mares desenvolupi anticossos anti-Rh i presenti una anèmia fetal. Afortunadament, avui podem detectar aquest tipus d’anèmia gràcies a l’ecografia Doppler i, si hi és, transfondre sang al fetus. És una tècnica molt complexa i requereix una gran experiència i tecnologia, però permet salvar la vida del fetus en gairebé tots els embarassos que presenten aquesta complicació.