Quan l’espermatozoide del pare va fecundar l’òvul de la mare, la meva primera missió va ser baixar per la trompa i, més o menys el cinquè o sisè dia després d’iniciar el viatge, em vaig implantar a l’úter de la mare. I ara sóc aquí, començant a arrelar en l’endometri de l’úter. He arribat a l’indret que propiciarà el meu desenvolupament i creixement com a embrió i després com a fetus. Fins aquí, ja he superat un bon tros de camí i obstacles; un viatge de microavenços. Encara en la quarta setmana d’embaràs, em vaig obrint pas dins de la mare.

Durant el viatge des de la trompa fins a l’úter en què m’he implantat, he anat canviant. Primer era una mena de bola de cèl·lules. Ara ja en la quarta setmana, i ficat dins la mare, sóc més aviat com un disc mínim, com una petita lent, inferior al mil·límetre de diàmetre. A partir d’aquest moment, em seguiré transformant a tota velocitat. En pocs dies, aquest disc que sóc començarà a recargolar-se sobre si mateix. Deixaré de ser una petita lent per esdevenir una mena de cuc. I només al cap d’uns dies es començarà a intuir la sortida dels meus bracets. A partir d’ara passaran moltíssimes coses. Tot comença a insinuar-se.

LA MARE S’ASSABENTA DE LA MEVA EXISTÈNCIA

Com que sóc molt a prop dels vasos sanguinis de la mare, totes les substàncies que produeixo li passen a la sang.

24 hores després d’haver-me implantat en l’úter de la meva mare, ja puc enviar senyals al torrent sanguini en forma de molècules. La més important ara mateix és l’HCG, que és una hormona que envia aquest missatge a l’ovari, en què diu: «Sóc aquí! Hi ha un embaràs! Necessito que enviïs progesterona, l’hormona de l’embaràs!». En condicions normals, sense embaràs, al final del cicle femení, l’ovari deixa de produir progesterona i això fa que l’endometri, la «pell» interna de l’úter, s’elimini en la menstruació, mitjançant el sagnat. Però ara no puc permetre que això passi, perquè jo he fet niu a l’endometri. Mentre l’ovari no deixi de produir progesterona, l’endometri seguirà sent l’espai acollidor que em cal per niar, crear la placenta i sobreviure dins la mare. Per tant, he d’enviar molta HCG a la sang de la mare perquè el seu ovari sàpiga que està vivint un embaràs i que ha de seguir produint progesterona. Aquestes dues hormones, l’HCG i la progesterona, ara són les més importants de l’embaràs i tenen moltes conseqüències en l’organisme de la meva mare.

GRÀFIC 5.    IMPLANTACIÓ DE L’EMBRIÓ EN L’ÚTER MATERN

L’HCG

L’HCG (de l’anglès, human chorionic gonadotropin) és l’hormona de l’embaràs per definició perquè només la puc produir jo, és a dir, un embrió. Moltes vegades els metges l’anomenen beta-HCG perquè té dues parts i ells miren en sang la segona part, que s’anomena «beta». Per tant, si la dona mostra HCG en sang, és que dins seu hi ha un embrió que l’està produint. Així és com els metges saben que la meva mare està embarassada. Al cap de dos dies de la presència de l’HCG en sang, comença a eliminar-se amb l’orina, i per això pot detectar-se l’embaràs al cap de pocs dies que jo m’hagi implantat, mitjançant una prova amb orina. Amb les proves actuals es pot detectar, fins i tot, abans que hi hagi un retard en la menstruació.

L’HCG té molts efectes en l’organisme de la meva mare, però el més reconegut és el de produir-li nàusees i vòmits. Així és com els passa a la majoria de les embarassades. Aquests efectes seran molt variables, però no és un fet excepcional que es comencin a sentir nàusees abans i tot del retard de la regla. En la majoria de casos, aquests efectes duraran tant com l’HCG sigui elevada en sang, és a dir, els primers tres mesos de l’embaràs.

Ara ja he començat a secretar l’HCG perquè ja m’he implantat i, amb aquesta hormona, he començat a dir a l’ovari: «Atenció, no deixis de fabricar progesterona perquè sóc aquí. Sóc un embrió que cal protegir». Els ovaris de la mare són els que la produeixen abans que jo ho faci, igual que abans l’ovari havia fabricat progesterona per preparar l’endometri per afavorir la meva implantació. És a dir, el primer que em cal és que l’ovari produeixi progesterona. Això és fonamental perquè jo pugui seguir creixent. A partir de la setmana 13, més o menys, la placenta que m’embolcalla ja estarà prou formada per començar a fabricar ella mateixa la progesterona que em seguirà protegint. Fins llavors, i a partir del moment en què es va produir l’ovulació, l’ovari de la mare l’està fabricant; no ha parat de fer-ho en cap moment.

La progesterona

Aquesta és l’hormona principal que col·laborarà en l’èxit d’aquest embaràs. És coneguda amb el nom de progesterona (pro-gest-erona), perquè procura, afavoreix, la meva gestació. És una hormona clau per al procés de creació de la meva vida. La progesterona és un actor protagonista, un element fonamental. Actua en tot l’organisme de la mare per aconseguir els moltíssims canvis que calen per a la gestació. Per això, molt al final de la setmana 4, després de la fecundació, l’ovari comença a produir moltíssima progesterona i ho farà fins al tercer mes d’embaràs. En aquell moment, la placenta tindrà la capacitat de produir aquesta hormona i ho farà fins al final de la gestació.

QUAN S’ADMINISTRA LA PROGESTERONA

La progesterona és tan important per garantir l’èxit de l’embaràs que, a les pacients de reproducció assistida o amb dificultat per dur a terme una gestació perquè han interromput involuntàriament diversos embarassos seguits, se’ls recepten complements de progesterona des del principi. Es presenten en pastilles, per via oral, o, amb òvuls, per via vaginal, i es prenen aproximadament fins a les tretze setmanes, quan la placenta ja s’encarrega ella sola de la producció de progesterona. Quan es va començar a administrar, la progesterona artificial procedia d’animals, però avui se n’administra una de sintètica, perquè s’ha aconseguit crear-ne una que és exactament igual que la humana i resulta molt més efectiva.

«VIGILA QUÈ MENGES, MAMA»

Ara que la meva mare ja sap que existeixo dins seu i que, d’ara endavant i durant nou mesos, anirem junts a tot arreu, mentre jo creixo a l’úter és útil que ella sàpiga tot el que pot fer per ajudar-me a créixer sa.

Durant tot l’embaràs la mare ha de vetllar per seguir una dieta equilibrada, que ha de contenir cereals, fruita, verdura, aliments proteics i làctics. En alguns casos, ha de limitar certs consums.

Per exemple, durant l’embaràs, els greixos que ella ingereixi contribuiran al desenvolupament dels meus òrgans i de la placenta. Tanmateix, és millor que la majoria d’olis i greixos consumits siguin d’origen vegetal. L’oli d’oliva és molt recomanable perquè, com el peix, aporta greixos considerats cardiosaludables pel seu alt contingut en àcids grassos poliinsaturats. Convé limitar, en canvi, el consum de greixos d’origen animal i els greixos ocults en aliments processats i fregits en general.

La mare sentirà els mateixos símptomes que acompanyen la regla: retenció de líquids, inflor a la part baixa de l’abdomen, augment de les mames, etcètera. De primer els sentirà molt precoçment, però cada vegada seran més marcats. I, en les setmanes següents, aniran apareixent nous símptomes, com el restrenyiment, molt de cansament i son. Tots són efectes de la progesterona sobre el seu organisme. La progesterona reté líquids, baixa la pressió arterial, alenteix el funcionament dels músculs llisos dels budells, etcètera. I també té efectes sobre les emocions; uns efectes la funció dels quals encara és desconeguda per la comunitat científica.

No sempre passa, però de vegades en el procés d’implantació, com que l’embrió fa un petit forat en l’endometri perquè aquesta es dugui a terme, es produeix un petit sagnat. És el sagnat d’implantació i es pot donar entre el dia 6 i el 10 després de la fecundació, i pot confondre’s amb la regla.

Les setmanes 3 i 4, que són les dues primeres setmanes reals d’embaràs, són molt importants; tant que només dues terceres parts dels processos que ho intenten arriben al setè dia en bones condicions. Això no vol dir necessàriament que hi hagi un problema o que hagi de tornar a passar. En la majoria de casos de pèrdues d’embaràs durant les primeres setmanes, el problema és puntual. Per alguna raó els complicats processos de formació de les parelles de gens i cromosomes, que després han de multiplicar-se milions de vegades, poden no haver sortit bé. El més habitual és que el problema no es torni a repetir.