En la desena setmana, segueixo evolucionant. Encara no tinc una forma totalment humana, però cada vegada ho sembla més. Ara ja mesuro una mica més de 3 centímetres i peso 4 grams. Començo a veure com apareix el que en el futur seran les meves orelles. La forma dels dits també comença a configurar-se. Ja se’m veuen braços i cames, i la cua segueix reculant, a poc a poc. Els budells, que, igual que el cor, van començar a formar-se fora del meu cos, estan a punt d’entrar-hi, per seguir creixent dins meu.

El cap em va agafant una forma cada cop més rodona, i a sobre hi comença a aparèixer la plataforma des d’on em sortiran els cabells: el cuir cabellut. La meva pell, que al principi era més aviat com la de les granotes, cada vegada és una mica més gruixuda, però encara és transparent. Les venetes i els ossos, encara molt precaris, poden veure’s a través d’ella. Els ossos, que fins ara eren com cartílags, trossets de goma, ara ja han arrencat a acumular calci, tot i que els queden algunes setmanes per començar a assemblar-se als ossos que tindré en néixer. Quan surti a l’exterior, els ossos ja hauran de ser durs, bé, força durs, perquè la calcificació continuarà encara alguns anys després del naixement. Al principi, com tots els nadons, seré tou i elàstic. Si caic, serà més difícil que em trenqui alguna cosa, perquè durant els primers anys seré menys rígid i més mal·leable, com de goma.

Al final de la desena setmana, se’m tanca la panxa i els budells hi queden continguts a dins. També se m’han tancat les costelles. Ara només queda fora el cordó umbilical, aquella mena de mànega composta per dues artèries i una vena, que duen tota la sang a les arrels de la placenta i després me la tornen.

LES MEVES EMPREMTES DIGITALS

Aquesta setmana se m’han començat a formar les empremtes digitals. Fins ara tenia els dits totalment llisos. Però m’han començat a sortir una mena de solcs a la punta del tou dels dits amb una zona arrugada enmig. S’aniran estenent fins que, en acabat, en tindré centenars a cada dit. M’acompanyaran tota la vida i em faran completament únic i diferent perquè ningú té les mateixes empremtes digitals que una altra persona. Es formaran en poques setmanes, abans que molts altres òrgans importants. En realitat, els metges no saben del cert per què tenim empremtes digitals, però creuen que ens aporten sensibilitat per tocar superfícies amb molta delicadesa.

LA FÀBRICA DE LES MEVES NEURONES

El meu cervell encara és molt primitiu, no envia ni rep senyals enlloc. Però ja està fabricant milers de neurones cada dia. Les neurones són les cèl·lules nervioses que creixen dins el meu cervell, no cal dir-ho, però també arreu del meu cos. Condueixen senyals bioelèctrics de tot tipus. Serveixen per acumular informació en el cervell i relacionar-la. Però també serveixen per portar informació cap avall, des del cervell fins als músculs. Alguns dels meus músculs tenen moviments voluntaris i d’altres d’involuntaris, i tots tenen neurones que els fan anar. El meu sistema digestiu, l’estómac i els budells tindran tantes neurones que molts científics en diuen el segon cervell. En parlarem més endavant. A la pell i al cos també hi tindré moltíssimes neurones que treballaran com a sensors del que passa; el fred i la calor, el dolor, els canvis de pressió arterial, etcètera. És la manera que tindrà el meu cervell d’assabentar-se absolutament de tot el que passa. Tot i que jo no sempre me n’adonaré, o com a mínim no pas el meu «jo» conscient. Però és massa aviat per parlar d’una entitat tan complicada com el «jo», ja tindrem temps de tornar-hi d’aquí a unes setmanes.

De moment, els milions de neurones que ja tinc en aquesta desena setmana em colonitzen el cervell i la resta del cos, la pell, els músculs i els budells. Algunes ja han començat a connectar-se a poc a poc entre elles i a transmetre senyals. Primer comencen amb circuits ben senzills, però a poc a poc van construint la meravellosa i quasi infinita xarxa de senyals elèctrics que formarà el meu cos i en permetrà el funcionament.

AQUÍ DINS NO PARO D’ENTRENAR-ME

Ja fa temps que moc els músculs i continuo entrenant-me ara que ja em trobo en la desena setmana. Bellugo els músculs, de moment, només perquè es desenvolupin. Per poder tirar endavant aquest entrenament, les neurones ja formen circuits senzills, que van del múscul a la medul·la espinal. Vaig a poc a poc, però tot aquest moviment m’ajudarà en el futur per poder utilitzar els músculs per alimentar-me. Ja he començat a obrir la boca. És un moviment que em cal dominar, perquè el faré servir molt en néixer perquè menjaré sense parar. Qualsevol tacte suau o un simple frec a prop de la boca engegaran un circuit automàtic que farà que bellugui el cap buscant-lo, i que obri la boca per succionar. O sigui que ja començo a practicar amb aquest circuit. Succionar és un moviment molt complicat. Cal que faci servir força músculs de la boca alhora, i tots han d’estar molt ben coordinats. Amb els meus dos mesos i mig com a fetus, ja començo a dominar tots aquests circuits i de tant en tant succiono força bé. Vaig progressant!

EL MOVIMENT MUSCULAR

Quan un múscul existeix, es belluga. El múscul immadur no deixa de moure’s, ja que aquest és el moviment que li està donant la identitat i funció muscular. Si no hi ha un cervell que en coordini, organitzi i dosifiqui els moviments, el múscul simplement es mourà.

La raó d’existir del múscul és bellugar-se. Paradoxalment, els músculs del fetus es mouen molt més al principi que al final de l’embaràs. Això passa perquè al començament es mouen de manera totalment descoordinada i espontània. A mesura que el cervell madura durant l’embaràs, va regulant els moviments del cos. Aquests esdevindran més harmònics, lents i coordinats; cada vegada tindran més sentit.

En aquesta setmana, és possible que la mare ja noti un augment de pes, tot i que de vegades pot passar el contrari, sobretot per les abundoses nàusees en alguns embarassos. Hi ha mares que poden arribar a perdre pes cap a la desena setmana. Però, en tot cas, no cal preocupar-se; això no repercuteix de cap manera en el nadó.

En general, en aquesta setmana es pot notar una millora en les nàusees, perquè la quantitat d’hormones HCG a la sang comença a baixar una mica. Això passa perquè la placenta ja ha començat a fabricar progesterona. En qualsevol cas, com que encara es produeix HCG, resulta completament normal seguir notant nàusees i vòmits.

Fora d’això, tota la resta segueix desenvolupant-se a gran velocitat. El ronyó de la mare comença a augmentar el ritme de treball per filtrar més sang i eliminar més substàncies. Aquest augment es fa palès perquè la mare ha d’orinar més sovint i produeix una orina una mica més concentrada, ja que conté més proteïnes provinents de tot allò que el fetus elimina.

LES EMOCIONS I L’EMBARÀS

La majoria de persones consideren que el seu cervell, òbviament, els pertany. Altra cosa és que, en gran part, acaba funcionant de manera semblant a molts altres òrgans, és a dir, pel seu compte. La ment ens demostra massa sovint que és ella qui mana i no pas nosaltres. Les emocions en són un dels exemples més clars. Les emocions són mecanismes molt primitius, dissenyats per fer-nos reaccionar sense pensar. Van facilitar la supervivència dels nostres avantpassats, homínids que havien de sobreviure envoltats de perills i trobar menjar. La capacitat d’anticipar-se als perills, la recerca de plaer o fins i tot la preocupació per la nostra imatge davant dels nostres homòlegs són reaccions automàtiques que contribueixen a la supervivència. Aquestes capacitats es van modelar durant un milió i mig d’anys d’evolució. Però potser no són sempre les ideals per a la nostra vida actual, que va canviar de manera radical amb l’aparició de l’agricultura fa «només» deu mil anys.

Els humans actuals disposem d’un cervell de l’edat de pedra per funcionar en la realitat del segle XXI. Molts circuits que es van desenvolupar per engegar-se davant d’estímuls externs reals ara s’activen en un món sense tants perills físics, davant de situacions molt diferents i fins i tot només amb el pensament. Com sabem, tot això té grans conseqüències per al nostre estat d’ànim. Sovint les emocions ens fan patir per records del passat o per la preocupació pel futur, moltes vegades de manera exagerada, que no correspon a la realitat objectiva.

Les emocions i els sentiments són impulsos elèctrics com qualsevol altre tipus d’activitat del cervell. Els sentiments de por, alegria, esperança, plaer, etcètera, ens indiquen que unes àrees i uns circuits ben concrets del nostre cervell s’estan activant. Poden fer-ho per una raó real, parcialment real o totalment imaginària. Per fer les coses una mica més complicades, aquestes àrees cerebrals s’engeguen més o menys fàcilment segons els nivells de certes substàncies, com ara els neurotransmissors en el mateix cervell, o les hormones en la sang. Així doncs, quan tenim concentracions altes de neurotransmissors com la dopamina i la serotonina, les àrees del cervell que produeixen sensacions de benestar o plaer s’activen amb més facilitat. Per contra, hormones com el cortisol activen mecanismes d’estrès, incloses la por i l’ansietat, que és la por anticipada.

Les hormones sexuals, és a dir les substàncies que fabriquen i secreten les glàndules sexuals (l’ovari i els testicles), també tenen efectes molt importants sobre les emocions. Modulen l’estat d’ànim i faciliten que certes emocions es potenciïn.

L’ovari produeix estrògens i gestàgens: l’estradiol és l’estrogen més important que sintetitza l’ovari i la progesterona, el més important dels gestàgens. Els testicles produeixen andrògens i la testosterona n’és la més destacada.

La progesterona té una gran acció sobre el cervell. Uns nivells alts de progesterona activen més fàcilment l’amígdala cerebral, una de les àrees cerebrals més importants en relació amb la preocupació i l’angoixa, i fa que els records produeixin reaccions emotives en nosaltres amb més facilitat.

L’embaràs és una situació en què estrògens i progesterona són elevats; es troben molt per sobre dels nivells habituals. A més, hi ha molts altres sistemes hormonals que s’han activat alhora. Això es combina amb un moment vital únic, amb canvis imminents d’una gran dimensió. Amb aquests ingredients és fàcil entendre per què l’embaràs pot ser una situació més complexa emocionalment. Quan diem que les emocions estan a flor de pell, és que realment és així. Les grans concentracions d’hormones en la sang arriben al cervell i fan que es disparin amb facilitat.

És bàsic entendre que, en la majoria dels casos, aquesta situació és normal, i generalment transitòria. També en persones que mai havien sofert problemes psicològics, l’embaràs pot produir ocasionalment estats d’ànim difícils de gestionar. Fins i tot és possible que es generin pensaments negatius que encara empitjoren més el problema.

Moltes dones es pregunten: «Com pot ser que senti això si m’hauria de sentir tan i tan feliç?». I sovint els comentaris de l’entorn, família o fins i tot d’altres amigues embarassades ajuden poc o gens.

És molt important entendre que aquestes sensacions poden ser completament normals en l’embaràs. Davant de qualsevol dubte i com més aviat millor, cal comentar aquestes preocupacions amb el metge, la llevadora o un professional de la salut. En la majoria dels casos, això ajudarà a comprendre millor la situació i facilitarà la gestió del problema que, amb el pas de l’embaràs, millora i acaba desapareixent en gairebé totes les dones.