Entrem en la primera setmana del tercer trimestre, i ja faig més de 36 centímetres, aproximadament, des del cap fins als peus, i aquesta setmana 27 ja puc arribar al quilo de pes.

Aquest tercer trimestre és tan important com la resta, però té un sentit especial. El temps que em queda aquí dins és la meitat del que ja hi he passat. He superat etapes molt difícils, la majoria dels òrgans se m’han format seguint els plànols més complicats que la natura ha creat mai. El meu cos ja té entitat. És un organisme amb una vida quasi independent. Tot i que encara necessito moltíssim la mare, ja podria sobreviure a l’exterior; això sí, tindria força problemes i em caldria molta ajuda. Però ja sóc molt més a prop del final. He fet un viatge increïble. He passat de ser una sola cèl·lula a ser un organisme amb milers de milions de cèl·lules, totes connectades entre si, formant teixits i òrgans que també es connecten entre ells, en un sistema de comunicacions que sembla no tenir fi i que es regula perfectament per funcionar segon a segon.

TINC SINGLOT?

Segueixo fent els moviments de sempre. Però, en aquest tercer trimestre, la mare ha començat a notar un moviment molt característic. Sembla com si tingués singlot. És un moviment molt petit. De tant en tant faig com si fos un saltet i la meva mare nota una mena de petites convulsions cada pocs segons. Però no ho nota cada dia i poden passar dies sense que ho percebi. Li recorda molt el singlot. Però ho és realment? És el mateix singlot que té la mare? Doncs la veritat és que s’hi assembla molt. És una contracció brusca del meu diafragma. Quan la tinc, passo una mica de líquid amniòtic de manera molt ràpida als pulmons. No és exactament el mateix que els moviments respiratoris de què ja hem parlat altres vegades. Aquest és un moviment molt més brusc. És un reflex que tindré tota la vida. En realitat fa força temps que el tinc. Ja ho vam comentar a les vuit setmanes. La diferència és que ara ja sóc prou gran perquè la mare se n’adoni. Segons com estigui col·locat a l’úter, en funció de si la placenta és davant o darrere, ella el notarà millor o bé no sentirà res. Varia molt en funció de la dona. En qualsevol cas, tant si el sent com si no, no s’ha de preocupar. Forma part dels meus moviments.

UN COR POTENT

El meu cor és molt potent. És un cor que ja està movent 300 centímetres cúbics de sang per minut, el mateix que una llauna de beguda. És una bomba que funciona a tota velocitat. Però també és molt sensible. En aquests moments, la pressió de les meves artèries és molt baixa, entre 35 i 40; la de la meva mare es troba entre 90 i 95, i la d’un adult normal entre 100 i 110. Si es produeix alguna situació d’estrès, la pressió arterial em pujarà. Sí, sí. Jo també puc patir algun moment d’estrès. Per exemple, si en una ocasió puntual em pressiono sense voler el cordó umbilical. O si la mare es mareja. Tot això pot fer que m’arribi una mica menys d’oxigen durant uns segons. Però són problemes molt concrets sense cap repercussió. En altres circumstàncies, podria tenir la pressió més alta perquè el meu cor ha de treballar amb menys recursos, si no m’arriba tot l’aliment o l’oxigen que em cal. Aquesta situació no seria la ideal perquè, si el cor ha de treballar amb més pressió, es dilatarà i no es formarà tan perfectament com caldria. Això pot passar si la placenta no funciona correctament. Ara entrem en un moment molt important, perquè cada vegada demano més a la placenta.

LA IMPORTÀNCIA DE LA MEVA PLACENTA

La placenta ha de funcionar a la perfecció perquè la meva programació normal segueixi el seu curs. Jo continuo creixent a tota velocitat. Cada nou mes consumeixo moltes més calories de les que em calien només un mes abans. La majoria dels meus sistemes s’estan formant i ja funcionen. Però la manera de funcionar s’està consolidant ara. Cada moment de l’embaràs és importantíssim, no n’hi ha cap que compti menys que l’altre. Tot i que sembla que ara només em cal créixer, estic en un dels moments més importants de la meva vida. Si alguna cosa no rutllés perfectament, podria produir-se una programació fetal —n’hem parlat a la setmana 19—. La placenta és la font de tot el que m’arriba. És la que filtra els nutrients i l’oxigen de la meva mare. Sempre l’he necessitada molt, però ara que ja peso gairebé un quilo, em fa falta més que quan pesava 300 grams. Cada vegada em caldrà més. D’aquí a vuit setmanes ja pesaré 2 quilos i d’aquí a dotze, 3. La placenta, sortosament, està dissenyada per satisfer totes les meves necessitats fins que surti. De vegades la placenta no funciona tan bé com cal i, tot i créixer, no ho fa al ritme que el cos del fetus li demana. Si em passés això, no podria créixer a la velocitat a què estic programat. D’això els metges en diuen creixement intrauterí retardat i pot canviar coses en el meu desenvolupament. Per això a cada visita miren la mida de l’úter de la mare. És un dels riscos principals que els metges controlen.

LES MILLORS CONDICIONS PER A UNA FORMACIÓ IDEAL

En aquests moments, tot el meu organisme i els seus sistemes interns de funcionament s’estan preparant per a la meva vida futura. Les condicions que tinc ara, mentre dura aquesta preparació, les aprofito per programar el funcionament dels meus òrgans. Si no són idònies, això derivarà en un funcionament diferent. Si la placenta no funciona perfectament, el meu organisme es prepararà per sobreviure amb menys aliment. Hauré de passar amb el que hi hagi. El meu cervell s’haurà d’adaptar per construir-se amb menys peces. El meu cor haurà de bombejar sang amb una mica més de pressió arterial i es farà una mica més gran per poder treballar amb menys energia. Aleshores, en néixer, el funcionament del meu organisme serà un xic diferent. Sovint no serà un problema greu per a mi. L’epigenètica farà que m’adapti a tot, però a costa de canviar la trajectòria que haurien seguit els gens en condicions ideals. M’hauré «programat» de manera diferent.

Molts d’aquests desajustos es compensaran després de néixer. Però si els meus pares saben que existeixen, podran actuar ràpidament. I ara que som a temps de corregir-los, en la mateixa gestació, és molt bo ser conscients de la transcendència de qualsevol carència d’oxigen, alimentació o tranquil·litat necessaris per a una programació fetal correcta. La meva programació fetal és el traç de la ruta de tots els meus sistemes de funcionament intern, en el pla orgànic, l’escola de tots els mecanismes que, si aprenen bé la lliçó, amb bons llibres i bons materials, m’ajudaran a recórrer la vida de manera saludable.

CONDICIONS IDEALS TAMBÉ PER AL CERVELL

A més del cor, el meu cervell també necessita condicions ideals per formar-se i funcionar correctament. Aquesta maquinària tan perfecta i complicada necessita que els nutrients, les peces amb què es construeix, arribin cada dia en grans quantitats. Si no és així, s’activaran «programes» de supervivència que faran que el meu cervell segueixi construint-se, però potser no de la mateixa manera. Els metges saben que poden «desprioritzar-se» els circuits superiors de la meva intel·ligència. La formació del cervell en aquest moment és tan decisiva que es pot dir que una tercera part de la meva intel·ligència futura dependrà de la qualitat de la meva vida intrauterina. Una altra tercera part dependrà dels primers anys de la meva vida, després de néixer. I només la tercera part vindrà dels gens. Els gens, la genètica, són molt importants. Però l’ambient, l’epigenètica, encara ho és més. O sigui que estic en un moment realment clau de la meva vida.

LA IMPORTÀNCIA DE LA TRAJECTÒRIA MARCADA

La majoria dels problemes que puc patir a l’úter no seran greus. Però em podrien desviar de la trajectòria ideal. Quan comencem el viatge de la vida, fins on volem arribar? Els meus pares voldran que arribi lluny. Bé, en realitat voldran, sobretot, que sigui feliç (tot i que això és molt més difícil que arribar lluny!). En definitiva, sigui per a una cosa o per a l’altra, em cal un bon desenvolupament neurològic, que és el que em donarà intel·ligència, estabilitat emocional, sociabilitat, etcètera, tot el que necessitaré per viure com a individu en aquesta societat. Si a l’úter he patit carències, començaré el meu viatge amb un cert desavantatge. Segurament només una miqueta. Però al principi d’un llarg viatge, una mica de desviació pot suposar un gran canvi. Per exemple, si vull anar en vaixell des de Lisboa fins a Nova York, un grau de diferència només en sortir és moltíssima al final. Quan acabi el viatge, arribaré gairebé a Miami. Per sort, en el de la vida passaran moltes altres coses que influiran en la meva trajectòria. Algunes em poden tornar a situar en la ruta original. D’altres me’n podrien desviar encara més. El que compta és que qualsevol desviació serà molt més fàcil de corregir si el viatge fa poc que ha començat. La vida intrauterina és la meva primera etapa per començar-lo. Un moment de gran transcendència, però també de gran oportunitat per corregir qualsevol problema.

LA FINESTRA D’OPORTUNITAT

Els metges parlen de «finestra d’oportunitat». Què és? El cervell, el cor i el metabolisme es comencen a programar en la vida fetal, però enllesteixen aquesta programació anys després. En néixer, el cervell és com un ordinador amb la tapa oberta, podem ficar-hi les mans i intervenir-hi. Però aquesta obertura es va tancant: durant els dos primers anys és molt gran, però després ja és més petita. I, al cap d’uns anys, la porta està tancada. Aquest temps preciós per actuar serà la finestra d’oportunitat. Per això és tan important saber si la meva vida aquí a dins és bona o no tan bona. Quasi tot es podrà corregir o millorar moltíssim després de néixer, però cal saber-ho per poder actuar com més aviat millor.

DETECTAR EL CREIXEMENT INTRAUTERÍ RETARDAT

Ja hem parlat de la transcendència de l’epigenètica, de tots els canvis que influeixen en la manera com funcionen els gens (vegeu la setmana 19). Si en la vida fetal no arriben tots els nutrients que haurien d’arribar, es produiran canvis importants en l’epigenètica.

Tothom entén com és d’important que un infant creixi correctament i tothom es preocuparia si no pogués desenvolupar-se com cal. Però la majoria de les persones no saben que un de cada deu infants no va créixer adequadament durant l’embaràs, la qual cosa pot tenir repercussions considerables.

La placenta és essencial per al creixement. El creixement intrauterí restringit (CIR) fetal —o retard del creixement intrauterí fetal— es produeix quan un fetus no pot créixer tant com li caldria perquè no rep tot l’aliment o l’oxigen que hauria de rebre. En la majoria de casos, la causa és que la placenta no es desenvolupa correctament i no té les dimensions suficients per nodrir el nadó com cal. La placenta és com un radiador per on circula la sang del fetus per absorbir de la mare el que necessita. Quan hi ha un retard en el creixement és com si una part de les canonades del radiador estiguessin obstruïdes. En una minoria de casos, el CIR és greu, apareix ben aviat en l’embaràs i pot comportar un part prematur. Sortosament, la gran majoria de vegades parlem d’un CIR lleu o moderat, que apareix més tard en la gestació i que permet arribar fins al final.

Detectar el problema és fonamental per evitar complicacions durant el part, ja que la restricció d’oxigen pot dificultar la tolerància del nadó a les contraccions. La detecció és fruit de combinar el control de l’altura uterina (es mesura l’úter de la mare en cada visita) i l’ecografia de tercer trimestre. El control dels moviments fetals per part de la mateixa mare també ajuda a detectar el CIR.

Haver estat exposat a restriccions d’aliment o d’oxigen durant l’embaràs té un clar impacte en el desenvolupament. Cal que el fetus s’adapti a la situació modificant el creixement dels seus òrgans i el funcionament dels seus gens, mitjançant canvis epigenètics. Així, la carència temporal de nutrients afecta la programació biològica. Els sistemes epigenètics que tenim per adaptar-nos a l’ambient desconeixen la durada d’aquesta restricció i es «programen» per funcionar com si la situació fos permanent. «Assumeixen» que aquesta és la quantitat de nutrients i oxigen amb què hauran de funcionar i s’hi adapten per permetre la supervivència. Però això té un preu: l’adaptació permet sobreviure, però no sempre ens fa millors.

En el cas del cervell, les zones responsables de les funcions més bàsiques, relacionades amb la supervivència, passen al davant de les superiors, més relacionades amb la intel·ligència. Això explica l’augment de trastorns del desenvolupament neurològic en els infants. D’altra banda, el cor també s’adapta dilatant-se més per bombejar més sang amb menys energia. Les conseqüències d’això són el deteriorament de les artèries i un major risc d’hipertensió i d’altres problemes cardiovasculars en la vida adulta. Finalment, la restricció d’aliments força el sistema a acostumar-se a gestionar una menor quantitat d’aliment. Després del naixement, l’adquisició de nutrients es normalitza, però el cos no està preparat per tolerar-la, la qual cosa pot provocar trastorns metabòlics com la diabetis o l’obesitat.

NO CAL ESPANTAR-SE MÉS DEL COMPTE

És molt important remarcar que les conseqüències de la programació fetal mai són malalties. Són predisposicions. Són desviacions de la trajectòria, però gairebé mai prou decisives per elles mateixes. A més, sovint cal un segon factor, un «segon cop», perquè hi hagi un veritable problema. El cas més fàcil d’entendre és la salut cardiovascular. Un infant amb un creixement fetal retardat pot patir un discret augment de pressió arterial i tenir el cor un xic més dilatat, però tot resta, estrictament parlant, dins la normalitat. Ara bé, si segueix una dieta incorrecta, acabarà desenvolupant obesitat en la joventut i segurament tindrà moltes més possibilitats de patir problemes cardiovasculars. És a dir, amb el «primer cop» (el retard de creixement) no n’hi va haver prou, cal un «segon cop» perquè aquesta desviació inicial esdevingui una desviació definitiva des de la salut cap a la malaltia. I, ben al contrari, si els primers anys aquest infant segueix una dieta molt sana i cardioprotectora, juntament amb activitat física, es podran revertir gairebé tots els canvis negatius apareguts a l’úter.

OPORTUNITAT, NO PAS MALA NOTÍCIA

La notícia d’un retard de creixement fetal podria generar un cert alarmisme. Tanmateix, hauria de ser considerada com una gran oportunitat. Cal comprendre la transcendència d’aquesta situació com a punt de partida per evitar noves situacions de risc i establir solucions després del naixement. Sabem que la programació no s’acaba amb la vida fetal, sinó que continua durant anys, especialment en els dos primers anys de vida. Per tant, podem aprofitar aquest període, aquesta «finestra d’oportunitat», per intervenir i millorar els problemes que s’han produït en la vida fetal. Per continuar amb l’exemple anterior, investigacions dutes a terme a Barcelona han demostrat que una dieta més rica en àcids grassos poliinsaturats (cardioprotectors) aconsegueix que, als cinc anys, la forma del cor sigui quasi normal en infants que van néixer amb retard de creixement. Això il·lustra molt bé la capacitat de la medicina fetal per avançar cap a la medicina personalitzada que volem per al futur: identificar un problema abans que sigui rellevant, i tractar-lo a temps per evitar que empitjori, o fins i tot fer-lo desaparèixer.

APOSTANT PER LA MEDICINA PREVENTIVA

En resum, el retard de creixement intrauterí ha de considerar-se com un problema, però afortunadament pot ser un problema lleu si el detectem a temps. Petites intervencions en el moment oportú poden minimitzar-ne els efectes. Per tant, és realment important detectar-lo. La utilització correcta de l’ecografia i petites accions com el control de l’altura uterina o els moviments fetals en el tercer trimestre permeten detectar-ne molts casos. Això ens permetrà aprofitar la finestra d’oportunitat que ens ofereix l’etapa de programació, amb noves solucions que revolucionaran la manera d’entendre la medicina preventiva en els propers anys.

Està entrant a poc a poc en el tercer trimestre i cada vegada nota més que la part final —i la més pesada per a ella— està a punt d’arribar. Però per ara encara ho suporta força bé.

És possible que l’embarassada ja comenci a sentir algunes contraccions, tot i que potser no les identifica com a tals perquè només nota un enduriment de l’abdomen. Es tracta de contraccions uterines fisiològiques, que van preparant l’úter per al moment del part a partir de la sisena setmana de l’embaràs.

Solen ser indolores, però si fossin molt regulars o doloroses, seria recomanable consultar un metge, ja que la gestant podria anar de part abans d’hora. A aquesta edat gestacional, el fetus està prou desenvolupat per poder néixer.

Tanmateix, en aquest moment les complicacions greus encara són possibles i li caldria estar unes setmanes sota control i a la incubadora.

PROVES

Aquesta setmana ja tenim els resultats de l’analítica efectuada en la setmana 24, i en aquest moment sabem si hi pot haver problemes amb el sucre. Si n’hi ha, caldrà seguir una dieta especial i, en alguns casos menys comuns, fins i tot podria caldre insulina perquè el fetus no tingui problemes derivats de l’excés de sucre.

L’ECOGRAFIA 3D/4D

L’ecografia tridimensional pot denominar-se 3D o 4D sense distinció. En diem 3D per la imatge en tres dimensions. En aparèixer les primeres ecografies tridimensionals, només podíem obtenir imatges estàtiques, com fotografies. Més tard va ser possible afegir la dimensió temporal i veure el fetus en temps real, com en un vídeo. Per això en diem 4D. En general, en qualsevol ecografia actual d’aquest tipus solem fer fotos i vídeos. Per tant, seria més precís dir-ne 3D/4D, però totes dues denominacions són vàlides.

És una prova no inclosa en les revisions mèdiques normals. Molts ecògrafs (els aparells per fer l’ecografia) disposen de l’opció de practicar ecografies en tres i quatre dimensions, però fer-les així suposa molt de temps. Per això habitualment en les exploracions normals de l’embaràs no s’inclou, ja que no és una prova ràpida (pot requerir entre 5 i 20 minuts més que les normals, per a les quals calen uns 20 minuts encara no). Potser en un futur proper, gràcies a les millores tecnològiques, tindrem ecògrafs que faran ecografies en 3D i 4D amb la rapidesa d’una ecografia simple d’avui.

Mèdicament, una ecografia en 3D o 4D no sol aportar informació. De fet, els metges rarament la fan servir per millorar el diagnòstic. Però és cert que són imatges molt vistoses i aquest és el millor moment per fer-la. Ara el fetus té una mida molt bona. S’hi poden veure molts detalls i té prou líquid al voltant perquè se li vegin bé la cara i el cos. Tot i que sense gaire líquid els metges també són capaços de distingir les estructures importants, el líquid amniòtic ajuda molt a fer les ecografies i això fa que siguin tan atractives. Quan la cara o les mans del fetus estan envoltades de líquid, és fàcil veure-les i les reconeixem de seguida. Per això l’ecografia esdevé una experiència única per a qualsevol pare o mare.

L’ecografia en tres dimensions (3D) és una manera de millorar l’experiència dels pares, ja que els facilita la visió de la cara i d’altres parts del nadó, com les mans i els peus, però no és una prova necessària per al diagnòstic mèdic.