Aquesta és l’última setmana considerada de prematuritat. A partir de la setmana 37, si nasqués, ja no seria un nadó prematur, si bé idealment hauria de poder néixer entre les setmanes 38 i 40.

Ara ja faig uns 47,5 centímetres i peso gairebé 2.600 grams. Segueixo creixent moltíssim, entre 250 i 300 grams cada setmana. Ja estic força estretet aquí a dins la mare i em bellugo poc perquè ja m’estic començant a situar en la posició i la direcció en què sortiré. L’esquena ja se m’ha posat cap a una banda i a partir d’ara canviaré ben poc de posició. Els meus moviments seran cada vegada menys amplis: tinc poc espai i, a més, el meu cervell ha madurat molt. Però em bellugo cada dia i la mare ho nota perfectament. D’aquí a un o dos anys aprendré a caminar, que és una cosa complicadíssima. Fins ara he viscut còmodament en una piscina, sense haver de fer cap esforç perquè no podia caure. Però em queden poques setmanes aquí i allà a fora m’enfrontaré a la gravetat. Si em deixen anar, cauré. Ja no podré fer tombarelles dins el líquid, com feia abans. I quan comenci a intentar caminar, cauré molt sovint. Així serà com ho aprendré gairebé tot, omplint la meva activitat cerebral de continguts amb sentit, al principi, a còpia de moltes repeticions.

TESTICLES EN DESCENS

Si sóc un nen, aquesta setmana els testicles ja m’han començat a baixar, però si no és així, tampoc no passa res. De vegades encara s’estan a dins una mica i, en ocasions extremes, se’ls haurà d’ajudar a baixar perquè, si es quedessin a l’abdomen, serien estèrils perquè els espermatozoides no podrien desenvolupar-se bé. Els testicles necessiten estar a una temperatura una mica més baixa que el cos, perquè és el que necessiten els espermatozoides per formar-se, per raons biològiques.

Un fet curiós: els fetus masculins experimentem ereccions des de ben aviat en la gestació, igual que quan serem nounats. Són poc freqüents i òbviament no tenen una causa clara, tot i que de vegades poden relacionar-se amb una bufeta plena.

EL MEU CERVELL

El meu cervell ja té moltíssimes connexions entre neurones, les connexions sinàptiques. Però això de moment no em serveix de gaire per funcionar ja que, en el futur, quan entri de debò en funcionament, li caldrà desconnectar-ne moltes per fer bé la seva feina. En aquests moments, té milers i milers de milions de neurones, i s’estan establint moltes més connexions de les que em caldran per pensar i raonar. Aquesta superconnexió, lluny de ser un mecanisme que permeti un funcionament complicat del cervell, representa justament el contrari. Ara mateix funciona d’una manera força caòtica.

De moment, es pot dir que el meu cervell és una mica com un conjunt immens d’ordinadors diferents, tots connectats amb tots. Com si moltes persones parlessin totes alhora entre elles. És una situació en la qual no s’entén res; és totalment ineficient. Hi ha connexió però no comunicació. Però aviat, a mesura que s’acosti el meu naixement i en els dos anys següents, el meu cervell tindrà una pèrdua important de gran part d’aquestes connexions: perdrà connexions i moltes neurones. Farà una mena de poda en què només restaran activades les connexions útils. És a dir, quan arribi un estímul, el senyal rebut passarà per tres, quatre o més àrees del cervell, però seguint un ordre. Per funcionar bé, cal que hi hagi una comunicació organitzada, sense interferències ni interrupcions.

No cal dir que a dins meu ja hi ha molts sistemes que funcionen, però encara són molt primitius comparats amb els que tindré en el futur i que seran els que em permetran raonar i guardar memòries complicades.

LA MEVA MEMÒRIA I L’HIPOCAMP

Encara és una memòria automatitzada, de reflexos, molt bàsica i condicionada. Puc reconèixer algunes seqüències de so i associar-les al plaer o al dolor, però en el mateix grau encara inconscient, com el que podria tenir el cervell d’un animal molt primitiu. La memòria conscient, la que em definirà com a ésser humà en el futur, es fabrica en una àrea del cervell anomenada hipocamp. Està situada al bell mig del meu cervell perquè és una de les més delicades i, tot i que de moment no la faig servir, el seu desenvolupament és cabdal durant la meva vida aquí. Quan els meus sentits comencin a funcionar i el cervell a reconèixer el que veu o sent en un pla conscient, és allà on es reuniran tots els bocins de petites memòries. Totes les coses enregistrades a cada zona del cervell s’associaran entre elles i l’hipocamp reconstruirà totes aquelles dades de manera organitzada per crear la memòria, el record. Talment com si muntés un trencaclosques, l’hipocamp reuneix les memòries visuals, auditives i olfactives i a partir de totes compon un record, una memòria. Tots aquests fragments de memòria s’enregistren en diferents zones del cervell com arxius en un ordinador immens. A més, sovint hi associaré una emoció, bona o dolenta. És a dir, els meus records seran reconstruccions de moltes sensacions separades, i només esdevindran records en reunir tots els bocins en una unitat. Aleshores adquiriran sentit i en seré conscient. Però de moment encara em falta bastant per a això. Primer caldrà posar a punt els circuits de la percepció conscient en els primers mesos. La memòria vindrà molt més tard.

PER QUÈ NO RECORDARÉ ELS PRIMERS ANYS DE VIDA?

Els meus pares mai oblidaran aquells moments únics dels meus primers mesos i anys. Però jo no en recordaré res. I és una llàstima.

En general, la comunitat científica accepta que fins als dos o tres anys no tenim records. Fins llavors, jo desenvoluparé una memòria automatitzada. La memòria episòdica, la que recorda alguna cosa que hem viscut, requereix un grau de processament molt superior, que es fa a l’hipocamp. Abans hi ha un llarg camí per fer. Per exemple, el còrtex, la zona superior del meu cervell, encara ha d’aprendre tot el que veu l’ull i tot el que senten tots els meus sentits. Com ja hem dit, en néixer veuré ombres, no sabré què és un objecte, i sentiré sons però hauré d’aprendre que tenen formes. El còrtex ho aprendrà a poc a poc: quan el meu cos xoqui o toqui els objectes, el tacte s’afegirà a la imatge visual que captaran els ulls.

Primer, el meu cervell ha de desenvolupar el coneixement semàntic, saber què vol dir tot i, al final, acabarà realitzant un veritable procés d’interpretació cada vegada que faci servir els sentits. I això requereix connectar moltes de les meves àrees cerebrals, que ni tan sols tenen a veure directament amb els sentits però que, en acabat, seran tant o més importants per al funcionament del cervell que allò que m’arribarà per la vista o l’oïda.

La memòria és encara molt més complexa, necessita reconstruir dades soltes per formar un record coherent. La raó exacta per la qual no tenim records tan precoços sembla tenir un origen evolutiu —segurament no és clau per a la supervivència— i és el resultat d’una combinació de factors. D’una banda, el ràpid creixement del meu cervell es focalitza en altres àrees i l’hipocamp no funciona com ho farà més endavant. D’altra banda, els processos tan complexos que el cervell necessita per construir les percepcions requereixen molts mesos, un desenvolupament més elaborat del llenguatge, i tot això fa que, en definitiva, no hi hagi records dels primers anys de vida, un cop hagi nascut.

ELS MEUS ESTATS DE COMPORTAMENT

De moment, el que ja he desenvolupat de manera ben organitzada són els meus estats de comportament. Tinc fases de son i activitat, sí, però puc tenir un son tranquil o bé més mogut, i puc estar despert i tranquil, o despert i molt esverat. Aquestes quatre fases ja s’assemblen molt a les que tindré quan sigui un nadó. Bé, com a nadó en tindré una altra, que és la fase de plors. Aquesta no la tinc aquí dins. Gràcies a l’ecografia, els científics poden veure com em bellugo dins l’úter. Saben que des del tercer trimestre he anat definint cada vegada millor uns estats de comportament. Al principi es barrejaven més i era més difícil distingir-los. Però ara el meu cervell ja és una mica més madur i s’assembla al que tindré quan acabi de néixer. Precisament ara, a partir de les 36 setmanes, és quan aquests estats de comportament es distingeixen molt bé, si es miren amb una ecografia, és clar, perquè encara que la meva mare pot notar diferents sensacions a la panxa, no serà capaç de distingir-los.

DORMO UN 80% DEL TEMPS

El primer estat és el de son tranquil, i m’hi passo gairebé una tercera part del temps. Quan sóc en aquest son, costa de fer-me’n sortir, tot i que la mare es bellugui o em toquin per fora. En el segon estat també dormo, però de tant en tant faig moviments ràpids amb els ulls, com en la fase REM del son, i em bellugo molt més, en general de manera lenta. Sobretot m’estiro. Encara passo més estona en aquest segon estat, quasi la meitat del temps. És com un son un xic més mogut que l’anterior. O sigui que, encara que la mare noti que em bellugo, potser estaré dormint.

En el tercer estat estic despert però molt quiet, gairebé no em moc, i tampoc moc els ulls. Només m’estic així un 5% del temps. I en el quart estat estic despert, però em moc molt més, moc els ulls, el cap i les extremitats. Així m’hi estic un 10 o un 15% del temps. O sigui que estic «despert» un 20% i dormint gairebé un 80%.

A la meva mare pot ser que li costi distingir si estic despert o si dormo, però, en general, si em bellugo molt a poc a poc, com en un estirament i una contorsió, el més probable és que estigui en son actiu. Si el moviment és més brusc, estiro una cama o li dono un cop de peu —tot i que ja en clavo pocs—, el més segur és que estigui despert i actiu.

Pot ser que ja hagi guanyat entre 9 i 11 quilos des que va quedar-se embarassada. La causa d’aquest augment és el pes del nadó, la placenta (uns 550 grams), el líquid amniòtic (entre 500 grams i 1 quilo) i l’úter, la qual cosa suma pràcticament entre 2 i 2,5 quilos. La resta del pes és el líquid retingut per les cames, sobretot, i greix.

En aquesta setmana segurament ha començat a planificar l’arribada del nadó. Entre les tasques que hauria de fer hi ha reunir les coses que li caldran a l’hospital i acabar d’enllestir l’espai on dormirà el nadó quan arribi a casa.

És probable que el nen sigui el tema principal de conversa dels pares, sobretot en els que ho són per primera vegada, perquè l’arribada d’un nadó configura la família d’una manera diferent.

És normal sentir incertesa sobre com afectarà tot això la parella o la seva vida professional, tot i que insistim que aquests dubtes es plantegen, sobretot, amb el primer fill.

PROVES

Aquesta setmana es fa l’ecografia del tercer trimestre. Cal tenir en compte que es pot fer en qualsevol moment a partir de les 34 setmanes, però en general els metges prefereixen esperar a estar més a prop de les 36 setmanes.

En aquesta ecografia observem que el creixement del nadó sigui correcte, que la quantitat de líquid amniòtic que l’envolta sigui la necessària i que la placenta no obstrueixi el camí per sortir cap al món.

QUIN ÉS EL MILLOR MOMENT PER A AQUESTA ECOGRAFIA?

L’ecografia del tercer trimestre no és universal a tots els països. Al nord d’Europa, per exemple, és molt estrany fer ecografies en l’últim tram de l’embaràs, mentre que en altres països, inclosa Espanya, és una prova rutinària. Aquestes diferències s’expliquen perquè fa vint anys es van fer estudis que no van demostrar que l’ecografia del tercer trimestre millorés els resultats perinatals i, per això, alguns sistemes sanitaris van decidir eliminar-la de les proves rutinàries. Curiosament, avui aquest concepte està en revisió, per la importància demostrada del retard del creixement i la seva detecció (que no resulta exclusivament de l’ecografia, però hi contribueix en bona manera). El que sí que hem comprovat és que, com més tard fem l’ecografia, més casos de retard de creixement detectaran. Per tant, tot i que tradicionalment fèiem l’ecografia del tercer trimestre entre les 32 i les 34 setmanes, cada vegada són més nombrosos els sistemes que l’estan posposant fins a les 36 o fins i tot a les 37 setmanes.

LA PLACENTA AL CENT PER CENT

Ara és quan el nadó necessita més aliment i la placenta ha de funcionar bé. Si tot és normal, està dissenyada per funcionar correctament fins a les 43 setmanes o més, és a dir, més del que dura un embaràs. Però no tot sempre funciona a la perfecció. Pot passar que, amb el progrés de l’embaràs, alguna placenta comenci a alentir el funcionament abans del que seria habitual. Per això amb l’ecografia del tercer trimestre és cabdal descartar un problema de retard en el creixement del fetus, perquè podria comportar que la placenta no estigués tan preparada per al part com caldria. Si hi ha algun problema, és important detectar-lo. La placenta ha d’estar al cent per cent de les seves capacitats, per donar al nadó aliment, energia i oxigen i per poder afrontar bé el part.

LA PLACENTA PRÈVIA

La placenta normalment se situa per tal de no obstruir la sortida del nadó, però no sempre és així. Més o menys en un de cada dos-cents embarassos, la placenta es troba a la part més inferior de l’úter i en cobreix la sortida, és a dir, el coll uterí. És el que mèdicament coneixem com a placenta prèvia, i pot obstruir parcialment o totalment l’orifici del canal del part. Això pot comportar dos problemes. D’una banda, és més freqüent que aquestes dones presentin sagnat sobretot en començar les contraccions, tot i que de vegades pot passar durant l’embaràs. La placenta prèvia pot produir abundants sagnats que espanten molt l’embarassada i la seva parella, tot i que en la majoria de casos cedeixen amb el repòs i un breu ingrés hospitalari. El segon problema és que si l’obstrucció és completa, no hi haurà altre remei que fer una cesària electiva. En la gran majoria d’ocasions, la placenta prèvia no suposa un problema important i permet un part a terme amb molt bon resultat.