Els embrions de tots els éssers vius s’assemblen molt. Al principi fa de mal veure si sóc l’embrió d’un ésser humà o d’un peix. Ja mesuro 3 mil·límetres i arribaré al final d’aquesta sisena setmana amb 4 mil·límetres, però segueixo semblant un capgròs. Ja se’m nota el cap, però encara tinc cua. En tindré fins a la vuitena setmana d’embaràs, quan tampoc desapareixerà, sinó que retrocedirà fins que quedarà incorporada dins del meu tronc, on esdevindrà l’os sacre.

El fenomen de la cua té l’origen en el fet que tots els éssers vius venim d’un mateix patró. I els éssers humans som mamífers i en les fases inicials ens assemblem, malgrat que tenim un desenvolupament molt més complex, sobretot cerebral. Però biològicament no ens distingim d’un gos o d’un gat, d’un goril·la o d’un orangutan: tots tenim cor, ronyons, fetge, etcètera. Biològicament, en realitat som molt iguals. D’aquí a una setmana ja se’m veuran els braços, però fins aleshores no se sap si sóc un simi o un ésser humà.

CREENCES I DESCOBERTES CIENTÍFIQUES

Hi ha misteris que la ciència encara no ha aclarit, com ara certes forces. Per què dos electrons que han estat sincronitzats prèviament (entrellaçats, com es diu en física) i que es troben separats per 2 quilòmetres, segueixen sincronitzats? Què ho fa possible? En física, tot ha de tenir una explicació, però la que revela el perquè d’aquest fenomen de connexió encara no s’ha trobat. La comprensió de certes coses encara s’escapa del coneixement científic.

Com més avancem en l’estudi de la vida, de la genètica i de com ens adaptem al sistema, en descobrim la complexitat de l’origen i l’evolució. La biologia, com l’astronomia, ens fa petits. La biologia perquè condueix el nostre origen i essència a una primera cèl·lula com a inici i sentit de tot. L’astronomia perquè ens compara amb la immensitat de l’espai planetari. La biologia, a més, ens condiciona en gran manera. Tenim capacitat per pensar i decidir, però el 99% del que som ens ha vingut donat, començant pel fet que no podem ni comprendre el procés mateix pel qual ens hem format. Per tant, què seria el més correcte de dir: sóc així o m’han fet així?

CONTINUA EL CREIXEMENT

He tingut molta sort d’arribar fins aquí. No sé quin ambient m’espera allà a fora, però el més màgic ja ha passat. És al·lucinant estar viu i que aquest cor primari ja bategui i una sort que estigui predestinat a fer-ho durant anys, sense aturar-se ni una sola hora a la vida.

A partir d’aquesta sisena setmana, el cuquet que sóc arribarà a fer uns 4 o 4,5 mil·límetres. Ja estic començant a produir moltes coses, a petitíssima escala i, a més, ja tinc, per exemple, ulls, tot i que encara són molt primitius.

En aquesta sisena setmana ja se’m comença a formar la boca i, a poc a poc, les orelles, i m’estan començant a sortir quatre bonyets, petits esbossos del que seran les cames i els braços. Malgrat que molts d’aquests punts ja són força recognoscibles, a primera vista aquesta setmana encara es podria dubtar si acabaré sent un peix, un dofí o una persona.

La meva forma en aquesta sisena setmana és com una coma ortogràfica en tres dimensions. Com un germinat de soja amb la cua molt curta. Ja disposo d’una cosa que serà clau en el creixement: unes primitives estructures musculars al llarg del que serà la meva columna vertebral, que encara no tinc, perquè no tinc ossos. Començo a bellugar-me.

El meu cor és fora del cos i els budells també. Al final, el cos els introduirà a dins, però ara aprofiten l’espai exterior per modelar-se, fer-se, créixer i aprendre la seva funció. I aquest tub que ara és el meu cor el tinc allà a fora: bombejant.

Entre les setmanes 6 i 7 em vaig implantant a la placenta que m’envolta, per assegurar-me l’estabilitat mentre em formo i creixo, i també els nutrients que obtindré de la mare gràcies a la connexió amb ella. Les meves arrels ja entren en profunditat en el seu úter per aconseguir l’aliment que necessito que em proporcioni. Sóc com un arbre. La placenta la fabrico amb les cèl·lules exteriors de l’esfera que jo era quan només tenia uns quants dies. Per tant, és un teixit meu. La placenta s’implanta, creix dins la meva mare, com les arrels d’un arbre. La sang de la mare circula al voltant d’aquestes arrels i la placenta n’absorbeix tot el que em cal. Em connecto a la placenta mitjançant el cordó umbilical que surt del meu melic i ella i jo establim, així, un circuit tancat. Sóc com la copa d’un arbre. Com si el cordó umbilical fos el tronc de l’arbre, envio la sang a través d’ell a la placenta, on circularà per les arrels i tornarà cap a mi a través una altra vegada del cordó umbilical. Per a mi, el cordó umbilical és la línia de vida. I està molt ben dissenyat i encoixinat perquè no hi ensopegui gaire.

GRÀFIC 6.    LA PLACENTA

La placenta actua com les arrels d’un arbre que el fetus «planta» en la mare. Hi ha un tronc, el cordó umbilical, i unes arrels que formen, totes juntes, la placenta. Com en un arbre, a terra les arrels són gruixudes i a mesura que aprofundeixen són més i més fines. Les arrels més fines de la placenta s’anomenen vellositats. Tenen la capacitat d’absorbir allò que cal al fetus i d’eliminar allò que li sobra. La sang fetal circula per aquestes vellositats tan fines. Les vellositats estan literalment amarades en sang de la mare, amb la qual cosa les circulacions de mare i nadó es troben gairebé en contacte. Tot i que la sang de la mare i la del fetus no s’arriben a barrejar, les vellositats placentàries són tan fines que estan separades pràcticament per una sola cèl·lula, i això fa possible l’intercanvi de substàncies entre tots dos.

La meva placenta encara ha de créixer molt. De moment, està envaint més i més la paret de l’úter de la mare. Cada vegada em cal fer passar més aliment i oxigen i per això progressivament ha de circular-hi més sang. Perquè la placenta creixi amb total normalitat, disposo de l’ajuda imprescindible de tots els processos de tolerància immunològica. En biologia, com en gastronomia, calen tots els ingredients perquè el plat surti bé. És un moment clau en què moltes hormones i molècules actuen com a missatgers perquè tot el sistema funcioni a la perfecció. La progesterona segueix tenint un paper determinant, ja que, juntament amb moltes altres molècules que es combinen de manera molt precisa, aconsegueix que les cèl·lules immunitàries, les natural killers de què hem parlat abans, segueixin a l’aguait de les ordres per protegir-me. Durant tot l’embaràs, les cèl·lules immunitàries de la mare no m’atacaran perquè la meva placenta mostrarà una matrícula especial a les cèl·lules, malgrat que no coincideixi amb la de la mare. Això garantirà que la meva placenta resti protegida en tot el procés de la gestació. La progesterona també és important per aconseguir aquest clima protector. Quan el nivell de progesterona és alt, les cèl·lules immunitàries de la mare em protegeixen millor i tots els teixits del seu úter s’adapten a mi, s’estoven i deixen que hi hagi més sang travessant per alimentar-me. És un efecte bioquímic, molecular, però decisiu, perquè sense aquest ambient protector que crea i imposa la progesterona jo no podria seguir evolucionant. Si em prenguessin la progesterona, s’acabaria l’embaràs. La progesterona és l’animadora d’aquest ambient propici. Sense, no hi hauria procés.

CADA EMBARÀS AJUDA EL SEGÜENT

El fetus és un ésser humà diferent de la mare, però malgrat això el sistema immunològic de la mare no només no rebutja la placenta, sinó que la deixa créixer dins seu i la protegeix. Per una combinació de factors, les cèl·lules immunes de la mare «reconeixen» que es troben davant d’un embrió i actuen a l’inrevés de com ho fan habitualment. A més, com més sovint hagin viscut aquest procés, millor ho faran en propers embarassos.

La immunitat, que normalment és una resposta de rebuig, necessita una exposició prèvia. D’aquesta manera, les cèl·lules del nostre organisme «enregistren» a la memòria la matrícula externa de les cèl·lules estranyes i la reconeixen més ràpidament si en el futur la tornen a veure. Aquesta és la raó per la qual les vacunes són útils, ja que preparen l’organisme per fabricar anticossos contra el virus del qual ens volem defensar. Fan que la primera vegada que aquest virus entra al cos reaccioni com si fos la segona vegada, de manera molt més forta, i això evita la infecció. En la reproducció humana, aquest mecanisme de «memòria» també funciona, però a l’inrevés. El sistema immune de la mare guarda memòria i en un embaràs següent reaccionarà més de pressa que la primera vegada. Així, el reconeixement fetomaternal necessari per a l’èxit de l’embaràs tindrà lloc de manera més eficient. En realitat és una diferència poc important, però pot afavorir una millor implantació i funcionament de la placenta. Aquest fet ajuda a entendre per què estadísticament els segons i tercers embarassos tenen menys probabilitats de problemes de creixement fetal i prematuritat que no pas els primers.

En la sisena setmana pot ser que comenci a notar cremors i l’abdomen més voluminós. També és probable que ja noti que li costa més pair. Tot això és efecte de la progesterona. Ara la sincronització del sistema digestiu és lenta. Tot va més a poc a poc. És possible que comenci a notar que alguns aliments que en circumstàncies normals digeria bé se li posen pitjor. També pot ser que algunes coses que abans li agradaven li deixin de venir de gust. Algunes fins i tot no les suportarà i especialment no en suportarà l’olor. Això té a veure amb l’efecte combinat de les hormones sobre la sensibilitat a les olors i la facilitat per tenir nàusees.

ELS DESITJOS

De les nàusees i els rebuigs inconscients a certes olors o certs gustos també se’n deriven els desitjos. Són una barreja d’una intolerància digestiva a alguns aliments, pel canvi temporal de velocitat del metabolisme digestiu, amb els canvis neuropsicològics estimulats per la progesterona. Durant l’embaràs pot ser que les coses que abans li agradaven moltíssim no li vinguin gens de gust. Si té moltes ganes d’una cosa i no pot obtenir-la en un espai de temps determinat, se n’hi multiplicaran molt més les ganes.

La cultura popular ha potenciat molt els desitjos com a sinònim de cerca de protecció, de necessitat d’afecte en un moment de fragilitat emocional que, tot i que també existeix en els dies previs a la regla, s’agreuja en l’embaràs. Però no satisfer un desig no té cap efecte en el procés de formació fetal. Tot i que el tema ha donat lloc a nombroses llegendes, el fetus està molt ocupat fabricant-se perquè té el seu programa propi molt ben dissenyat que ho fa tot sol.

A la mare tots els canvis la van sorprenent progressivament. L’embaràs és un estat d’acceleració fisiològica per a la dona; un període en què el cos s’accelera, s’entrompa, en el bon sentit de la paraula, per aconseguir els seus objectius. En el primer trimestre, un dels objectius importants per a la mare i perquè l’embaràs es desenvolupi correctament és que l’embrió arribi a esdevenir un fetus. En el segon i tercer trimestre, l’objectiu serà que l’úter creixi i es mantingui relaxat i que el seu organisme s’adapti a tots els canvis, que són molts, en molt poc temps. Això només ho aconseguirà en un estat de «borratxera» fisiològica. L’organisme de la dona, com si fos un tren, va accelerat, però aquesta és la normalitat de l’embaràs. Per exemple, se li accelera el cor, però els vasos sanguinis es dilaten i es relaxen per deixar passar més sang (entre un 40 i un 50% més del que és normal), sense que pugi la pressió arterial, i els ronyons produeixen més orina perquè han d’eliminar la seva i la del nadó, però no pateixen cap dany.

PROVES

En aquesta sisena setmana no és habitual practicar cap tipus de prova encara. En alguns casos, sigui perquè hi ha hagut molèsties o una petita pèrdua, farem una ecografia. Si és així, ja hi podem veure el batec cardíac de l’embrió.