Aquesta setmana mesuro uns 29 centímetres i peso gairebé 500 grams. Em vaig apropant a allò que els metges anomenen fase de viabilitat fetal. Això serà la setmana vinent.
Ara encara tinc les parpelles fusionades, però ja els queda molt poc per obrir-se.
La pell ja comença a acumular melanina i cada vegada s’assembla més a la pell que tindré després de néixer, però encara és molt prima i està molt arrugada perquè és molt fina. D’ara endavant, cada setmana serà menys transparent, per l’efecte de la melanina, que n’és el pigment, la que dóna més o menys color a la pell i la que fa que, quan em toqui el sol, la pell se’m posi morena per protegir-se.
EL COLOR DE LA MEVA PELL
Els melanòcits són les cèl·lules encarregades de fabricar la melanina. A partir d’aquestes setmanes ja em surten melanòcits i començo a acumular melanina, tot i que en aquestes fases de l’embaràs ho faig mínimament.
Més o menys aquesta setmana el meu color de pell començarà a fer-se evident; si seré negre o mulat, de pell fosca o més clara. Si sóc un nen caucàsic, el canvi serà mínim; però si sóc un nen negre, la meva pell començarà a enfosquir-se. Tanmateix, en néixer no serà tan fosca com quan vagi creixent, per efecte de la llum i del sol. Però ara ja començo a mostrar un cert color. Passarà igual si sóc un nadó d’origen asiàtic. A les 20 setmanes, la pell de tots els fetus és igual. Però, si bé fins ara no hi havia cap distintiu a la pell, a partir d’aquesta setmana 23 comença a distingir-se el color de cadascun de nosaltres.
EL COLOR DELS MEUS ULLS
Encara no se sap de quin color tindré els ulls. L’iris no es pigmentarà fins a uns mesos després de néixer. En el moment de néixer, tots tenim els ulls d’un color molt similar, com blau grisós.
El color dels meus ulls dependrà dels meus gens. Cadascun dels meus progenitors, pare i mare, porta dos gens, cada gen amb un color indicatiu per als ulls. A l’hora de combinar-se, però, hi ha uns gens que manen més que els altres: els gens dominants. Els que no manen s’anomenen gens recessius i els que porten colors clars gairebé sempre són recessius i els que porten colors foscos gairebé sempre són dominants. En resum, quan un gen de color marró es troba amb un de color blau, sempre mana el marró. Perquè siguin blaus, els dos gens han de ser blaus.
Tot i que la mare tingui els ulls clars, si el pare els té negres, el més probable és que el fill surti amb els ulls negres. Però de vegades pot passar el contrari. Per exemple, si el pare té un gen d’ulls blaus que ell no ha expressat i el passa al seu fill i la mare, per la seva banda, també és portadora del gen dels ulls blaus, tot i que tampoc l’hagi expressat, el fill podrà tenir els ulls blaus. Això explica que un nen de pares amb ulls negres pugui tenir els ulls blaus, perquè cada pare li ha passat el seu gen blau, malgrat que cap dels dos hagi manifestat aquest color als ulls.
Amb el color de la pell i dels cabells passen coses semblants. Per tant, els pigments dels cabells, que ara evidentment encara no veiem però que veurem en el futur, dependran dels gens que rebi el fetus. Que el fill de pare i mare de cabells castanys sigui ros no és habitual, però no és impossible si tots dos progenitors tenien un gen ros no expressat i l’han passat al seu fill. El gen castany sempre manarà sobre el ros i el negre sempre manarà sobre el castany.
A la pell passa el mateix. En el cas d’un home negre i una dona blanca, sempre sortiran nens mulats o amb molta més tendència a ser mulats. Ara bé, si el mulat porta el gen de la mare i després s’aparella amb una dona blanca pot tenir un fill blanc i un altre de mulat. I si dos mulats s’ajunten, poden tenir un fill negre i un altre de blanc.
ELS MEUS OSSOS I MÚSCULS, CADA VEGADA MÉS FORTS
Els meus ossos continuen, a poc a poc, acumulant calci. Es van endurint des del centre de l’os cap a fora; cada vegada són menys cartílag i prenen densitat. És un procés que ara comença però que continuarà durant anys després del meu naixement.
També els meus músculs guanyen força. Ara em permeten fer moviments cada vegada més sofisticats, en el sentit que són més harmoniosos, més lents. La causa d’això és que les meves connexions nervioses són cada vegada més complexes. L’espai que tinc per bellugar-me comença a reduir-se i ja no puc fer totes les cabrioles que feia fins fa poc. Abans feia tombarelles, saltava i feia la vertical. I ara em segueixo movent, però en menys espai. En realitat, la major part del temps me’l passo dormint.
ELS MEUS BUDELLS HAN SEGUIT CREIXENT
Ja tenen tota la seva forma i van absorbint tot el meu líquid. Bec tres o quatre vegades el que beu un adult en condicions normals. Més o menys cada mitja hora se m’omple l’estómac. Pot trigar fins a 60 minuts a fer-ho. I cada 60 minuts se’m buida. Els adults s’omplen l’estómac tres o quatre vegades al dia, i el buiden unes tres o quatre vegades. Doncs jo tot això, omplir-me i buidar-me de líquid, ho faig cada 30 o 60 minuts. Així, omplint-se i buidant-se de tot aquest líquid, els budells s’entrenen.
Primer el budell només absorbeix líquid. Però aviat començarà a absorbir sucre i proteïnes que suren en el líquid amniòtic. És a dir, no només m’empasso aquestes substàncies, sinó que el meu budell començarà a absorbir-les i farà que passin a la sang, tot i que de moment només en molt petites quantitats i com una forma d’entrenament.
El meu budell és una maquinària supercomplicada, que haurà d’aconseguir obtenir de l’aliment l’energia i els nutrients que el meu cos necessitarà durant tota la vida. Ara el funcionament d’aquesta maquinària s’està preparant per absorbir proteïnes i greixos de mides diferents. Moltes les haurà de trossejar per poder absorbir-les. Ara comença a entrenar-se, de manera molt primitiva.
En general no nota cap molèstia, té una mica de panxa, que ja li sobrepassa el melic, però encara és petita. Ja nota els cops de peu i també alguns moviments del fetus, com també els pot sentir qui li posi la mà a la panxa.
Sí que pot anar una mica més restreta, perquè el budell funciona una mica més a poc a poc i les digestions li poden resultar més feixugues. També pot començar a notar certa acidesa o cremor d’estómac. En part és perquè el buidat gàstric triga més. L’estómac produeix l’àcid necessari per a la digestió, però si triga a buidar-se, aquest àcid es reté massa i puja cap amunt i produeix aquest malestar. L’altra possible causa de la cremor és la pressió. L’úter, cada vegada més gran, pressionarà cap amunt i deixarà menys espai a l’estómac, que, ple de contingut i amb l’àcid inclòs, també exercirà pressió.
LA PRESSIÓ SANGUÍNIA
La pressió ara torna a augmentar. Al principi de l’embaràs havia baixat i per això es marejava molt, però ara està augmentant progressivament, la qual cosa fa que ja no tingui tanta tendència a marejar-se. L’úter va creixent i pressiona tot el que té al voltant, entre altres coses les venes per les quals la sang retorna al cor. Se li seguiran inflant les cames perquè l’úter les pressiona més —i també pel sistema global digestiu i respiratori alentits—. Això, en endavant, no millorarà, ja que l’úter encara ha de créixer. Durant el son es redueix el problema, perquè llavors el cos descansa realment.
CAMES INFLADES
Si la meitat de l’embaràs coincideix amb l’època de calor, les dones que noten que se’ls inflen molt les cames les hauran d’aixecar. També ho recomanem si no fa gaire calor. Així mateix, les mitges compressives ajuden molt. I, en qualsevol cas, és important que les cames descansin.
MOLÈSTIES LUMBARS
Una altra cosa que també pot notar són molèsties lumbars. L’embarassada pot tenir mal d’esquena i li pot resultar difícil trobar una posició còmoda en què no senti dolor. Començarà a notar-ne més a partir del tercer trimestre, però ara ja podria començar a tenir molèsties, que seran més acusades en dones que hagin patit problemes d’esquena o tinguin alguna desviació de columna.
Per tal d’evitar tots aquests dolors és bàsic que practiqui una mica d’exercici. L’activitat física durant l’embaràs permet mantenir el to muscular, cosa que és força útil.
ACTIVITAT FÍSICA
L’activitat física que ja es feia abans de l’embaràs, si no és extenuant ni de risc, es pot continuar practicant. Però, a partir d’un moment determinat, hi ha algunes activitats que ja no serà prudent mantenir.
La natació i el ioga són pràctiques esportives molt adequades durant l’embaràs. També ho són alguns exercicis de Pilates, especialment els que afavoreixen el to muscular. Per contra, cal evitar totes les pràctiques que puguin causar una contusió. Es pot córrer, però només és recomanable fer-ho en alguns mesos.
L’activitat física moderada ajuda a millorar i prevenir les estries i el mal d’esquena perquè reforça la musculatura d’aquesta part del cos. I això, ara que carrega una motxilla pesant amb uns quants quilos més, és molt recomanable.
A més, la pràctica de l’exercici físic té un efecte doble: el físic i el psíquic, perquè genera endorfines i ajuda a relaxar-se.
Si practicava habitualment una mica d’exercici abans de l’embaràs, pot seguir-ho fent durant la gestació i, en funció del risc que comporti (contusió o caigudes), cal valorar quan serà més convenient deixar-ho. Si, per exemple, abans de l’embaràs caminava molt, pot seguir caminant sempre que l’activitat es toleri bé i se n’adaptin el ritme i la intensitat. Si en arribar a casa després d’una caminada llarga no sent molèsties, no hi ha inconvenient a continuar les passejades. Però si se li inflen els turmells, els peus o les cames, és millor optar per un altre tipus d’exercici com la natació.