La mare i jo ja hem completat la primera meitat. Tot i que sovint l’embaràs no dura més de 40 setmanes, sinó 38, 39 o, en alguns casos, 41, estrictament parlant hem arribat a la meitat del meu desenvolupament fetal.

És un moment en què ja faig entre 16 i 17 centímetres i peso gairebé 300 grams, com una llauna de refresc. Sóc encara molt menut, d’acord, però ja peso un terç de quilo. Començo a tenir una mida important i pràcticament tots els meus principals òrgans ja s’han desenvolupat, excepte el cervell i els pulmons, que encara han de seguir madurant. Molts dels altres òrgans funcionen gairebé igual que ho faran després de néixer, i d’altres comencen a fer-ho lentament. I, malgrat que només mesuro aquests 15 o 16 centímetres, ja gairebé tinc proporcions de nadó. Estic més prim, però ja sóc el fetus d’una personeta, perfectament recognoscible i amb un clar desenvolupament.

Aquesta setmana el lanugen, aquell pèl tan fi i vellutat que em va començar a sortir fa una mica més d’un mes, ja em recobreix tot el cos. Tinc pertot aquest borrissol finíssim i incolor que, si l’il·luminessin, semblaria ros. Hi ha algunes zones en què en tinc més, com el cap o el bigoti. El del cap també caurà per deixar pas als cabells. Tot i que ara tinc lanugen per tot el cos, el programa dels meus gens ja té clar on hi haurà pèl i on no, en el futur. Per això, tot i que ara tinc aquest borrissol tan suau, el meu cuir cabellut es va delimitant també i al cap s’hi acumulen fol·licles pilosos, només que ara estan en repòs.

JA TINC GLÀNDULES SUDORÍPARES

Segueixo tenint una pell molt fina, però hi tinc alguna cosa nova. Ja m’apareixen glàndules sudorípares. De moment tampoc les faré servir. És clar, aquí no hi fa ni fred ni calor. Però cada vegada falta menys per viure envoltat d’aire, i m’he d’anar preparant. Quan faci calor, hauré de suar. Els metges no saben gaire bé per què, però sembla que per suar cal que les meves glàndules rebin una ordre d’algú, i fins que no faci els nou mesos, això no passarà. Encara que neixi prematur, no començaré a suar fins als nou mesos després de la concepció. Això sí, un cop hagi nascut, si passo calor, suaré de valent! Al principi pel cap i després ja per tot el cos.

També em començo a preparar per resistir el fred. Aquesta setmana ja s’intueixen les primeres zones de greix marró al meu cos. És de color fosc, marronós —diferent del normal, que és groc—, i és capaç de produir escalfor. El necessito perquè quan neixi m’hauré de protegir de la hipotèrmia, que als metges els fa molta por. Encara tindré la pell molt fina i l’escalfor se m’escaparà pertot arreu. A més, no podré tremolar per protegir-me del fred. Aquesta capacitat no la tindré fins a uns mesos després de néixer. Per això, de moment, la natura em dóna aquest greix especial que em protegeix. Fins i tot si m’abriguen molt en néixer, el greix marró serà molt important per regular-me la temperatura. Durant l’embaràs de la meva mare aniré acumulant greix d’aquest tipus darrere el coll, a la part alta de l’esquena, i al final de l’embaràs el 5% del meu greix serà marró. Després, al llarg dels anys l’aniré perdent.

També durant aquestes setmanes començo a posar en pràctica uns patrons més regulars de son. Tot i que em moc molt intensament, molt sovint m’estic quiet. És un estat que els metges anomenen fases de son fetal, però no és exactament com el son que tindré com a nen. Tot i que en certes coses sí que s’hi assembla. A partir d’aquesta setmana, de vegades, mentre estigui quiet, començaré a fer moviments ràpids amb els ulls. Són els precursors dels que faré com a nen i adult en la fase REM (rapid eye movement, en anglès) del son, que és quan els humans somiem. Ara no somio; de moment no tinc activitat cortical o conscient, ni records, ni emocions. Ningú sap quan començo a «somiar» de debò. Però si per somiar utilitzem l’escorça cerebral, llavors és ben bé impossible que ara ho faci. Ja parlarem del meu son, i dels meus «somnis», més endavant.

Però, és clar, no sempre dormo; he de moure els músculs i omplir els pulmons. Per això, cada 20 o 30 minuts tinc una fase més activa en què faig moviments de tot tipus. He establert una mena de cicle: passo entre 20 i 30 minuts quasi sense bellugar-me i, aleshores, és com si em despertés i activés els moviments respiratoris i de la resta del meu cos.

30 SALTS PER HORA

Aquesta setmana començo a fer un moviment de bicicleta amb les cames. És una mostra que em moc cada vegada de manera més coordinada. Per exemple, ara ja encreuo els braços per davant del cos. En aquesta meitat de l’embaràs és quan salto més: puc arribar als 30 salts per hora quan em bellugo. Això sí, a partir d’ara faré menys cabrioles. D’una banda, el cervell està madurant cada vegada més i els circuits que regulen els moviments tenen més neurones. Això vol dir menys moviments innecessaris. Igualment, cada vegada puc mostrar més finor en els moviments, que són més harmoniosos, perquè cada vegada hi ha més neurones controlant el mateix moviment. Però, a banda que aquest control augmenta, els meus moviments també seran menys amplis perquè el meu espai a poc a poc s’anirà reduint, cada vegada ocupo més. Aviat ja no podré fer tombarelles. Creixo més de pressa que el líquid amniòtic, i la piscina ja s’està reduint, però encara és una piscina. Més tard serà només una banyera.

LA MEVA PISCINA DE LÍQUID AMNIÒTIC

El líquid amniòtic en què estic suspès es controla per un sistema d’entrades i sortides de líquid que ara està en marxa a ple rendiment. És com una piscina que funciona amb un sistema perfectament sincronitzat i dinàmic. Gairebé tot és orina, però no tot. Una part molt petita prové de les membranes i l’altra dels pulmons, que fabriquen el seu líquid propi per tenir sempre plens els bronquis. Però quasi tot, més del 95%, és orina. I això és perquè ara cada dia orino pràcticament un 30% del que peso. Els fetus orinem molt més del que orinen els adults. Però també cal que la piscina es buidi. I la manera d’eliminar el líquid amniòtic, principalment, és responsabilitat meva. Sí, sí, m’empasso una gran part del líquid, i l’altra, menys del 10%, l’absorbeixen les membranes que l’envolten. Cada dia em bec el líquid equivalent a un 25% del meu pes. Si els meus pares beguessin el mateix, gastarien moltíssim en aigua!

LES MEVES PROPORCIONS D’ORINA COMPARADES AMB LES D’UN ADULT

Una persona adulta que pesa entre 60 i 70 quilos produeix prop d’1,5 litres d’orina diaris. Jo cada dia ingereixo el 25% del meu pes. Per tant, és com si una persona adulta begués 15 litres d’aigua al dia. I jo cada tres dies orino tot el meu pes i, cada quatre, me’l bec. És com si una persona de 60 o 70 quilos begués 68 o 69 litres de líquid cada quatre dies.

Ara, a mig camí, la meva piscina de líquid amniòtic ja s’està reduint perquè el meu creixement és més ràpid en proporció que el de l’úter de la mare, que és el recipient que m’acull. Però continua sent una piscina, ja més petita, però que no està malament. Té uns 400 mil·lilitres, gairebé mig litre d’aigua, i tota per a mi. O sigui que he d’aprofitar aquestes últimes setmanes amb tant d’espai per bellugar-me i fer les darreres cabrioles i salts. Seguiré creixent molt i aviat ja no tindré tant d’espai.

EL MEU DESENVOLUPAMENT SEXUAL

El desenvolupament del sexe té uns components físics i d’altres de psicològics. Una gran part d’aquests canvis passen abans de néixer. Com ja vam explicar, els meus canvis físics es produeixen per l’exposició, o no exposició, a les hormones masculines. És a dir, si hi ha hormones masculines, desenvoluparé un sexe masculí i, si no n’hi ha, l’evolució natural dels meus genitals serà cap al sexe femení. A les 20 setmanes, els meus genitals estan perfectament definits.

Si sóc una nena

En les dones, tots els futurs òvuls es produiran abans de néixer. Més o menys aquesta setmana, la 20, arribo a la màxima producció, amb 7 milions. Quan neixi en quedaran uns 2 milions i, en la pubertat, uns 400.000. Tot i així, n’hi ha de sobres, perquè una dona en la seva vida reproductiva pot arribar a ovular-ne uns 400, un per cada cicle menstrual. A partir de les 20 setmanes, també començo a produir més estrògens, una producció que assolirà el seu màxim en el naixement. En néixer, tota l’activitat dels meus ovaris s’aturarà i quedarà adormida fins a deu o dotze anys després, fins a l’inici de la pubertat.

Si sóc un nen

Com a nen, els meus testicles produeixen grans quantitats de testosterona des de la setmana 12 fins a la 24, i més endavant durant unes setmanes després de néixer. A diferència del que passa amb la producció d’òvuls, en els meus testicles s’hi produiran espermatozoides de manera contínua durant molts anys. En la meva vida com a fetus ja creo milers de cèl·lules que són precursores de l’espermatozoide, que també queden adormides fins a la pubertat.

Durant la vida fetal, tot el meu cos està exposat a altes concentracions d’hormones sexuals, i especialment el meu cervell. Aquestes hormones influeixen en la determinació d’aspectes psicològics més característics de dones i homes? Ho comentarem la setmana vinent.

Ara ja ha notat algun d’aquells petits recargolaments de tripes, pressions, com empentes molt subtils, a la panxa. Curiosament l’úter, ara en la meitat de l’embaràs, li arriba al melic, i després, a la segona meitat, arribarà a les costelles. Més de la meitat de les embarassades ja han notat els moviments del fetus a la panxa a les 20 setmanes, però la resta encara no. És més fàcil a partir del segon embaràs, i pot notar-se quasi fins amb un mes de diferència. L’altre factor que pot influir molt és la localització de la placenta, que es comporta com un coixí. Si la placenta està implantada en la cara anterior de l’úter, vol dir que està situada davant del fetus, i això atenua molt la transmissió dels moviments cap a la paret abdominal. També pot ser que si la dona és molt prima tingui més facilitat per notar els moviments fetals i, en canvi, aquests poden passar més desapercebuts si hi ha sobrepès. Malgrat que hi pot haver dones que el notin des de les 18 setmanes, si tot va bé, és perfectament possible no notar el fetus fins a les 24 setmanes.

Com que la pressió sanguínia continua baixa i la panxa és com més va més gran, la dona embarassada se segueix sentint cansada, potser té son i els marejos encara la molesten.

Com que l’úter comença a ser gran, hi ha postures que ja li fan de mal mantenir. A més, si s’estira de panxa enlaire li roda el cap. Això és perquè l’úter cau sobre les venes que li tornen la sang al cap, com la vena cava, i les comprimeix. Per això, no només per estar còmoda, cal que vagi amb compte i no s’estiri de panxa enlaire. Ha de dormir sempre de costat. Si és de la banda esquerra, només li caldrà estar una mica de costat —perquè la vena cava passa per la banda dreta—, però també pot estirar-se sobre el costat dret si mira d’estar molt inclinada.

ATENCIÓ A LA SALUT BUCODENTAL

Ara és cabdal que tingui cura de la higiene dental, perquè una mala salut dental, amb gingivitis o placa dental importants, pot augmentar el risc de part prematur, pel pas de microbis de la sang de la mare cap al fetus. O sigui que davant del més petit dubte, cal que vagi al dentista.

L’embaràs sempre s’ha considerat un període en què la dona és més propensa a la càries. Però en realitat avui sabem que aquest problema només es produeix si es combina una mala dieta per a les dents, amb excés de dolços, i una relaxació dels hàbits d’higiene. L’únic factor que sí que sembla que empitjora l’esmalt de les dents són els vòmits repetits, per l’àcid que desprenen els sucs gàstrics. Per això és bàsic recordar de glopejar amb aigua després de cada vòmit.

La influència de les hormones sí que causa una molèstia dental, però en les genives. A més de ser més propenses a sagnar, com ja hem comentat, en algunes embarassades poden aparèixer inflamacions de les genives, gingivitis, que arriben a ser molt enutjoses. Cal repetir-ho: com més higiene dental, menys risc.

El tractament d’una càries no està contraindicat i fins i tot es pot arrencar un queixal si no hi ha altre remei. En l’embaràs, pot administrar-se anestèsia local o fer una radiografia sense problemes.^[3] En general el moment ideal és el segon trimestre, però si hi ha símptomes clars d’algun problema, cal consultar-los amb el dentista en qualsevol moment. Evidentment la pacient ha d’informar el professional que està embarassada. Es recomana, a més, que qualsevol manipulació dental es faci amb tractament antibiòtic previ, per protegir el fetus d’un possible pas de bacteris a la sang.

PROVES EN L’EQUADOR DE L’EMBARÀS

Durant aquest moment de l’embaràs hi ha dues proves importants: l’ecografia morfològica, que sol fer-se cap a la setmana 20, i l’analítica de segon trimestre, entre la setmana 20 i la 24. Aquesta setmana comentarem l’ecografia.

Ecografia morfològica: És una ecografia molt important, perquè és el moment no només de mesurar el fetus, sinó també de fer un examen detallat de tota la seva anatomia, òrgan a òrgan. En aquests moments els metges poden diagnosticar una part molt important, gairebé el 85 o el 90%, de les malformacions. Per això es tracta de l’ecografia més rellevant de tot l’embaràs.

Comprovarem que tots els òrgans estiguin ben desenvolupats, fins i tot el cervell, que és força llis perquè encara no té les típiques arrugues. Tanmateix, ja conté moltes estructures internes que ara es poden veure. Moltes de les parts principals del cervell, excepte l’escorça cerebral, ja estan molt desenvolupades i tot això es veurà molt clar a l’ecografia.

També s’avaluarà el cor per comprovar que no hi ha anomalies greus.

Igualment controlarem el funcionament correcte dels pulmons, l’estómac, els budells, el fetge i els ronyons. La bufeta i l’orina es veuen perfectament, i també els genitals, les mans i els peus. Controlarem que els dits estiguin ben desenvolupats i si les mans s’obren i es tanquen bé, si els ossos són normals i si tenen la forma que han de tenir.

EMOCIONS A FLOR DE PELL

És una ecografia molt llarga i el metge passa una bona estona mirant la pantalla amb cara de concentració. Aquesta prova comporta un component emocional molt gran, ja que per primera vegada els pares es fan a la idea de com de gran i com de format està el fetus: a hores d’ara ja és un petit nadó. L’ecografia els ajudarà a saber quina cara fa el seu fill i a sentir encara més què hi ha allà a dins.

L’ECOGRAFIA I EL VINCLE DELS PARES AMB EL NADÓ

Aquesta ecografia ajuda molt a generar el vincle maternofetal. S’ha estudiat molt l’impacte del moment en què els pares veuen per primera vegada el nadó a l’úter. Els records i les abstraccions necessiten percepcions prèvies. Imaginar-se un fetus és molt difícil per a una persona que no és especialista en el tema; en canvi, quan l’observen en una imatge directa, l’impacte és molt potent, té una força molt gran. Els pares reforcen molt el vincle amb el nadó. Sobretot la mare, que ja hi ha establert una relació prèvia a través de sensacions físiques i emocions. La visió de l’ecografia li permet donar forma a una idea que fins aleshores ha estat abstracta, una mica indefinida i màgica, construïda a partir de sensacions, desitjos i pensaments. Veure’l en pantalla, entrar a l’úter d’aquesta manera tan especial, ajuda a concretar aquella figura imaginària i fa que els pares entenguin millor el concepte de fetus, com a persona i com a pacient.

GRÀFIC 10.    ECOGRAFIA DE LES 20 SETMANES