Ara ja faig uns 47-48 centímetres i peso uns 2.800 grams. Fins que surti, seguiré engreixant-me a poc a poc, entre 150 i 200 grams per setmana. Per tant, encara estaré creixent força durant uns dies.

Aquesta setmana és molt important per a mi, perquè ja sóc un fetus a terme. Ja he arribat a la planta zero de l’edifici que baixo des de fa moltes setmanes, i ara ja estic preparat per sortir. En general, els metges prefereixen que neixi entre les setmanes 38 i 40, però a partir d’ara no seria prematur.

Per això, pràcticament la majoria dels meus sistemes ja estan llestos per funcionar sols. El meu sistema pulmonar és ple de surfactant i té els alvèols preparats. El meu sistema digestiu també està llest perquè mengi de seguida que sigui fora de la meva mare. També tinc molt madur el meu sistema cardiovascular per aconseguir que, quan em canviïn de posició, la pressió i freqüència cardíaca s’adaptin molt bé. Només seré una mica fràgil quant a la temperatura, però això no depèn tant de si neixo una setmana o altra. És clar, he estat tots aquests mesos flotant en aquesta piscina a una temperatura molt agradable i estable i, quan en surti —en néixer— m’hauré d’anar acostumant a altres sensacions: a l’aire, al fred, a una altra temperatura de l’aigua quan em banyin… Allà a fora m’hi espera un món nou al qual m’he d’habituar. Tinc tot el que em cal per sobreviure-hi, però hauré d’anar familiaritzant-me amb la nova temperatura, sobretot els primers dies, tot i que ara tinc molt més greix que fa unes setmanes.

ARA JA ESTIC A PUNT

Diem que a les 37 setmanes l’embaràs ha arribat a la fi perquè la probabilitat que jo necessiti qualsevol tipus d’ajuda si surto és baixíssima. Però, com tot en medicina, res és exacte al cent per cent. De la mateixa manera que hem establert quan es considera que comença o s’acaba l’adolescència o quan s’inicia l’edat adulta quan, de fet, tot varia d’una persona a l’altra. Per la mateixa raó, s’ha establert que les 37 setmanes són el límit per considerar que ja no sóc prematur, i a partir d’aquest moment, si s’esdevé el part, es qualificarà com un part a terme. Si bé la majoria de dones van de part entre les 38 i 40 setmanes, com a mínim n’hi ha un 10% que ho fan a les 37.

ELS MEUS PULMONS: DE ZERO A CENT EN POCS SEGONS

Tinc els pulmons en repòs, ben al contrari que molts altres òrgans del meu cos. Encara no han fet res del que se suposa que és la seva funció: respirar. Res, ni un mínim entrenament. I, malgrat això, hauran de funcionar tot d’una, de cop, sense preàmbuls i sense possibilitat d’equivocar-se. I ja no podran deixar de treballar. Igual que del meu cor, la meva vida en dependrà en cada moment. I ara mateix són plens fins dalt d’aigua. Però, com ja hem descobert en aquest punt de la meva curta vida, la natura ho té tot previst. Tan bon punt neixi, quan surti de la mare, s’obriran. Pràcticament de cop, tot canviarà. Les dreceres del meu cor que desvien la sang es tancaran i els pulmons rebran deu vegades més de sang. A més, amb un o dos moviments subtils, quasi imperceptibles des de fora, expulsaran tota l’aigua que hi ha a dins dels alvèols. En qüestió de segons, l’aire envairà aquests circuits i saquets que han estat plens de líquid durant mesos. Els alvèols s’ompliran d’oxigen i els pulmons, de sang, que després portarà l’oxigen arreu del cos. I així començaré a respirar. Els milers de milions de cèl·lules que em formen, que cada segon necessiten combustible per funcionar i només poden prescindir de l’oxigen durant breus moments, no hauran notat res. Al cap de menys d’un minut hauran canviat completament de subministrador d’oxigen. La línia de la vida, la companyia que els donava l’energia, ja no serà la mateixa i ningú se n’haurà adonat. Tot seguirà funcionant, consumint oxigen sense aturar-se perquè la fàbrica gairebé infinita del meu organisme i el programa del meu creixement continuïn la segona part de la seva missió fins a fer-me un adult, ja fora de la mare.

LES RAMIFICACIONS DELS MEUS PULMONS

El pulmó és com un arbre en què l’aire entra i al voltant hi té unes canonades per on passa la sang i recull l’oxigen. Però l’aire ha d’entrar, i ara mateix en aquest arbre no ho fa. En néixer, passaran dues coses importantíssimes: entrarà moltíssima sang de cop i tota l’aigua que hi ha als pulmons haurà de sortir en pocs segons. Tot està preparat perquè passi això. Tota la sang s’introduirà de cop als pulmons. Jo faré una secreció brutal d’adrenalina, després una mena de tos molt breu (dues expulsions) i tota l’aigua sortirà dels pulmons, que, així, quedaran activats per a la resta de la meva vida.

Les contraccions del part són un mecanisme que m’ajudarà parcialment en aquest procés. D’una banda, em poden comprimir discretament el tòrax, i es creu que aquesta compressió ajuda a expulsar una mica de líquid dels meus pulmons. D’altra banda, hi ha una secreció d’adrenalina durant el part que resulta fonamental perquè es produeixin els canvis circulatoris que, en uns quants segons, m’inundaran els pulmons de sang i n’expulsaran l’aire dels alvèols. Si nasqués per cesària sense que la mare hagués tingut contraccions prèvies, no tindria aquests mecanismes d’ajuda, i es pensa que per aquest motiu els nounats per cesària electiva tenen un discret augment del risc de destret respiratori. Aquest risc desapareix si la cesària es fa a partir de les 39 setmanes, per això les electives abans d’aquest termini només es practiquen per indicació mèdica estricta que les justifiqui.

EL MEU CERVELL, EN ESPERA D’ESTÍMULS

El cervell també està a punt i preparat per sortir, però caldrà que interaccioni amb els meus sentits i amb el meu cos perquè funcioni correctament. El cervell és la part més central d’un sistema nerviós que circula per tot el meu cos. No hi ha separació entre els nervis que van per tot el cos i el cervell. Tot està format per neurones interconnectades entre elles. Si al cervell l’aïllessin, què faria? Què mouria? Quines ordres o impulsos rebria? L’àrea del llenguatge, cap a on duria les paraules? El cervell interacciona amb tot: amb els budells, amb el cor… Per això, ara, abans de sortir de la mare, té molt poques funcions si es compara amb les que tindré quan sigui a fora. Tan bon punt surti, a poc a poc això començarà a canviar. Durant els primers mesos, els ulls començaran a veure-hi, les orelles a sentir-hi; combinaré tacte i vista, oïda, olfacte, etcètera. Algunes percepcions molt bàsiques les he començades a experimentar aquí a dins, i tot aquest entrenament formarà part de la meva memòria més primitiva. Segur que aquest entrenament serà important a l’hora de tranquil·litzar-me amb la veu de la mare. En sortir, trigaré uns dies a veure-hi i, quan ho faci, trigaré encara una mica a reconèixer formes. El meu cervell haurà d’anar configurant les imatges. Temperatura, sensacions i tacte s’aniran reunint en una mateixa idea. En tenir la primera connexió amb el món al principi no entendré res, la vida serà com un dibuix sense formes, però a poc a poc aniré entenent coses. El meu cervell ha de començar a rebre informació sobre l’espai, la llum, els sons… Fins llavors no començarà a funcionar el gran ordinador compost per altres ordinadors més menuts.

A partir del moment en què surti al món exterior, a fora de la mare després del part, encetaré una nova etapa, que durarà uns dos anys, en què hauré d’entendre que els sons tenen un significat i que l’espai existeix, perquè toparé amb coses. Però tot i que encara no hagi fet servir gairebé gens el meu cervell, tots aquests mesos de construcció han estat fonamentals. Les hormones que m’han arribat, l’ambient en què m’he desenvolupat, tot això ha influït en com s’han dissenyat els milions de cables que ara començaran a interaccionar amb el món; ha influït en les meves capacitats i en el meu caràcter, en com reaccionaré davant l’estrès i els problemes. Com millor sigui l’ambient intrauterí, millor serà la meva vida posterior.

Tot el que s’ha estat preparant en mi durant la gestació, ho ha estat fent perquè m’adapti a viure a l’exterior. No cal dir que hauré d’entrenar tots els meus sentits. Però moltes de les meves reaccions també em vindran «de sèrie». Estan determinades per milions d’anys d’evolució del cervell, i no només del nostre cervell com a humans, sinó del de tots els animals que ens han precedit en l’evolució. Si només compto des dels primers homínids, el meu cervell fa un milió i mig d’anys que es va començar a dissenyar. Sortosament, naixeré en un món força segur. Però duré un cervell que ha estat dissenyat per sobreviure en un món més insegur, perquè el disseny va començar molt abans. Hauré d’aprendre a gestionar moltes emocions i tant de bo els pares me n’ensenyin bé.

Segurament tota la vida retindré una memòria primitiva de com he estat de bé en aquesta aigua calenta i en silenci. El líquid amniòtic és molt dens, com l’aigua de mar, i jo hi he estat surant molt còmodament. En ell he sentit la meva pròpia respiració i el meu cor. En el futur, cada vegada que pugui tornar a experimentar una situació similar serà com un retrobament amb aquest inici de la persona que vaig ser, i em tornaré a sentir igual de bé.

LA IMPORTÀNCIA DE L’EXPERIÈNCIA PER AL DESENVOLUPAMENT DELS MEUS SENTITS

L’ús dels meus sentits s’ha d’integrar amb moltes altres funcions del cervell. Hi ha experiments que demostren que, si un animal acabat de néixer el crien a dins d’un cistell, tot i que tingui llum i desenvolupi la capacitat de captar senyals, en deixar-lo sortir per primer cop del cistell, toparà amb tot i no veurà res. Per a ell, l’espai no existeix. L’experiment confirma que el nostre cervell només pot obtenir aquesta informació mitjançant l’experiència.

Res és intuïtiu. No hi ha res sense experiència prèvia. Tacte, vista, olfacte i gust necessiten interaccionar amb la realitat per arxivar continguts a la memòria i connectar-los amb les percepcions dels sentits fins a construir els complexos processos que ens permeten interaccionar amb el món.

La dona està molt alerta ara que ja li falta molt poc per al part. Té molèsties físiques importants però també se li fan més pesades perquè sent que està arribant al final i hi ha moments en què tot se li fa molt llarg. Gairebé totes les nits nota algunes contraccions quan s’estira al llit. Però encara són curtes i no li fan mal. A més, al cap de pocs minuts li passen.

ANAR DE PART

El moment de l’inici del part és un dels grans misteris per als metges i els científics i no hi ha gairebé res que ajudi els metges i les llevadores a saber que aquest procés arrencarà. Només ho poden saber del cert quan ja ha s’ha iniciat. Perquè comenci el part han de passar moltes coses alhora i les dones no poden fer res per provocar-lo: arribarà quan sigui el moment.

Més important que la dilatació o que les contraccions preliminars és el toc de sortida del part. De seguida que l’ordre s’activi, es posaran en marxa un seguit de coses que, totes alhora, faran que el nadó pugui sortir, però encara no sabem segur d’on ve aquesta ordre perquè comenci.

GRÀFIC 12. EL COLL DE L’ÚTER

També anomenat cèrvix en termes mèdics. És l’orifici que comunica l’úter amb l’exterior i per on cada mes surt el sagnat de la menstruació. En l’embaràs constitueix la porta de sortida de l’úter, per on haurà de passar el fetus per néixer. En condicions normals, el coll de l’úter forma un túnel d’uns 4 centímetres de llarg i és de consistència cartilaginosa, com un nas o una orella. Fins i tot si hi ha contraccions fortes, si el coll de l’úter no canvia la consistència, el cap del nadó no podria sortir. En el part es produeix un fenomen únic. L’organisme de la mare produirà unes substàncies que canvien la duresa del coll de l’úter molt de pressa. Al cap de poques hores, el coll uterí canviarà i passarà de tenir el tacte del nas o de l’orella a estovar-se com una goma molt elàstica.

Així, quan les contraccions de l’úter empenyin el cap del nadó cap avall, el túnel que forma el coll de l’úter desapareixerà progressivament, en el que mèdicament s’anomena esborrament del coll. Quan ja s’hagi esborrat, començarà a dilatar-se, fins a 10 centímetres, per deixar passar el cap i el cos del fetus. Per fer-nos a la idea de la magnitud del canvi que pateix el coll de l’úter, és com fer passar una poma pel forat de l’orella. Malgrat ser un canvi tan radical, al cap de poques hores d’haver nascut el nadó, comença una ràpida recuperació. Al cap d’un mes gairebé haurà recuperat la forma i consistència anteriors al part.

D’una banda sabem que és una combinació de moltes coses que passen a l’úter i, de l’altra, que l’ordre de sortida ve donada directament pel nadó. Tot i que es tracta d’un senyal que fa de mal comprendre, el que sí que sabem és que uns dies abans del part el cervell del fetus començarà a enviar senyals cap a la placenta i l’úter.

Totes aquestes circumstàncies combinades fan que el procés es desencadeni.

EL COLL DE L’ÚTER

El coll de l’úter, també anomenat cèrvix, és la porta de sortida de l’úter. Aquesta porta en el primer part de qualsevol mare està tancada del tot i costarà més d’obrir. Però si ja és el segon o el tercer embaràs, generalment la dilatació serà més fàcil. Per això el segon part i els següents solen ser més curts. En tot cas, perquè es dilati el coll han de combinar-se molts factors. D’una banda, cal que l’úter es posi en marxa; ara ja ha de començar a contraure’s de debò. Amb això, el nadó començarà a empènyer cap avall. D’altra banda, el cos de la mare produeix moltes substàncies que estovaran el coll de l’úter i contribuiran a la dilatació. Sense aquests fenòmens naturals, la porta no s’obrirà fàcilment.

LES CONTRACCIONS I QUAN CAL ANAR A L’HOSPITAL

Un dels dubtes més habituals, especialment entre les que són mares per primera vegada, és sobre el moment en què el part es desencadena. Anar massa d’hora o massa tard a l’hospital es pot evitar si es tenen en compte els consells i les eines per controlar l’inici del part que es transmeten a les classes de preparació. Però no cal dir que, davant del dubte, sempre cal anar a l’hospital o trucar a la llevadora, si se’n té la possibilitat. En general, hi ha tres situacions en les quals cal anar a l’hospital: quan es creu que hi ha contraccions de part, quan es trenquen aigües o si hi ha un sagnat vaginal. És important saber que un sagnat vaginal, sobretot si és barrejat amb moc, gairebé mai vol dir que hi hagi un problema.

COM ES PODEN DISTINGIR LES CONTRACCIONS DE PART O PRELIMINARS?

Les contraccions són de part quan són regulars i doloroses, quan se’n tenen aproximadament tres cada deu minuts durant dues hores seguides. El dolor passa de ser el d’una menstruació a ser molt més intens, un dolor que «no deixa parlar».

Un inici de part pot fer-se llarg, sobretot si és un primer embaràs. La dona pot arribar a passar dies amb contraccions irregulars, a vegades molt molestes, fins que comença el part en si. Sovint passa que les dones es pensen que tenen contraccions d’inici de part però, en anar a l’hospital, els diuen que el procés encara no ha començat. Això pot ser estressant, sobretot si els pares són novells.

Però si les contraccions no són regulars, ni d’una gran intensitat i, és clar, si no hi ha una dilatació del coll uterí, és molt important postergar l’ingrés a l’hospital. Això allargaria molt el procés i encara els crearia més angoixa.

Si el part no s’ha iniciat, el millor és estar tranquils i esperar.

EXPULSIÓ DEL TAP MUCÓS

El tap mucós és, com el seu nom indica, un moc espès de color marró vermellós que pot sortir tot de cop o bé a poc a poc. Es troba al canal endocervical, la porta de sortida del nadó, i fa de barrera entre la vagina i l’interior de l’úter per impedir que hi entrin microorganismes. En els darrers dies de l’embaràs, el tap pot caure per la modificació del coll uterí, tant en longitud com en dilatació. Pot arribar a saltar fins i tot una setmana abans de l’inici del part. En conseqüència, l’expulsió del tap mucós no significa que el part sigui imminent, però sí que indica que s’acosta.

TRENCAR AIGÜES

Les aigües de la popular expressió trencar aigües no són altra cosa que el líquid amniòtic. Quan la mare noti, sense que ella faci res, com baixa una certa quantitat de líquid groc, verdós o molt fosc per la vagina, segurament serà que està trencant aigües. El trencament del sac amniòtic sí que indica el moment d’anar cap a l’hospital, i cal prendre nota de l’hora en què ha tingut lloc.

El sac amniòtic és una cobertura feta de dues capes o membranes: el cori i l’amni. Són com dos globus inflats, l’un dins l’altre. El cori és la membrana exterior que envolta l’amni —que conté el fetus flotant en líquid amniòtic—, i és part de la placenta. El sac amniòtic es forma entre el vuitè i el novè dia de la fecundació.

El trencament de la bossa pot manifestar-se amb una gran quantitat de líquid expulsat (trencament franc), o amb una sortida gradual de líquid amniòtic, de manera que hi haurà dones que el confondran amb el seu flux (trencament alt). Es pot fer servir una compresa per recollir el líquid i controlar-ne el color i l’abundància. Però, davant del dubte, cal anar a l’hospital per confirmar o descartar el trencament de la bossa.

Després de l’expulsió del tap mucós o del trencament del sac amniòtic hi pot haver un sagnat lleu, normalment en forma de fils de sang o petites taques. Per precaució, si hi ha un sagnat més gran —que la majoria de vegades no tindrà importància—, cal anar a l’hospital immediatament.

Entre les 12 i les 24 hores posteriors al trencament de la bossa, que pot tenir lloc sense contraccions prèvies, els metges controlaran si el part s’activa sol o si cal induir-lo. Perquè, des que la bossa d’aigua es trenca, la zona entre la vagina i la cavitat uterina queda desprotegida contra les infeccions. Per això en alguns casos també es considera convenient iniciar la cobertura antibiòtica al cap de 12 hores del trencament d’aigües.