Ara ja faig prop de 40 centímetres, més o menys, i ja peso uns 1.500 grams. Vaig creixent a un ritme considerable, de 100 a 150 grams cada setmana. A partir d’ara ja no em bellugaré tant. Canviaré cada vegada menys de posició i podria ser que ja em quedés amb el cap cap avall fins al final. Si no estic així i encara el tinc cap amunt, no passa res; gairebé sempre em col·locaré de cap per avall. I, quan es vagi apropant la fi de l’embaràs, aniré posant l’esquena més cap a l’esquerra. La majoria dels fetus, no sabem ben bé per què, acostumem a prendre aquesta inclinació. Però tant se val si tinc l’esquena a la dreta.

LA POSICIÓ DEL MEU CAP

Si a les 30 setmanes d’embaràs encara no estem de cap per avall, no ens hem de preocupar. Hi ha temps de sobres per col·locar-nos en aquesta posició. Jo encara la puc canviar molt, sobretot si tinc molt d’espai. Al final de l’embaràs entre un 3 i un 4% dels fetus encara estan de cap per amunt, però per raons que encara es desconeixen, la natura fa que la majoria dels nadons ens anem col·locant de cap per avall de cara al part. Els fetus de segon o tercer embaràs de vegades poden fins i tot col·locar-se de manera totalment transversal i només al final es giren de cap per avall. Tanmateix, la majoria dels fetus de primer embaràs en la setmana 30 ja estem en posició.

ENCARA NO ÉS BO QUE SURTI

Si nasqués ara, seria un nadó prematur. És una de les coses més freqüents que poden passar en un embaràs. Prop d’un de cada deu fetus com jo neix abans d’arribar a la setmana 37, que és quan els metges consideren que l’embaràs ha arribat a terme. El cert és que cada vegada sóc menys prematur, però, si ho he de ser, com més trigui a néixer, millor. Aquest viatge està dissenyat perquè surti quan estigui preparat. És com si baixés un edifici de 37 plantes, a un ritme d’un pis per setmana. El viatge està dissenyat per sortir a la planta 0 sense problemes, i a partir de la setmana 37 ja hi sóc. Si salto abans, em puc fer mal i em caldrà ajuda. A partir de certa altura, fins i tot si vénen tots els bombers del món, patiré un risc important. Ara, a les 30 setmanes, els metges ja poden aturar aquest salt força bé. El pararan molt millor a partir de les 32 i, si pot ser, al final. Si no és així, els meus pares s’angoixaran una mica o força. Però han d’estar tranquils. Per sort, avui en dia els metges tenen moltes solucions perquè tot vagi bé.

Segueixo tenint cada vegada menys espai, tot i que encara tinc força líquid amniòtic. Ara mateix, mig litre més o menys, encara que ocupo molt més espai que no pas el líquid que m’envolta. Per això ja no em puc bellugar amb la fluïditat amb què ho feia, ni fer totes aquelles voltes i tombarelles; ara tinc problemes seriosos per canviar de posició i ja m’estic més quiet. Per sort, el meu cervell cada vegada és més madur i els moviments que intento ja no són tan aparatosos i bruscos. A més de coordinar molt millor els meus moviments, ara també tinc molta més força i pot ser que de vegades faci mal a la mare en algun òrgan, segons on pressiono. Ella també nota que en estirar-se se li clava alguna part de mi, i això cada vegada més. Ja s’ha acostumat a evitar les postures que li fan més mal. Cada vegada he crescut més aquí a dins, i ja no podem bellugar-nos com voldríem, ni ella ni jo. És el que hi ha, paciència.

El meu ritme cardíac continua baixant. Al principi bategava entre 160 i 170 pulsacions per minut, però ara ja ha baixat fins a 140 o 150. Més o menys cada setmana s’ha reduït un batec per minut. El cor segueix bombejant sang a tota marxa, sense descans, per acabar d’enllestir tot el que cal per néixer. He d’estar a punt per al dia del lliurament, que encara no sabem quan serà, però ja s’apropa.

El meu sistema hormonal és cada vegada més madur. Les meves hormones funcionen gairebé com les d’un infant. Tinc moltíssimes hormones: tiroïdals, cortisona, insulina, etcètera, i, no cal dir-ho, moltíssima hormona de creixement. Totes em circulen per la sang i fan que el meu organisme funcioni i reaccioni de manera cada vegada més semblant al d’un nounat. Per exemple, si em fes mal, em pujarien les hormones de l’estrès i també la pressió arterial i la freqüència cardíaca, de manera completament reflexa, igual que li passa a un infant o a un adult. De tota manera, si bé les meves glàndules funcionen cada vegada millor, encara em cal l’ajuda de la placenta de la mare per produir hormones o per protegir-me d’algunes de les que produeix la mare. La més important és el cortisol.

EL CORTISOL

És una hormona d’un tipus que els metges anomenen corticosteroides. Són un conjunt d’hormones amb funcions semblants, que augmenten en la sang quan ens estressem, però també són cabdals perquè moltes coses petites del nostre organisme funcionin bé. Aquests mesos la meva mare està fabricant molt més cortisol del que és normal. La seva sang està molt més carregada d’aquesta hormona que normalment. Li és imprescindible pels canvis que pateix l’organisme durant l’embaràs. Però, mentre que a ella li és beneficiós, a mi aquest cortisol no m’afavoreix gens, perquè jo estic creixent. Si tingués massa cortisol a la sang, ni el cos ni el cervell em creixerien correctament. Me’n cal la dosi justa. Ara bé, com sol passar, la natura ho té tot previst perquè la mare pugui seguir amb el cortisol que necessita sense perjudicar-me. La placenta té uns enzims —aquelles proteïnes que «fan» coses, com si fossin robots petits— que s’encarreguen de canviar el cortisol quan passa a través seu. El converteixen en un altre corticosteroide, que s’anomena cortisona, que no em causa cap efecte. Els enzims aconsegueixen això fent un petit canvi d’un àtom al cortisol. Amb aquest canvi mínim, modifiquen l’hormona totalment. És com una modificació gairebé microscòpica en la forma d’una clau d’alta precisió que fa que ja no obri el mateix pany. La placenta fa aquest petit canvi i jo estic protegit. Mireu si n’és de fàcil (i de difícil).

La placenta és tan important per a mi… I, tanmateix, en sortir a fora, després de mi, gairebé ni la miraran. Quan jo sigui a fora, els pares ni s’hi fixaran. De fet, si la veuen, els farà fàstic. Bé, cal reconèixer que no és gaire bonica. Els metges o la llevadora només es preocuparan que surti sencera, que no en quedi cap resta a dins la mare. I si l’embaràs ha anat bé, no caldrà ni que l’analitzin: anirà de cap a les escombraries. Ja haurà acabat la seva missió. Però ara per a mi és la vida. Sense ella, no seria res. És el meu pulmó, el meu budell, els meus ronyons i moltes altres coses. No només em permet menjar i respirar, sinó que ha fabricat moltes hormones i substàncies fins ara importantíssimes per a mi. Per exemple, la serotonina. Aquesta substància és imprescindible perquè el cervell es formi i es connecti bé. Al principi de l’embaràs, el meu cervell no podia fabricar-la i per això era fonamental que la placenta ho fes durant moltes setmanes. Però fa poc que ja puc fer la meva pròpia serotonina al cervell. Ara em serveix per ajudar a connectar les neurones i, després, quan sigui més gran, serà una substància molt important per al meu estat d’ànim. Igualment, ja puc produir serotonina a les neurones intestinals, aquells cent milions de neurones que em recobreixen els budells i que alguns anomenen segon cervell (tot i que als científics no els agrada aquest nom). De fet, es produeix molta més serotonina al budell que al cervell, gairebé el 95% de tota la del cos. Al budell, la serotonina s’encarregarà que tot funcioni i es bellugui correctament durant la digestió. La serotonina del budell no arriba al cervell directament, però les neurones del meu budell estaran molt connectades amb el meu cervell. Tots aquells cables que són els nervis se segueixen connectant: milers i milers de noves connexions cada minut entre el budell i l’escorça cerebral. I seran molt importants per al meu humor i per al meu estat d’ànim. El que és curiós és que hi ha un 90% de les fibres que van del budell al cervell i només un 10% que van del cervell al budell. Els científics tenen cada vegada més clar que la forma en què funcionen els nostres budells i les seves neurones intestinals és molt important per al nostre cervell. I a més, sembla que aquestes neurones del budell no dependran pas de mi, sinó de la flora intestinal. Quin embolic! Ja en parlarem d’aquí a unes setmanes, quan falti menys per sortir d’aquí i el meu budell s’ompli de trilions de bacteris que m’acompanyaran, com una part més del meu propi organisme; una part que em caldrà des del naixement per poder viure allà a fora.

EL PART PREMATUR

Si bé la durada mitjana d’un embaràs són 40 setmanes, considerem que la gestació arriba a terme en haver-se complert les 37 setmanes justes, uns vuit mesos i mig. Si el part es produeix abans, es considera que el nadó és prematur. En societats desenvolupades, encara hi ha entre un 7 i un 12% dels infants que neixen prematurament. És una xifra que no s’ha aconseguit reduir, malgrat que l’atenció mèdica ha millorat molt. Juntament amb el retard de creixement, és un dels grans reptes que encara hem de solucionar, ja que a més de tenir un cost emocional, representen una despesa sanitària altíssima.

PER QUÈ HI HA NADONS PREMATURS?

Les causes són múltiples i de vegades inevitables, com una predisposició o una infecció. Però hi influeixen també altres factors, com l’edat cada vegada més gran de les mares, més gestacions múltiples i, en algunes societats, les desigualtats provocades pels moviments migratoris en aquest sentit —per una pitjor salut del col·lectiu immigrat, en general, i també per l’atenció menor que tenen, per diversos motius.

QUINES CONSEQÜÈNCIES TÉ?

El problema principal de la prematuritat és que el fetus, que durant tot l’embaràs es prepara per a la vida extrauterina, encara no ha acabat el seu procés de maduració al cent per cent. Si el futur nadó no està prou desenvolupat, pot ser incapaç de dur a terme bé les funcions bàsiques per sobreviure en el món exterior, com ara respirar, fer la digestió, regular l’escalfor corporal o defensar-se de les infeccions amb el seu sistema immunitari. El problema respiratori, del qual parlarem més endavant, és el més important, si bé actualment se n’ha reduït molt l’impacte gràcies als avenços mèdics.

QUÈ HEM DE FER AMB UN NADÓ PREMATUR?

Qualsevol nounat prematur sempre ha de ser atès per un metge al naixement i de vegades cal ingressar-lo en una unitat de neonatologia. Allà, els nadons són en incubadores, amb l’escalfor que necessiten i, de vegades, amb suport respiratori. En general, l’índex de supervivència és molt alt en nadons nascuts a partir de les 32 setmanes, alt en nadons a partir de les 28, i més baix en els nascuts entre les 24 i les 28, tot i que molts d’ells se’n surten. L’ingrés en una UCI especialitzada de vegades pot prolongar-se setmanes i durant els primers anys calen més atencions.

UN COP QUE CAL ASSIMILAR

Tot i que la gran majoria dels prematurs sobreviuen, la prematuritat és un cop inesperat que representa una vivència en ocasions difícil per als pares. Han tingut un fill però no en poden gaudir com es pensaven i com havien vist fer-ho a les persones del seu entorn. Estan separats del seu fill, viuen una situació d’estrès que els aïlla, de vegades no només dels amics, sinó també de la família. És una situació poc entesa i difícil de compartir. La gran majoria dels prematurs tindran una vida normal, però necessitaran més cura els primers mesos i anys. Així, els pares d’infants prematurs tenen més risc de problemes psicològics que podran requerir ajuda. És molt útil parlar amb altres pares i participar en els grups d’ajuda que proposen les nombroses associacions que existeixen.

La mida de l’úter ha augmentat molt; ara fa uns 30 centímetres des del pubis, és a dir, que ja passa uns 10 centímetres des del melic, o sigui que ja tenim una embarassada «molt embarassada».

Es va acostumant als cops de peu, que cada vegada són més forts, i moltes vegades li fan mal, tot i que és un dolor que no sol molestar perquè és la forma més directa de comunicació amb el nadó i la manera de saber que tot va bé.

En general, com més embarassos ha tingut la dona, més notarà les puntades de peu perquè la panxa és més tova.

DOLORS

Continuen les molèsties i els petits dolors, que no són només musculars, a l’esquena i als engonals.

Per pal·liar el mal d’esquena pot ser que, des de fa unes setmanes, hagi començat a fer servir el coixí per a embarassades. Va molt bé per dormir més còmoda de costat i descansar molt tot el cos.

L’úter va creixent cap amunt i se li anirà clavant més a les costelles, i això li pot provocar dolors musculars o mal a les vores inferiors de les costelles. En alguns dels punts, el dolor potser arribarà a ser molt intens.

El nadó ja és gran i es belluga i, si estira un colze o una cama, pressiona la costella, cosa que pot molestar molt. Probablement la dona ja és una experta en la cerca de posicions.

Per sota també sent la pressió sobre el pubis perquè l’úter s’hi recolza, concretament en el cartílag que hi ha entre els dos ossos de la pelvis i que formen el pubis. Això fa que pugui sentir unes punxades molt molestes.

És probable que necessiti dur una faixa per evitar els dolors dels músculs abdominals.

En funció de la ubicació del cap del fetus, notarà els cops de peu a dalt o a baix. En qualsevol cas, com que l’úter i el nadó pressionen cap avall pel propi pes, és probable que li sigui cada vegada més difícil aguantar-se el pipí, i que tingui més urgència per anar al lavabo.

MOLÈSTIES GASTROINTESTINALS

Les molèsties gastrointestinals encara hi són. Tot el que mengi influeix cada vegada més en la qualitat de la digestió i la pot ajudar a evitar una mica la cremor i el restrenyiment. Pel que fa a això, pot estar tranquil·la perquè, per molt restrenyiment que tingui, això no li provocarà contraccions uterines. És a dir, per molt que faci força per anar de ventre, això no farà que el nadó surti abans d’hora perquè, per fer-ho, la força més gran l’ha d’exercir l’úter, i el coll de l’úter està perfectament tancat i perquè s’obri hi ha d’haver contraccions.

El que és cert és que el restrenyiment li aniria molt malament per a les morenes i per això ha cuidar la dieta al màxim i, si cal, prendre suplements de fibra.

CLASSES DE PREPART

Les classes de preparació al part solen fer molta il·lusió perquè els pares comencen a acumular moltes pors i dubtes a mesura que s’apropa el moment del naixement. En aquestes classes els donaran informació sobre el tema; s’entrenarà la mare en les moltíssimes tècniques de respiració i relaxació, que també ajuden a portar millor el darrer tram de la gestació. També rebran informació per al postpart.

Aquestes classes solen tranquil·litzar molt les mares, ja que poden entendre com serà el procés, eliminar pors (sovint basades en mites) i guanyar en capacitats pròpies per afrontar amb molta més confiança un dels moments més importants de la seva vida.

Actualment també és comú ensenyar a fer els anomenats massatges perineals, recomanats durant el mes previ a la data probable de part. Malgrat que al principi resulten una mica molestos, ajuden molt a reduir la necessitat d’episiotomia i el dany perineal en el part, així com el dolor en el postpart.

En resum, la filosofia més comuna en l’actualitat és apoderar al màxim la parella, i especialment la mare, perquè pugui escollir el tipus de part amb què se senti més còmoda.