Ara ja faig entre 38 i 39 centímetres i peso uns 1.300 o 1.350 grams. Arribo a la setmana 29 gairebé amb 1 quilet i mig. Queden tres mesos per arribar al món exterior, comença el meu esprint final.

D’ara endavant, la desproporció del meu cap, que era molt més gros que el meu cos, començarà a revertir progressivament fins que, al final, la mida de l’abdomen sigui superior a la del cap. A partir d’ara la majoria dels meus òrgans es dedicaran bàsicament a créixer. Amb l’excepció de sempre, el cervell i els pulmons, que encara tenen força feina per fer en aquests dos mesos i mig que em queden aquí a dins. Vist des de fora, es podria dir que ja ho tinc tot molt format, però encara em queden molts passos per estar preparat per sortir de la meva mare. Ja podria sortir, però vull fer-ho en unes condicions tan bones com pugui. He d’acabar de polir algunes coses, sobretot preparar-les per poder viure sense que em calgui ajuda.

Els meus ulls ja tenen certa sensibilitat a la llum. Les seves neurones cada vegada estan més preparades per detectar-la. No les faig servir perquè estic totalment a les fosques, però si fos un nadó prematur i nasqués ara mateix, ja començaria a tenir certa capacitat per captar la llum. Això no vol dir que el meu cervell estigui preparat per interpretar el que veig. Al començament de la vida rebré un conjunt de taques a la part del meu cervell que es connecta amb els ulls. El meu cervell necessitarà molts mesos per relacionar aquelles taques amb objectes, amb la distància, amb els meus pares. Per entendre que veure tot «això» té un significat i una utilitat per a mi. Ara com ara, tinc els ulls preparats per «captar taques» si se’ls posa llum al davant.

Els meus moviments són cada vegada més sofisticats. A poc a poc, el cervell segueix connectant els milions de neurones que hi han anat naixent i que s’han anat col·locant al lloc que els pertoca. Cada vegada hi ha més axons —els cables que uneixen les meves neurones, recoberts de mielina—. Els senyals estan cada vegada més ben dirigits, per això em bellugo, badallo, obro la boca i m’apropo la mà a la cara cada vegada més progressivament i lenta, durant més estona, perquè el meu cervell comença a tenir un control més fi de tots els moviments. Serà un canvi molt subtil, però la mare s’adona que cada vegada faig moviments més suaus i lents. Però continuo donant cops de peu i de vegades —que quedi clar— ben forts.

TINC EL CERVELL CADA VEGADA MÉS ARRUGAT

El meu sistema central ha anat creixent molt. De fet, la superfície del cervell ja fa setmanes que ha superat el límit del que em pot créixer dins del cap i per això cada vegada està més arrugada. Ha arribat un moment en què tots aquells milions de neurones que es fabriquen a l’interior del cervell i migren cap a la superfície ja no hi caben. Per crear més espai, la superfície del cervell s’arruga i s’han començat a formar solcs cerebrals. D’aquí a poques setmanes el meu cervell tindrà aquest aspecte de nou. I quan neixi tindrà la mateixa forma que té el dels adults. Tot el cervell són neurones, però la part més important de les meves funcions superiors està situada a l’escorça cerebral. La meva capacitat de llenguatge, de pensament abstracte, la capacitat motora fina, etcètera, totes són a l’escorça cerebral, a la també anomenada matèria grisa. La meva consciència… Bé, això no ho sabem. Els científics ni tan sols saben on és en el cervell d’un adult! Ara sortosament no en tinc gaire. Després de molts mesos d’haver nascut, començaré a adonar-me que sóc un ésser aïllat i diferent de la meva mare. Això em costarà algun disgust i el meu «ego» començarà a patir una mica. De moment no tinc aquesta sensació. El món i jo som una sola cosa, igual que la mare i jo. Per a mi no hi ha divisions, ni espai, ni temps. És ben bé que m’he format fa molt poc. I del no-res, a partir dels àtoms i molècules que hi ha al món i que són aquí des que es va formar la Terra. Ara s’han transformat i combinat de nou, com un mecano gegant, per construir-me. Abans hauran passat per qui sap quantes formes i cossos, plantes o animals. Jo estic format amb el mateix que forma el planeta. Quina pena que amb els anys oblidaré que al principi de la vida vaig sentir-me tan integrat amb el món.

L’OÏDA EM FUNCIONA CADA VEGADA MILLOR

La setmana passada vaig començar, a poc a poc, a captar sensacions amb el nas. Els gustos ja fa temps que els tinc activats. Són un tipus de memòries molt bàsiques; no les processo ni en sóc conscient. Però en aquest gran magatzem de memòries que serà el meu inconscient, el cervell comença a guardar circuits que després faran de memòries i podran crear-me la sensació que una cosa és agradable o desagradable. Aquestes sensacions que no són pensades, i que tinc gairebé sense adonar-me’n o saber-ho, influiran en el meu humor i estat d’ànim des de ben aviat en la vida. A banda dels que s’ocupen de gustos i aromes, es comencen a forjar altres circuits de la memòria més primitiva i inconscient. Per exemple, m’estic començant a acostumar, de manera subconscient, molt automàtica, als sons que m’arriben. A l’orella, ho fan molt esmorteïts. Estic ficat en un recipient força hermètic! I tampoc els capto tots. De moment només puc sentir els tons greus i, sens dubte, ja sento tota la colla de sons del cos de la mare. El bombolleig dels seus budells, el buf dels vasos sanguinis i, naturalment, el trip-trap del seu cor, aquell galop que m’acompanya sempre, des que les primeres sensacions de so em van començar a estimular les neurones de l’oïda. A poc a poc començaré a captar tons més aguts, però fins que tingui mesos no podré sentir tota la gamma de sons d’un infant o d’un adult. I, tot i que encara de manera molt primitiva, començo a reconèixer la veu de la mare. La sento d’una manera molt particular. No la sé identificar ni memoritzar però m’estic acostumant a aquest so. D’aquí a poques setmanes començaré a desenvolupar unes memòries primitives amb sons que després de néixer ja reconeixeré com una cosa familiar, que associaré a la seguretat. Per això, ben aviat després de néixer m’acostumaré a la veu de la mare. Això als adults els resulta graciós i tendre alhora. Però és que ja surto de la panxa de la mare força entrenat.

JA PUC FABRICAR SALIVA

Doncs sí. Les meves glàndules salivals, formades durant el primer trimestre, ara ja estan pràcticament madures. Ja puc fabricar saliva, però, com que encara no menjo, no la faig servir gaire. També a dins de la boca, ja tinc les dents preparades per sortir d’aquí a uns mesos. Dins de les genives ja hi ha un esbós de les dents de llet, les primeres que em sortiran, que ara ja s’han format. És una dent que, si es pogués tocar, encara estaria tova. És un cartílag en forma de dent, a punt per sortir. De fet, no només les dents de llet estan preparades, sinó també les definitives. També estan preparades, per sota, són molt més menudes i són una mica més un esbós de dent que no pas una veritable dent, però també són la prova que, a poc a poc, tot es va posant a lloc. El guió del meu desenvolupament està escrit per funcionar sense problemes durant molts anys.

Els meus ossos també fan camí. Ja estan completament desenvolupats. Tot i que encara són molt tous, ja tenen molt de calci i en una ecografia se’m veurien molt blancs.

Tinc la pell cada vegada més gruixuda i ja té un color molt rosat. Segueix coberta d’untet sebaci, aquella substància blanquinosa, d’aspecte i textura de mantega, que m’embolcalla i m’ajuda a estar més lubrificat i, així, més protegit. Començo a tenir els cabells més llargs. De vegades, en una ecografia ja se’m veu, com una capa que m’envolta la pell del cap. Si no sóc gaire pelut, el més normal és que encara no se’m vegi gaire. La majoria del pèl que em recobreix el cos segueix sent lanugen, aquella llaneta que encara retindré una mica, tot i que ja li queda menys per desaparèixer.

EL DESCENS I LA SORTIDA DELS TESTICLES

Tot es va posant a lloc. Si sóc un nen, els testicles, que fins ara havien estat a l’abdomen, a poc a poc hauran començat a sortir a fora. No passa en tots els nens, però la majoria, abans de néixer, ja els tindran a fora.

A partir d’ara començarà a notar cada vegada més que s’ha acabat la «lluna de mel» del segon trimestre. Això de l’embaràs va de debò. Els canvis són cada vegada més importants. Fins ara ho ha portat força bé, però això ja comença a fer-se una mica pesat.

L’augment de pes segueix. Pot notar que ara s’engreixa més fàcilment. En realitat, tots els quilos afegits els està guanyant el nadó. Pot augmentar fins a 4 o 5 quilos en el tercer trimestre.

La tensió arterial no baixarà més, a partir d’ara pujarà una mica de cara al final de l’embaràs. Ella no notarà gaires canvis. Tot i tenir la pressió arterial una mica més alta, en realitat s’apropa a la que tenia abans d’estar embarassada. D’una banda, això no li anirà malament perquè, amb tant de pes a sobre, li cal una mica més de pressió a la sang. La llàstima és que això no li servirà per marejar-se menys; ho seguirà fent amb facilitat.

Progressivament començarà a notar que cada vegada li costa més bellugar-se. La panxa s’ha anat transformant cada dia més en una motxilla que ara ja és força gran. La porta enganxada tota l’estona i, si bé li recorda tot el que hi ha de bo a dins, ja la limita molt més del que li agradaria.

En aquest punt és quan les dones normalment s’adonen que cal prendre’s les coses de manera molt més relaxada. Ara té poca capacitat per fer exercici i naturalment ja no pot ni pensar a fer esport.

RETENCIÓ DE LÍQUIDS

Abans era de tant en tant, però com més va, més mesures ha de prendre per evitar la retenció de líquids, sobretot a les cames. Si s’està asseguda molta estona, li caldrà aixecar-se per estirar les cames; altrament se li inflaran molt. Però tampoc li va bé estar gaire estona dreta perquè així també se li inflen, sobretot si fa calor.

Es nota feixuga en molts moments del dia, més cansada. I li costa molt bellugar-se.

DOLORS

Començarà a sentir dolor al pubis. Ja ha notat alguna punxada en les últimes setmanes, però cada vegada més posicions li reprodueixen aquest mal. És un dolor de l’articulació del pubis, que es troba molt forçada i es queixa.

El dolor a la pelvis és comú durant l’embaràs. Pot aparèixer de maneres molt diferents, tant a la part anterior de la pelvis (zona del pubis) com a la posterior (zona del sacre). El dolor pot ser més agut i punyent i aparèixer amb un moviment de manera sobtada, o bé ser més lleu i progressiu. En general, és possible trobar una posició que calmi el dolor. Sovint el dolor és passatger, pot durar des d’uns minuts fins a uns quants dies. Però hi ha casos en què es produeixen situacions més enutjoses. La més coneguda és la disfunció de la símfisi púbica. El dolor és molt més comú a partir del tercer trimestre de l’embaràs, tot i que en algunes dones pot aparèixer abans.

QUÈ ÉS LA DISFUNCIÓ DE LA SÍMFISI PÚBICA?

Així anomenem el quadre de dolor situat a la part central del pubis, la símfisi, i és un dolor molt més continu. Persisteix i esdevé permanent fins al part o més enllà. Pot ser simplement molest o bé arribar a ser incapacitant. Afecta almenys una de cada trenta embarassades. Els símptomes més comuns són el dolor al pubis i els engonals. Però de vegades hi pot haver mal d’esquena, malucs i fins i tot irradiació de dolor a les cuixes per la part interna o externa. Pot empitjorar en algunes posicions i arribar a ser dolorós a la nit, fins i tot en repòs, i fer difícil el son. Una característica de la disfunció de símfisi púbica és que el dolor pot prolongar-se fins a mesos després del part i, en molts casos, fins a un any després.

Quan ens toquem el pubis notem un os, però en realitat al bell mig hi ha una articulació, la símfisi del pubis. És el punt on s’uneixen els dos grans ossos que formen la pelvis. Estan units per uns lligaments tan forts que realment sembla que només hi hagi un os al pubis. En l’embaràs, tant el dolor púbic ocasional com els quadres de disfunció de símfisi púbica es produeixen per la combinació de dues causes. D’una banda, els lligaments es relaxen perquè el cos de la mare produeix substàncies que literalment els estoven. És a dir, els teixits de la mare es relaxaran progressivament fins al part (en parlarem més endavant). Aquesta relaxació es combina amb la gran pressió que el pubis rep de l’úter i del fetus. En aquestes circumstàncies, l’articulació del pubis perd resistència i la mobilitat dels ossos pot facilitar l’aparició del dolor. Creiem que aquesta especial mobilitat dels ossos en aquest punt afavoreix el desenvolupament de les molèsties. Com sempre, hi ha un component individual i fa de mal dir per què algunes dones tenen moltes més molèsties que d’altres.

En la majoria de casos no hi ha grans solucions. Diversos estudis han demostrat que la fisioteràpia en mans expertes pot reduir moltíssim el dolor, perquè ajuda a mobilitzar correctament les articulacions, reforça la musculatura pelviana i ensenya posicions adequades. Els exercicis establerts per un fisioterapeuta també poden ajudar molt a prevenir i evitar que els símptomes inicials progressin. La utilitat de la fisioteràpia no es limita al part i, per tant, en els mesos posteriors pot ser molt beneficiosa, especialment en els casos de disfunció de símfisi púbica en què el dolor es prolonga en el temps.

CADA VEGADA FALTA MENYS

A les molèsties físiques s’hi ha començat a afegir una certa impaciència. Això de l’embaràs dura més del que semblava! Uns quants mesos encara, però nou! Pot ser que aquests moments se li facin eterns. A més, té unes ganes enormes de veure el nadó, de conèixer-lo, i això empitjora la situació. Aquestes darreres setmanes se li poden fer molt llargues. Per tant, és molt important que es relaxi i gaudeixi d’aquest moment tan especial en la seva vida, sempre que la seva «motxilla» i totes aquestes noses l’hi permetin, és clar.

QUAN ÉS RECOMANABLE DEIXAR DE TREBALLAR I CONCENTRAR-SE MÉS EN EL REPÒS?

En un embaràs normal, el moment de demanar la baixa a la feina és molt variable. En realitat no hi ha cap contraindicació per seguir treballant, si la feina no implica esforç físic. Però òbviament això no sempre és així. En funció del tipus de feina que es faci i de les molèsties que es pateixin, es recomana o no la baixa. Si és possible, cal canviar les tasques que, per exemple, impliquen estar molta estona dreta per un altre tipus de tasques. Altrament sí que s’haurà de sol·licitar la baixa. Si l’embarassada és una metgessa que fa guàrdies, a partir d’un cert moment de la gestació les haurà de deixar de fer. Lògicament no podrà llevar-se a les quatre de la matinada per anar a atendre un part. És a dir, si la feina es pot adaptar a unes condicions de mobilitat raonables i no implica un esforç físic, és possible seguir fent sense problema pràcticament fins al dia del part. Com que això no és així en tots els casos, cada dona ha de valorar les seves circumstàncies i parlar-ne amb el seu metge o llevadora.