Aquesta setmana ja faig prop de 28 centímetres i peso uns 440 grams. A la cara ja hi tenia les parpelles i aquesta setmana m’hi apareixen les celles i les pestanyes. Encara no puc obrir els ulls perquè les parpelles estan enganxades. Més endavant se separaran. Estan unides per una pell molt fina que d’aquí a unes setmanes marxarà perquè pugui començar a obrir-los.

Els llavis també se’m delimiten cada vegada millor, i a dins les genives m’hi comencen a créixer uns bonyets que d’aquí a poques setmanes començaran a acumular calci. Més endavant, aquests cúmuls esdevindran les meves dents.

En aquests moments, les connexions entre tots els òrgans i el cervell encara són molt primitives. La meva oïda ja recull vibracions, però, com que el còrtex del cervell encara no s’ha format, no les puc processar ni memoritzar. M’arriben molt apagades, llunyanes. Bàsicament, el que m’arriba és la veu de la mare. D’allà sortiran les primeres sensacions sonores que tindré. Però les primeres connexions encara no hi són. Els circuits pels quals passarà el so i el magatzem que ha de guardar els meus records, el bagul de la meva memòria, encara no funcionen. Per tant, els sons entren, però no queden registrats enlloc ni hi ha res que els interpreti.

Mentrestant, milions i milions de neurones noves em continuen naixent cada dia al centre del cervell i comencen el viatge cap a l’escorça. Són milers i milers de cables nous col·locats cada dia a cada mil·límetre del cervell i que esperen que, al final de l’embaràs, els comenci a utilitzar. Llavors es connectaran i formaran els circuits de la meva intel·ligència futura.

EL MEU SISTEMA EMOCIONAL

La formació dels circuits de la meva intel·ligència és tan complexa que serà l’última cosa que s’enllestirà. De fet, quan surti de l’úter de la mare, aquesta màquina tan complicada estarà a mig fer.

Però l’activitat constructora no s’atura i les parts més bàsiques del cervell estan cada vegada més connectades. Bé, són parts bàsiques però que manaran força en el futur. A partir d’aquesta setmana es completen les connexions principals d’un sistema cabdal en la meva vida: el sistema límbic. És una part del cervell que trobem sota el còrtex, just al centre. Es tracta d’un sistema perquè està format per moltes parts petites, molts nuclis de neurones que es connecten entre si. Són una part molt important d’aquest superordinador que, en realitat, està format per molts altres ordinadors més menuts, junts els uns amb els altres, i tots connectats. Tots són importants, però tenen funcions diferents; algunes són molt concretes i úniques, d’altres són compartides per diversos d’aquests miniordinadors, i tots treballen plegats. Al sistema límbic s’hi produiran moltes de les meves emocions. Aquest sistema de connexions a punt de completar-se serà la caixa en què es fabricaran els impulsos que em faran sentir i actuar. El sistema límbic és el que em farà sentir por, perquè activarà les amígdales cerebrals, dues boletes molt petites però capaces de connectar-se amb altres parts del cervell i que ens fan tenir por. També m’ajudarà a sentir-me més expansiu i positiu, i per això m’activarà la part frontal del cervell esquerre. Mentre que quan s’activi més la part frontal de l’hemisferi dret, estaré més negatiu i tindré un humor més trist.

EL SISTEMA EMOCIONAL

Durant molt de temps vam creure que les emocions i els sentiments no tenien una localització precisa al cervell, però avui sabem que es tracta d’una activitat elèctrica com qualsevol altra. És a dir, quan pensem en una operació matemàtica o tenim por, totes dues coses responen a una activitat estrictament elèctrica. De fet, sentiments i emocions fins i tot regulen moltes de les visions generalment compartides sobre què és moral, què és bo i què és dolent. I és normal que sigui així, ja que tenen una explicació evolutiva molt forta. O sigui, els sentiments són un mecanisme que la selecció natural ens ha donat per sobreviure. Tenim un cervell que s’ha generat per evolució natural durant centenars de milions d’anys; gairebé un milió i mig d’anys si comencem a comptar des de l’aparició dels primers homínids. I aquest cervell amb prou feines ha tingut temps de canviar en els darrers 10.000 anys, des que va sorgir l’agricultura. Això explica que els psicòlegs evolutius actuals afirmin que tenim un cervell de l’edat de pedra dins d’un crani modern.

Les emocions són mecanismes dissenyats per fer-nos actuar sense pensar. Tenir por del que és desconegut és un mecanisme de supervivència, així com considerar important el que els altres diuen de nosaltres també ho és. Els individus que tenien més en compte la seva imatge davant dels altres eren els qui més probabilitats tenien de reproduir-se i, per tant, de perpetuar els gens. I el sentiment de defensa de la nostra integritat i del nostre ego, sigui directa, perquè ens sentim agredits, o indirecta, perquè un senyor ens avança amb el cotxe, és purament automàtic i deriva d’emocions molt primitives com les que podria tenir un simi habitant d’un bosc que veu com un altre mico se li avança per agafar una fruita abans que ell.

Tots aquests sentiments i emocions van ser dissenyats com a resposta als condicionants d’una època determinada. Avui segurament no s’haurien concebut igual. Tot això es processa, no exclusivament però sí de manera molt important, al sistema límbic, que les pròximes setmanes tindrà moltes connexions amb l’escorça cerebral i amb el pensament conscient. Tindrà moltíssimes connexions, amb l’escorça cerebral i amb el cos, perquè nosaltres podem estimular un sentiment amb un pensament o una sensació física i, per descomptat, el contrari també.

EL CREIXEMENT DEL MEU COR

Encara que no ho sembli perquè de moment només fa 2 centímetres, el meu cor va creixent i cada vegada mou més sang a més velocitat. Segueix bategant a 150 pulsacions per minut. El volum de sang que tinc encara és molt petit, uns 50 mil·lilitres —l’equivalent a un cafè—, molt menys dels 6 litres que té la meva mare.

Tinc la sang en constant activitat. Transporta oxigen i nutrients a tota velocitat perquè pugui construir-me sense parar. Per això el meu cor ha de bategar tan de pressa. És una bomba capaç de moure tota la meva sang al llarg del meu cos tres vegades cada minut. O sigui que, en una hora, en mou 9 litres, i en un dia, més de 200. El meu cor de 2 centímetres fa córrer 200 litres de sang cada dia, i en dos dies podria omplir una banyera. El meu cor és un múscul que no es cansa. Fa setmanes que batega diverses vegades per segon i ja no ho deixarà de fer en tota la meva vida. Si qualsevol altre dels meus músculs fes tot aquest esforç, al cap d’uns minuts em començaria a fer mal i al final deixaria de funcionar per esgotament. Però el cor no es cansa. Té unes fibres musculars úniques i es recuperen mot ràpid entre batec i batec. Ha estat fabricat perquè sigui així.

Ja ha pujat força de pes, entre 5 i 6 quilos. De vegades comença a sentir molèsties i compressió al pubis perquè l’úter creix, però de moment són molt lleus.

Ara és bo que comenci a agafar l’hàbit d’asseure’s amb les cames aixecades i fer moviments continus amb els peus, en cercle, per ajudar la sang a circular correctament, com quan viatgem en avió. També li han recomanat que faci una mica d’exercici suau cada dia; per exemple, caminar una hora al dia a bon pas. Però una cosa és caminar i una altra de ben diferent és estar-se dreta i quieta. Això és el que més li infla els peus. Ara encara no li cal, però si se li inflen les cames haurà de posar-s’hi un coixí al mig a l’hora de dormir i aixecar-les una mica, per ajudar la sang a tornar al cos.

Si se li inflen mans i peus, li anirà molt bé posar-los en aigua tèbia amb dues o tres cullerades de sal grossa. Ho pot fer amb sals de bany o sal normal, de la que s’utilitza a la cuina. Amb uns 15 o 20 minuts al dia i, sobretot, en repetir-ho uns quants dies, notarà millora i un gran alleujament.

BANYS DURANT L’EMBARÀS

En un embaràs normal el bany de cos sencer no està contraindicat. Una altra cosa és que l’embarassada ha de parar molta atenció a les mesures habituals de prevenció, tant si es banya al mar com a la piscina. Entrar a poc a poc a l’aigua, no fer-ho just després d’haver menjat molt, sobretot si fa molta calor o si l’aigua és molt freda. És molt útil acostumar el cos a mullar-se una mica abans de ficar-se a l’aigua del tot. Ha d’evitar l’exposició directa al sol durant molta estona perquè es pot marejar molt més fàcilment en aixecar-se o en ficar-se a l’aigua pel gran canvi de temperatura. Evidentment, no és el millor moment per aprendre a tirar-se de cap o practicar la tècnica, ni per entrar a l’aigua sobtadament.

Els banys d’aigua calenta o tèbia durant l’embaràs no suposen cap problema i poden ser molt relaxants, sobretot si es pateix inflor o retenció de líquids. En canvi, sí que cal evitar les temperatures molt altes per l’efecte que tenen sobre la tensió arterial i els possibles marejos que poden provocar. Per descomptat també cal evitar les saunes i els spa amb dutxes de contrastos d’aigua freda i calenta.