Aquesta setmana faig 46 centímetres i peso gairebé 2.400 grams. La meva pell es va allisant a poc a poc, perquè cada vegada tinc més greix, i aquella mena de borrissol que em recobria, el lanugen, segueix caient a gran velocitat. Així quan els pares em vegin em trobaran més guapo. Estem enllestint els darrers detalls del procés de fabricació. Ja queda menys per al gran dia. Per exemple, l’iris, el cercle que hi ha al bell mig dels ulls que els donarà color, ja se m’ha acabat de formar del tot. Ara encara té un color grisós-blavós perquè no m’ha tocat la llum. Fins que no hagi passat un temps a fora no començarà a produir la melanina que el tenyirà amb el seu color definitiu. Per això els meus pares no sabran de debò de quin color tinc els ulls fins al cap d’un temps. Justament al centre de l’iris hi ha les pupil·les, que s’obriran o es tancaran amb la llum, tot i que encara no l’han vista. I malgrat no haver-se entrenat gaire aquí, en la foscor, ja estan molt madures i es podran contraure molt bé quan hi hagi molta llum i dilatar-se quan n’hi hagi poca, perquè l’ull en rebi sempre la quantitat ideal des del principi.

Els meus pulmons són cada vegada més madurs, des de la setmana passada ja estan força preparats per respirar, tot i que encara no perfectament. Si hagués de néixer ara, en un 10% dels casos encara em caldria ajuda per respirar i potser m’haurien d’ingressar a l’hospital uns dies. Per això és millor que m’esperi aquí unes quantes setmanes més i així aprofitaré per acabar de posar a punt alguns dels meus sistemes per estar preparat per enfrontar-me amb el món exterior, com ara el sistema immunitari o el digestiu o la meva capacitat de connectar amb els altres.

A més, ja estic col·locat de cap per avall per fer més fàcil la sortida quan arribi el moment. Miraré de portar-me bé i no girar-me més. Però, vaja, si em posés de natges tampoc seria tan estrany perquè entre el 3 i el 4% dels altres fetus s’hi han posat. Normalment, a partir de la setmana 34 és difícil que ens girem. Però si estigués de natges, hi ha coses que la mare pot fer per intentar que sigui bon minyó… La llevadora li ha explicat que, si estic a l’inrevés del que és habitual, pot fer alguns exercicis com ara estirar-se una estona de costat amb la pelvis més aixecada, fer-se massatges circulars suaus o arraulir-se. Però el cert és que l’hi ha dit amb poca seguretat, perquè sembla que no queda gaire clar si aquestes coses serveixen per «convèncer-nos». També li ha explicat que si vol em podrien intentar girar des de fora. Els professionals en diuen una versió externa. És una maniobra que ha de fer un metge i s’ha de fer a l’hospital, funciona en un 50% dels casos i pot evitar moltes cesàries. Jo, per si de cas, ja m’he col·locat de cap, per estalviar maldecaps a la mare i a la llevadora.

UN PART DE NATGES SEMPRE ÉS UNA CESÀRIA?

És cert que si el nadó ve de natges, el part es presenta més complicat que no pas si ve de cap. El part no està dissenyat perquè vingui així. Si bé alguns parts d’aquest tipus poden transcórrer perfectament, el risc de complicacions és més alt, ja que el pas primer del cos i després del cap pot allargar el moment expulsiu.

Alguns estudis científics suggereixen que si el nadó ve de natges és millor practicar una cesària per evitar els riscos d’intentar un part natural que finalment acabi en cesària. Ara bé, aquests estudis representen mitjanes estadístiques. Avui considerem que, efectivament, en general hi ha més risc, però que depèn molt de cada cas i també de si el personal que atén la mare té experiència en aquest tipus de parts. Per aquest motiu moltes societats científiques consideren que si hi ha circumstàncies favorables és raonable intentar un part de natges, evidentment sempre que la parella ho desitgi, el part sigui sota vigilància estricta i en un medi en què es pugui fer una cesària en el curs de l’esdeveniment.

Per exemple, són circumstàncies favorables que el nadó sigui relativament petit, que la mare ja hagi passat per un part vaginal amb èxit i que el part es presenti de manera espontània.

En cas de gestacions geminades, també es considera una possibilitat favorable que el primer bessó vingui de cap i el segon de natges. Però sempre s’ha de tenir en compte que cada cas és diferent i és importantíssim que es compleixin totes les premisses. També és important recordar que en aquests casos els pares també intervenen en la decisió final. És a dir, fins i tot amb totes les circumstàncies a favor, si ells no volen intentar un part vaginal de natges, els metges faran una cesària.

LA MEVA IMMUNITAT AUGMENTA

Un dels punts clau per enfrontar-me al que hi ha fora és el sistema immunitari, que encara, en aquestes setmanes, és immadur. El que seria ideal és néixer amb un exèrcit ben preparat per poder-me protegir i defensar de les agressions externes, un cop sigui fora.

En aquest punt de l’embaràs, el meu sistema immunitari, el meu exèrcit, ja està entrenat i sap reconèixer què li és propi perquè ha passat una part molt important d’aquests mesos aprenent-ho. Ha ficat tota aquesta informació sobre milers i milers de cèl·lules diferents a les seves bases de dades i durant tota la meva vida la farà servir per distingir el que és propi del que és estrany. Les cèl·lules del meu sistema immunitari són sobretot glòbuls blancs, cèl·lules que poden actuar de maneres ben diferents; alguns faran de radar, d’altres faran de memoritzadors, fabricants d’anticossos o soldats. Treballant plegats s’encarregaran d’examinar tot el que m’entra al cos, reconèixer si és propi o estrany i eliminar tot el que em pugui fer mal. Com hem dit, hi ha moltíssims tipus de glòbuls blancs diferents, tots amb noms estranys (leucòcits, limfòcits, macròfags, etcètera). Una de les seves parts més importants és la memòria. Resulta fonamental perquè hi ha milers i milers de matrícules per recordar i classificar com a pròpies o com a estranyes. De vegades els mateixos glòbuls blancs reconeixen les cèl·lules estranyes quan fan de cèl·lules-radar, i de vegades ho fan els anticossos, les proteïnes que el meu propi sistema immunitari fabrica perquè s’enganxin a les matrícules estranyes. Tota cèl·lula estranya que hagi entrat alguna vegada en el meu organisme ha quedat enregistrada i a la sang hi tinc anticossos que en coneixen la matrícula, el seu codi de barres. Així, si torna a entrar, al cap de pocs minuts de ser a la sang, ensopegarà amb algun anticòs que la reconeixerà, s’hi unirà com un imant i activarà un senyal biològic, com una sirena, perquè vinguin altres glòbuls blancs, les cèl·lules-soldat, i l’eliminin.

Tot això succeirà quan el meu sistema estigui completament preparat. Però encara li falta acabar de completar les seves bases de dades, sobretot la dels anticossos. Ara ja sap què li és propi, però encara no ha interaccionat amb el món, i per això gairebé no té memòria per als gèrmens que em poden atacar. Tot i així, jo tinc la sang ben plena d’anticossos. Que d’on han sortit? Com tantes altres coses, me’ls ha deixat la mare. Han passat a través de la placenta i m’ajudaran a defensar-me d’infeccions de seguida que neixi. Però després, a mesura que passin els mesos, aniran desapareixent. I jo hauré d’anar fabricant els meus propis anticossos. De moment naixeré carregat amb els anticossos de la meva mare i gràcies a ells estaré molt protegit els primers mesos. És una més de les maneres que té la mare de protegir-me.

En resum, paradoxalment, al final de l’embaràs tindré uns anticossos que em serviran per reconèixer quan entra alguna cosa dolenta, però és un sistema que m’han deixat, com un abric que no és meu, però que em protegeix bé. És l’abric que la mare em deixa i, a poc a poc, d’aquí a unes setmanes o uns mesos, quan jo ja hagi estat prou en contacte amb el món, aniré fabricant els meus propis anticossos, en funció de les cèl·lules alienes amb què vagi topant. Tot i que, atenció, el problema del sistema immunitari és que per fabricar els anticossos ha d’estar en contacte amb la infecció. O sigui, primer hem de passar la infecció una vegada per quedar protegits. El que s’esdevé és que algunes d’aquestes infeccions poden ser tan greus que no donen una segona oportunitat. Per sort avui tot és més fàcil gràcies a les vacunes que em posarà el meu pediatre. Entrenaran el meu sistema immunitari sense que em calgui passar certes infeccions. Els glòbuls blancs, la meva guàrdia protectora, estaran en contacte amb la matrícula dels bacteris i els virus més greus que em podrien atacar. Les vacunes són bocins de la matrícula dels virus i dels bacteris però sense la capacitat de fer-me mal perquè abans els han mort o desactivat. En posar-me les vacunes, les meves cèl·lules-memòria detecten i memoritzen aquestes matrícules i fabriquen anticossos en contra seu. L’avantatge és que ho fan sense que jo passi la infecció. Així, si en el futur aquest microbi entra de debò al meu cos, els anticossos i les meves cèl·lules-radar de seguida el podran reconèixer com a aliè i avisaran les cèl·lules-soldat, que s’encarregaran de destruir el microbi abans que produeixi la malaltia.

D’aquesta manera, amb les infeccions que jo passi (sí, passaré força refredats i gastroenteritis, sobretot) i les vacunes, les meves cèl·lules aniran fabricant anticossos amb aquesta memòria, a mesura que vagi entrant en contacte amb les cèl·lules alienes. Així, a poc a poc, aniré reemplaçant el sistema d’anticossos que ara em deixa la mare.

RECORDAR LA TOS FERINA

Hi ha una infecció que potser la meva mare no ha passat i contra la qual és important que es vacuni, si encara no ho ha fet. Es tracta de la tos ferina (n’hem parlat en la setmana 16). La vacuna requereix com a mínim dues setmanes perquè ella fabriqui anticossos i me’ls deixi perquè jo pugui sortir amb defenses contra aquesta infecció, que és molt freqüent en infants molt petits i que pot donar moltes complicacions si no estan protegits.

A la meva immunitat també l’ajudarà la microbiota, de la qual ja en vam parlar la setmana passada. Passar pel canal del part primer i després alimentar-me amb llet materna m’ajudarà a tenir una microbiota que s’afegirà al meu exèrcit per lluitar contra els agents externs. Quan passi per la vagina de la mare també tindré contacte amb bacteris bons, que són els lactobacils, i m’ajudaran a començar a colonitzar el budell. Això l’ajudarà a madurar les seves defenses i pot ser que m’ajudi a no tenir tants mals de panxa o còlics, que seran una de les coses que impediran que els meus pares dormin. També m’ajudarà a acceptar millor la introducció d’aliments nous com el peix o el gluten. La lactància materna també afavorirà que el meu budell s’ompli dels bacteris de la pell i el cos de la mare, que ajudaran el meu exèrcit a funcionar en l’ambient en què viuré, que és el mateix on viu la meva mare i que també em deixa.

MICROBIOTA, PART VAGINAL, LACTÀNCIA I ANTIBIÒTICS

Algunes investigacions suggereixen que els infants nascuts per cesària podrien ser més propensos a desenvolupar certes al·lèrgies digestives. Creiem que la raó és la manca d’exposició a la flora vaginal de la mare en el moment del part. Els bacteris vaginals tenen una funció bàsica: actuar com a barrera contra infeccions. Els lactobacils són l’espècie més abundant de la flora vaginal, i són molt semblants als lactobacils digestius. Els bacteris vaginals de la mare actuen com un primer inòcul bacterià —la primera dosi de bacteris— rebut pel nadó en passar pel canal del part. Aquest inòcul, entre moltes altres funcions que hem comentat, és una gran ajuda per al correcte desenvolupament del sistema immunitari. En qualsevol cas, recordem que parlem de diferències estadístiques i que la majoria d’infants nascuts per cesària no tenen cap tipus de problema, mentre que els nascuts per via vaginal també tenen risc d’intoleràncies digestives.

Amb relació a la lactància materna, un altre dels seus beneficis és que ajuda a establir una flora microbiana que segurament prepara millor el budell del nadó per rebre aliments sòlids quan n’arribi el moment.

Els antibiòtics també tenen efectes clars en la flora intestinal i sembla que els nadons prematurs que han rebut antibiòtics abans de néixer (a través de la mare), o justament després, poden patir canvis en la flora en comparació d’altres nadons.

De tota manera, és important recordar que la cesària o els antibiòtics salven moltes vides, i insistir altra vegada que la gran majoria dels infants que han passat per aquesta intervenció o tractament són completament normals. Per tant, el que cal investigar són les mesures basades en la dieta o els suplements que podrien ajudar a afavorir una flora intestinal normal. Com hem dit sovint, gairebé sempre és possible contrarestar qualsevol efecte desfavorable ocorregut en la vida perinatal durant els primers anys de l’infant.

A banda de la sensació de pes, en general, a tota la panxa, ara també nota que té alguna cosa molt enganxada al sol pelvià: que el cap del nadó ja és allà, i això pot generar pressió al pubis. La del cap i, al mateix temps, la de tot el pes del nadó sobre la pelvis de la mare és important. Això fa que ara pugui notar rampes a la vagina i al perineu i una certa incomoditat quan orina. En algunes posicions fins i tot notarà que augmenten les petites contraccions preparatòries que ara ja va notant cada dia més.

Les activitats que la mare pot fer estan, en línies generals, cada vegada més limitades. Li costa asseure’s amb les cames encreuades i li resulta més fàcil fer-ho amb les cames obertes. No es podrà agenollar i li costarà més recollir les coses que cauen a terra.

Malgrat que no pot aixecar pes ni fer feines extenuants, si es troba bé, encara pot treballar, conduir o fer exercici suau com caminar, nedar o fer ioga fins al final de l’embaràs.

Ha d’anar amb compte amb els marejos si s’estira de panxa enlaire, i és recomanable no fer-ho perquè l’úter pesa tant que comprimeix els vasos que passen darrere l’esquena, i la vena cava, que retorna la sang de la part inferior del cos cap al cor, pot comprimir-se pel pes i reduir l’aportació de sang al cor, la qual cosa farà que es maregi i li pugin les pulsacions. És millor que en aquesta fase de la gestació es col·loqui estirada sobre el costat esquerre, que és la posició que ha d’adoptar si es mareja.

Des del principi de l’embaràs, s’ha fet un control de la tensió i del nivell de proteïnes en l’orina.

QUAN PODEM DIR QUE EL FETUS ESTÀ «ENCAIXAT»?

En les darreres setmanes de l’embaràs, es nota la gran pressió del cap del nadó sobre el pubis de la mare i fa la sensació que ja és fix, que mai es belluga. En terminologia popular, solem dir que el nadó «ja s’ha encaixat». Però en realitat, des del punt de vista mèdic, això no és així. Tot i que el cap del fetus es recolza fort sobre la pelvis i a la mare li sembla que és impossible, el cap encara podria moure’s si l’empenyessin cap amunt en un tacte vaginal. Per tant, per als metges i les llevadores encara no s’ha produït l’encaix; en la seva terminologia, el cap està «lliure». Tanmateix, quan comencin les contraccions, el cap del fetus entrarà físicament en la pelvis de la mare, igual que un calaix es fica a la seva ranura. A partir d’aquell moment el cap del fetus ja no podrà pujar, i això ho noten els metges i les llevadores quan fan un tacte vaginal; en aquell moment el fetus s’ha «encaixat». Per tant, el fetus no s’encaixa fins a l’inici del part, quan ja no pot fer-se enrere i està passant pel conducte final de sortida.

HIPERTENSIÓ GESTACIONAL I PREECLÀMPSIA

El control de la tensió arterial és la forma fàcil de detectar una de les complicacions més comunes de l’embaràs: la preeclàmpsia. Quan una mare té la tensió arterial massa alta, la causa pot ser una hipertensió gestacional (vegeu la pàgina 365) o una preeclàmpsia.

Quatre de cada cinc casos són hipertensió gestacional, fet que no suposa un problema important. Es tracta d’una pujada de pressió provocada pel mateix organisme i que se sap que no representa un perill, sempre que es vigili.

Un de cada cinc casos és una preeclàmpsia. La diferència amb la hipertensió gestacional és que en la preeclàmpsia trobem proteïnes a l’orina. La preeclàmpsia és un problema més important. Es produeix perquè la relació entre la placenta i l’organisme matern no és perfecta, i això provoca una reacció anòmala de l’organisme matern, sobretot dels sistemes que regulen el control dels vasos sanguinis i la coagulació materna. Tot i que sembli hipertensió, la preeclàmpsia afecta tot l’organisme i, en circumstàncies greus, pot perjudicar els ronyons, el fetge i fins i tot el cervell de la mare.

En la gran majoria de casos, la preeclàmpsia es detecta de manera precoç i així s’eviten complicacions greus. Però obliga a finalitzar la gestació. Avui en dia, la preeclàmpsia acaba bé quasi sempre, però en determinades zones del món encara és una causa important de problemes greus en la mare i en el fetus.

Les preeclàmpsies més greus, sortosament menys freqüents, apareixen en el segon trimestre i són conseqüència d’una incorrecta implantació de la placenta en la mare. Per això solen estar acompanyades de retard de creixement fetal. Tanmateix, la majoria de les preeclàmpsies són tardanes; apareixen al final de l’embaràs. Es produeixen perquè, per alguna raó, la comunicació entre la placenta i l’organisme matern deixa de funcionar bé.

Sigui precoç o tardana, la preeclàmpsia és un descarrilament de l’acceleració de l’organisme de la mare, aquella embriaguesa fisiològica necessària perquè l’embaràs funcioni. Tot s’ha desviat i, com una festa en què la diversió acaba en baralla, l’organisme ja no fa allò que esperàvem d’ell, sinó que de vegades fa el contrari. Les artèries ja no sóc capaces de baixar la pressió; ben al contrari, ara la pugen cada vegada més, i en un determinat moment podrien perjudicar alguns òrgans.

Per sort no es tracta d’un procés sobtat, sinó que té una trajectòria i la majoria dels casos de preeclàmpsia es diagnostiquen a temps i finalitzen satisfactòriament per a tothom. A més, avui disposem de maneres de tractar, ja des de les 12 setmanes, les mares amb més risc de desenvolupar preeclàmpsia. En aquests casos, un tractament amb dosis baixes d’aspirina en redueix molt el risc. Igualment, els metges són cada vegada millors a l’hora de detectar les embarassades que tindran complicacions més greus quan ja han desenvolupat símptomes i, d’aquesta manera, eviten els problemes greus provocats per la malaltia.

PROVES

Estreptococ del grup B i el preu de la seguretat

Abans de practicar aquesta prova sistemàticament, fins a un 1% dels parts presentava aquesta complicació. Els nounats podien desenvolupar una sèpsia, una infecció molt greu, de vegades fatal, per aquest microorganisme. La detecció de les mares portadores i el tractament en el part redueix moltíssim les infeccions en nounats, i les que ocorren són menys greus. Per tant, és una informació molt important que cal conèixer.

LES VACUNES I ELS SEUS «EFECTES SECUNDARIS»

També les vacunes poden tenir algun efecte no desitjat a escala de casos per mil. Tanmateix, són un dels avenços més importants en la història de la humanitat. El benefici d’eliminar quasi fins a zero infeccions que fins fa poques dècades mataven o incapacitaven milers d’infants cada any (ho segueixen fent allà on no hi ha accés a vacunes) és difícilment rebatible amb arguments lògics. Això no vol dir que no calgui analitzar sempre a fons qualsevol mesura sanitària. Ni tampoc que de vegades no s’hagin incorporat mesures que, més tard, ens hem adonat que no eren les millors. Ara bé, la medicina és la lluita contra la natura. I la natura és molt sàvia amb l’espècie però pot ser molt cruel amb l’individu. I nosaltres cerquem la seguretat en cada individu. La realitat ens mostra contínuament que la nostra recerca de més seguretat sempre té un preu. Si ho hem fet bé, aquest preu és molt menor que el mal que hem evitat: haurem canviat un risc molt molt gran per un altre de molt molt petit. Però res és perfecte, com a la vida, i cal triar.