Ja faig 1 mil·límetre en el meu estat d’embrió. Comença el meu compte endavant. Des del punt de vista del que sóc, un embrió-fetus, aquest és el moment en què comença el període embrionari. En termes científics, és l’instant en què em consolido i em formo com a ésser humà de debò.

En aquest moment la majoria de parelles descobreixen l’embaràs. I jo ja començo a créixer de manera significativa. He passat de ser una cèl·lula microscòpica a fer ja un mil·límetre i, al final d’aquesta cinquena setmana, ja arribaré als dos mil·límetres i deixaré de ser com un disc primíssim i m’hauré cargolat en mi mateix, com un rotllet en forma de cuc. He posat la directa: estic creixent d’una manera espectacular. Encara no en tinc, però ja se m’intueix una forma més grossa que apunta on tindré el cap. I com que ja estic creixent tan de pressa, em cal molta energia.

Tots els meus òrgans s’aniran desenvolupant durant l’embaràs, però alguns tenen més pressa que d’altres per fer-ho. I el que té més pressa de tots és el cor, perquè necessito que la sang es comenci a moure per l’interior del que ja sóc, perquè és la sang la que transportarà la meva energia per fabricar-me.

Un altre dels fets màgics de la meva formació és com neix el cor. Reuneixo diverses cèl·lules i les disposo en forma de tub i, quan ja estan juntes, enganxades les unes a les altres, es comencen a contraure i a expandir, i així, espontàniament, iniciaran el bombeig.

És sorprenent. Aquesta espècie de tub ja no deixarà de bategar durant la resta de la meva vida. Ni tan sols s’ha començat a formar el cor, però les cèl·lules que l’han de formar ja es contrauen, ja bateguen per bombejar sang. En aquesta fase inicial, el meu cor és com una mànega. En les properes setmanes es plegarà diverses vegades sobre si mateix i finalment esdevindrà la composició d’un cor com el d’una persona adulta. És com una obra de papiroflèxia. Molts dels meus òrgans també neixen i es formen de la mateixa manera, però el cor, per la seva importància vital i perquè és el primogènit entre tots els òrgans, és espectacularment singular, és l’inici de la meva forma autònoma: el meu jo que batega. Aquest tub primordi ja té unes cèl·lules musculars. Abans que s’acabi aquesta setmana, la cinquena, començarà a bategar. I quan ni tan sols el sistema circulatori està del tot desenvolupat, el tub origen del meu cor comença a bombejar sang de manera molt primitiva. El cor és un sistema tancat de líquid que fa circular la sang, com un aparell d’aire condicionat. I ara ja ha començat a fer-ho.

En aquests moments, la placenta que m’embolcalla està envoltada de sang de la mare, i el meu incipient cor, que ja bombeja, comença a moure la meva primera sang, que el primer que fa és posar-se en contacte amb la de la meva mare, però gràcies a un sistema de circuit tancat mai es barrejaran. La meva sang s’ha fabricat amb cèl·lules que han estat programades per a això amb ordres genètiques, de la mateixa manera que les cèl·lules musculars han estat cridades a esdevenir el tub del meu cor i són les que ara ja bombegen la meva pròpia sang.

El procés que més dura en la nostra vida és el batec cardíac. El que farem durant més estona serà bategar, perquè abans de tenir braços i cames, ja ens bategava el cor.

El bombeig del meu cor, quan amb prou feines existeix com a òrgan, és una necessitat biològica. Creixo a una velocitat espectacular i necessito que em circuli la sang. Mentre es produeix aquest bombeig, vaig construint un sistema, un circuit de circulació tancat. Al contrari del que succeeix en construir una piscina o un sistema d’irrigació, on primer es construeix el circuit i després s’activa la bomba; mai a l’inrevés. En canvi, dins meu, com a embrió, això passa a la inversa. El meu sistema biològic ja ho pot fer perquè tinc activitat cardíaca.

LA FUNCIÓ CREA L’ÒRGAN

La majoria dels òrgans es formen per una combinació de factors, tots ells necessaris. En primer lloc, naturalment, cal que la informació dels meus gens estigui intacta i que es comuniqui de manera adequada amb la informació bioelèctrica que conté el plànol de l’òrgan. Però a més, per a moltíssims òrgans i sistemes del meu organisme resulta fonamental que l’òrgan funcioni des de ben aviat. Això passa perquè les forces mecàniques pròpies són un estímul imprescindible per al desenvolupament correcte. És fàcil d’entendre si pensem com se’ns atrofia un múscul si no l’utilitzem. L’estómac i els budells, i també els ronyons i la bufeta, s’hauran d’omplir de líquid com més aviat millor. Els pulmons han de començar a aspirar líquid i el cor ha de bombejar sang a través de tots els seus vasos. La força mecànica sobre les cèl·lules fa que s’alliberin factors de creixement imprescindibles perquè s’executi el programa biològic. D’alguna manera, aquest programa necessita que l’ambient li confirmi que s’ha d’activar. Si jo no mogués els músculs o activés els nervis ben aviat, el desenvolupament necessari no es produiria. Si el meu budell no tingués líquid, s’atrofiaria, i passaria el mateix amb tots els òrgans. Per això comencen a funcionar tan aviat. L’ús facilita que cadascun dels meus òrgans creixi i s’adapti a la forma que li cal per quan arribi el moment definitiu. El meu cor ha de funcionar de forma perfecta des del principi. Com veurem, altres òrgans també començaran ja a fer-ho durant l’embaràs, i per a d’altres el moment de la veritat només arribarà quan jo neixi.

Ara, de moment, cada vegada disposo de més vasos sanguinis i, en conjunt, vaig tenint més músculs esquelètics, minúsculs, però que ja han començat a fer moviments reflexos, cosa que també aniran fent tots els òrgans mentre es formen durant aquest període de gestació. Comencen a funcionar de manera inconscient perquè ho necessiten, necessiten entrenar-se per funcionar.

SÓC MOVIMENT

Tots els meus òrgans, dins del seu desenvolupament propi, tenen programat exercitar-se. Jo, durant tot l’embaràs, estic contínuament en moviment. En el moment que aparegui cada nova articulació, hauré de bellugar-me. Si no ho faig, aquesta nova forma que m’ha sortit es quedarà encarcarada. Cada vegada que tinc una nova estructura, la començo a moure, a exercitar-la.

Quan tingui pulmons, els començaré a omplir d’aigua per començar a practicar el moviment. A partir de la setmana 9, començaré a obrir la boca i a fer molts moviments que, primer, seran automàtics i, més tard, reflexos, és a dir, es produiran sempre que rebi un estímul.

Un exemple de reflex típic que tindré quan sigui un nounat serà el de succió. Quan em posin alguna cosa a la boca, succionaré de manera reflexa, ja que aquest reflex em caldrà per mamar i això ho hauré après abans de néixer. Alguns dels meus reflexos són útils, com el de succió, i d’altres són mecanismes que preparen per a funcions més complexes. Per exemple, el reflex de prensió: quan em posin alguna cosa a la mà, quan sigui un nadó, la tancaré i l’agafaré de manera totalment reflexa. Molts d’aquests reflexos apareixeran ja en la meva vida fetal, com a preparació a la vida que faré després de néixer. Però com que és molt important que tot el circuit estigui ben entrenat, des que m’apareixen un múscul i un nervi, tot i que no estiguin ben connectats, es començaran a activar espontàniament per tal de desenvolupar-se i funcionar. Per això, tot i que encara no hi hagi connexions nervioses, els fetus ens belluguem de manera molt activa i constant des de les primeres setmanes d’embaràs.

LA GUSPIRA ENERGÈTICA

Ara ja he començat a rebre oxigen i aliments a través de la mare. En necessito per seguir creixent, ja que en una setmana he doblat la meva mida i la seguiré multiplicant d’ara endavant. Al final d’aquesta setmana hauré passat d’1 mil·límetre a fer-ne 2.

En l’intercanvi, jo obtinc oxigen de la mare i a ella li dono diòxid de carboni, CO₂. La meva respiració queda dins la placenta. Per tant, deixo anar diòxid de carboni cap a la mare. Amb els nutrients passa una cosa semblant. Obtinc tot el que em cal i a la mare li torno el que sobra, tot el que he d’eliminar, perquè jo sol encara no ho puc treure. Ella ho farà per mi.

L’oxigen és la guspira que necessitem per cremar sucre i crear energia. En haver cremat el sucre, el que sobra és diòxid de carboni. El cos, per si sol, no pot eliminar-lo i ha d’expulsar-lo. Per això necessitem respirar. A més, les cèl·lules fan servir sucres (sobretot glucosa), proteïnes i greixos per construir-se i funcionar. Aquest funcionament genera deixalles i substàncies sobrants que el cos necessita eliminar, gran part pel ronyó. Tot i que el meu ronyó aviat produirà orina, no és capaç de funcionar plenament fins després del naixement, per la qual cosa la mare també fa les funcions del meu ronyó.

Tot i que jo com a embrió encara no tinc els pulmons formats, necessito respirar. Ho faré a través de la meva mare durant els nou mesos. Així, la meva circulació serà extracorpòria, i em permetrà viure sense respirar, fins que surti a l’atmosfera amb el part.

En la setmana 5 de l’embaràs apareix el retard menstrual. En aquest moment la majoria de les parelles es fan la prova de l’embaràs. A més, es manifesten altres símptomes, semblants als dels dies previs a la regla, que s’aniran accentuant cada vegada més. La dona sent clarament tensió mamària, retenció de líquids, sensació de punxades produïda per la retenció de líquid i perquè l’úter, ni que sigui molt poquet, ja està començant a créixer. A més dels vòmits, apareixen la sensació de cansament i la son.

Quan la progesterona prepara el cos de la mare per a l’embaràs, el relaxa, l’estova. Com que haurà de transportar molta més sang —els 5 litres habituals que circulen per les venes i les artèries d’un adult n’esdevindran 7—, els vasos sanguinis se li aniran dilatant, el budell absorbirà més aliment i, per tant, la digestió serà més lenta, i algunes d’aquestes coses li produiran efectes no desitjats i incòmodes.

Començaran a arribar els canvis de caràcter. El seu organisme haurà de tolerar moltes sobrecàrregues sense estressar-se. En això la progesterona també resultarà una hormona fonamental, encara que no serà l’única en el procés, i la seva feina és molt important. Els seus efectes beneficiosos per a l’embaràs són clars, tot i que també comporti algunes incomoditats, entre elles una gran influència en les emocions. Els canvis neuropsicològics de l’augment de la progesterona es combinen amb d’altres, com les nàusees i els vòmits de l’embarassada i més sensibilitat a les olors.

L’EFECTE DE LA PROGESTERONA EN LES EMOCIONS

La progesterona és la responsable principal dels canvis d’estat d’ànim que senten —en graus i formes variables— moltes dones en els dies previs a la regla. La progesterona augmenta molt en la segona fase del cicle, després de l’ovulació. La seva feina és preparar l’úter per rebre un possible embrió. Associem l’augment de la progesterona en la sang a una més gran inestabilitat emocional en general. En algunes dones pot ser una lleugera sensació i en d’altres pot representar un problema més palpable, amb més facilitat per sentir ansietat o tristesa en aquests dies. Són canvis provocats pels efectes d’aquesta hormona sobre el cervell, segurament combinada amb els estrògens, i potser amb altres substàncies de l’organisme. Per exemple, gràcies als progressos en neurociència sabem que quan la quantitat de progesterona augmenta en la sang, també augmenta l’activitat en l’amígdala cerebral, una àrea del cervell que s’activa amb la por o l’ansietat. Per tant, és normal que moltes dones puguin sentir tot tipus de canvis emocionals. Com sempre, aquests efectes són molt diferents en cada persona i, mentre que algunes embarassades no notaran cap canvi, d’altres patiran canvis molt importants.

LES NÀUSEES

Les nàusees són el símptoma més clàssic de l’embaràs. En l’antiguitat eren un dels símptomes que presagiaven amb més certesa l’embaràs en una dona jove. Formaven part de la cultura popular, però també del coneixement mèdic. En llibres molt antics les nàusees ja apareixen com un signe característic i molt precoç de l’embaràs, i en papirs de dos mil anys abans de Crist ja trobem referències a aquest molest símptoma de l’embaràs. Tot i que hi ha embarassos sense nàusees, és més habitual que n’hi hagi. La manifestació, segons cada dona, és molt variable. Poden anar des d’una simple sensació de fàstic matinal que desapareix fins a vòmits més repetitius i molestos.

La causa de les nàusees i els vòmits no se sap del cert. Sí que sabem, sens dubte, que l’HCG, l’hormona que fabrica la placenta per dir a l’ovari que produeixi progesterona, n’és una protagonista principal. Això fa que les dones embarassades de bessons, com que tenen molta més HCG circulant per la sang, puguin patir molts més vòmits. Però també pot variar molt. Per exemple, sabem que aquesta hormona per si sola no pot provocar el problema, sinó que ha de combinar-se amb canvis en altres hormones, com els estrògens o les hormones de la tiroide, per produir aquest efecte. Fins i tot, en alguns casos, poden tenir un component emocional molt important.

Teòricament, les nàusees solen durar tres mesos, perquè és el que dura l’HCG a la sang. I així és com passa en gairebé totes les dones. Després d’aquest temps, aquesta hormona cau moltíssim, perquè ja no serà necessària. La seva missió principal és encarregar-se que l’ovari produeixi progesterona mentre la placenta és petita. Però al cap de tres mesos la placenta ja pot fabricar-la sola i, per tant, com que no cal que l’ovari li faci la feina, deixa de produir-la. I fins aquí la teoria perquè, com que l’HCG no és l’única responsable dels vòmits, a la pràctica algunes dones poden patir-ne més enllà dels tres mesos.

Si les nàusees i els vòmits interfereixen molt en la qualitat de vida, pot valorar-se amb el professional que segueix l’embaràs utilitzar un tractament per alleujar-los, que sol ser molt efectiu, a més de segur.

PROVES

Tot i que no és habitual fer-se una ecografia en la cinquena setmana, si es fa ja es pot distingir un saquet dins l’úter. Tanmateix, el veurem buit perquè l’embrió és tan menut que no es pot apreciar en la imatge ecogràfica.