Aquesta setmana ja faig entre 10 i 11 centímetres, i peso uns 70 grams, més o menys com un albercoc. L’anatomia em va canviant i hi vaig afegint peces. Als ulls ja hi tinc cristal·lins. Són les lents de l’interior de l’ull que em permetran enfocar la visió quan comenci a fer-la servir. Ara, si els metges fessin una ecografia i jo mirés cap a la panxa de la mare, els podrien veure. A partir d’aquesta setmana, els meus genitals externs ja tenen clarament una forma de nen o nena. Caldria mirar-los amb una lupa ben gran perquè són mil·limètrics, però ja no hi ha dubtes.

Els meus petits músculs cada vegada són més grans i comencen a tenir més potència i, sobretot, precisió. Per exemple, aquesta setmana començo a moure amb més claredat els dits separadament. A estones estic quiet i a estones em bellugo, i quan ho faig, ho faig una bona estona i sense parar. Salto, dono cops de peu i, com que encara tinc molt d’espai, faig força tombarelles. D’aquí a poques setmanes, la mare començarà a notar l’efecte de les meves puntades de peu però, tot i que no em noti, ja fa molt que no paro de moure’m. No només em moc sense parar, sinó que creixo molt de pressa. És com si un nadó d’un any fes cada dia un centímetre més i li haguessin de posar roba nova cada setmana.

150 BATECS PER MINUT

Gasto moltíssima energia si ho comparo amb la meva petitesa. El cor em funciona a tota velocitat, a més de 150 batecs per minut. Més de la meitat de la sang que li arriba des del cordó umbilical me l’envia al cap i a ell mateix, perquè fa servir molt combustible per funcionar dia i nit sense parar. Quan visqui a fora, em caldrà respirar per obtenir l’oxigen, i tota la sang m’haurà de passar pels pulmons per oxigenar-se. Pulmons i cor ja estan perfectament connectats perquè succeeixi això des del primer minut que sigui a fora. Però ara la sang ja arriba al meu cor «preparada per a l’ús» perquè ve de la placenta i ha carregat l’oxigen que li calia de la meva mare. O sigui que, mentre visqui aquí, el meu sistema circulatori se salta els pulmons. Com ho faig? Tot està pensat.

La meva circulació com a fetus és diferent. Tinc vasos sanguinis que desvien la sang que anava als pulmons i se l’enduen a la resta del cos. Aquests vasos només els faré servir aquí, mentre sigui a dins la mare. En sortir, tots es tancaran al cap de pocs minuts i em quedaré amb el meu sistema definitiu. Tot està programat. A l’hora de sortir, m’entrarà aire als pulmons i em pujarà l’oxigen. Igual que els detectors automàtics d’un edifici intel·ligent que tanquen les portes d’accés en un incendi, el meu cos tancarà tots aquests vasos sanguinis, que m’hauran estat tan útils però que ja no tornaré a necessitar mai més a la vida. Fins i tot el cordó umbilical, que per a mi ara és la línia de la vida, per on passa tota la sang del meu cos, es tancarà com per art de màgia, al cap d’una estona d’haver nascut. Però ja parlarem d’això més endavant. Encara falta molt. Ara sóc aquí, surant en aquesta piscina, amb molt de temps per endavant i força coses per fer.

OSSOS DE GOMA

Els meus ossos també són cada vegada més forts, perquè els meus músculs s’han de recolzar en alguna cosa que sigui cada vegada més resistent. Com més va, més calci acumulen del que la meva mare em passa. Ella el treu dels lactis i dels ous, i si n’hi cal més li poden donar complements. A partir d’ara, si em fessin una ecografia, els ossos començarien a veure’s més blancs, pel calci. Però encara són molt tous, gairebé només cartílag, com la punta del nas o l’orella. Semblen trossos de goma amb la forma de l’os, malgrat que cada vegada són més durs perquè s’hi va dipositant calci. És ben bé com si fossin d’argila, primer tan tova i manejable i després cada vegada més dura.

Però, ara per ara, els meus ossos són superelàstics, molt més del que ho seran quan neixi, i encara més que els d’un adult. Les meves articulacions, també. Es poden estirar i plegar molt sense cap conseqüència, gairebé. Un nen ja és més flexible que un adult, però jo encara en sóc més. Per ara no és que això em serveixi de gaire. No puc caure ni que vulgui i aquí dins estic força protegit. Un dia, però, hauré de sortir. Llavors m’anirà molt bé ser flexible; em permetrà sortir sense que el part em provoqui cap dany. Després ja aniré perdent aquesta gran flexibilitat, però encara em durarà uns anys. En sortir d’aquí hauré de viure en el món que m’espera allà a fora. Envoltat d’aire, amb gravetat i ple de coses dures. Hauré d’aprendre a caminar i seré força mogut. Em clavaré patacades tota l’estona i per això m’anirà molt bé ser tan tou. I tot i que sóc tou, fràgil i delicat, alhora sóc molt resistent. Com més flexible ets, més difícil és que et trenquis!

LA IMPORTÀNCIA DE PRENDRE CALCI

El calci es fa servir per construir les parts dures del cos, en aquest cas els ossos i les dents del fetus. És igualment fonamental una aportació mínima de calci per al funcionament d’aspectes importants de l’organisme del fetus, com l’adequada regulació de la pressió arterial. Per això, en regions del món amb ingestes molt baixes de calci, es multipliquen els problemes greus d’hipertensió en l’embaràs, com la preeclàmpsia.

Totes les dones adultes, estiguin embarassades o no, haurien d’ingerir 1.000 mil·ligrams de calci al dia (durant el creixement i l’adolescència se’n recomana més quantitat). Els lactis, com la llet (una mica més de 100 mg cada 100 g) o el formatge (entre 100 i 1.000 mg per 100 g), són una gran font de calci en la dieta. Si hi ha una intolerància a la lactosa, es pot prendre llet sense lactosa. També podem obtenir calci d’altres fonts, com ara la llet de civada, el tofu, el bròcoli, les cols de Brussel·les, la col, el moniato, els llegums, les verdures de fulla verda, les sardines (fins a 400 mg per 100 g) o les ametlles (240 mg per 100 g). Evidentment, les embarassades, sobretot si prenen poc calci en la dieta, poden obtenir-lo de suplements específics, després de consultar-ho amb un professional.

LA FLEXIBILITAT ÉS UNA PROTECCIÓ

Paradoxalment, com més flexibles som, millor ens protegim de moltes coses. Les plantes petites sobreviuen als temporals, mentre que els arbres grans cauen. La flexibilitat que caracteritza els infants comença en la vida fetal. Això passa tant a escala física com en la psíquica. Per això els infants s’adapten a tot i són molt mal·leables de petits. Quan som grans, ens costa molt més adaptar-nos i ens trenquem amb més facilitat. Els ossos són una al·legoria d’aquesta flexibilitat, un mecanisme de defensa necessari per millorar la supervivència. En el fetus els ossos del cap encara no s’han soldat i encara no ho faran fins passat un temps des del naixement. Necessita tenir un cap molt mal·leable per poder sortir en moltes circumstàncies diferents.

UNA PELL MOLT ESPECIAL

Segueixo tenint una pell finíssima. Però és una pell especial. Si la tallen, es guareix rapidíssim i sense que hi aparegui cap cicatriu. Jo no em faig ferides, és clar, però si calgués que em punxessin o em posessin un catèter perquè estic malalt, l’única cosa que no preocuparia els metges seria la ferida que em provocarien, perquè es tancaria sola. En néixer, no podrien saber on havia estat. Llàstima que no sigui així tota la vida!

Quan tingui sis mesos, tres mesos abans de néixer, ja perdré aquesta capacitat. Els científics fa molts anys que intenten entendre quin és el secret que explica que els fetus «joves» no cicatritzem. Però encara no l’han trobat. A veure si tinc sort i quan sigui adult ja ho saben.

EL LANUGEN

Ja ho hem dit abans, però fa uns dies que m’ha començat a sortir un borrissol molt fi, gairebé com un vellut, i pràcticament incolor. Se’n diu lanugen, el nom ve de la paraula llana en llatí, i d’aquí a unes setmanes em cobrirà tot el cos. M’ha començat a sortir al cap i en algunes parts de la cara, sobretot a la zona del bigoti. Tots els fetus tenim bigoti! Però això sí, de color gairebé transparent. A poc a poc, el lanugen començarà a sortir en algunes parts i s’anirà estenent per tot el meu cos. Amb prou feines tinc cabells, però trigaré unes setmanes a estar recobert de lanugen. Durarà fins a unes setmanes abans de néixer. Aleshores em caurà tot en pocs dies i em començarà a sortir el borrissol definitiu. Tot i que puc néixer encara amb lanugen, sobretot si neixo prematurament.

Ja he dit que tots els primats tenen lanugen quan són a l’úter, però els nadons humans som els únics a qui ens cau abans de néixer. En la resta de mamífers, del lanugen en sortirà el pèl. També en tenen els elefants, les balenes i les foques. Això de tenir avantpassats comuns fa que ens assemblem en certes coses en alguns moments de la vida. El lanugen m’ajudarà a retenir al meu voltant una cera protectora que començaré a produir d’aquí a poques setmanes, l’untet sebaci. Però, bé, això ja us ho explicaré.

LES CÈL·LULES MARE

Encara tinc moltíssimes cèl·lules mare, perquè m’estic construint. Després de néixer, mentre creixo durant la infància i la joventut, seguiré en construcció. En arribar a l’edat madura, ja no creixeré. Però sempre em caldrà reparar-me, reconstruir-me, i no només quan em faci mal. Moltes de les meves cèl·lules, totes les de la sang i les de moltes dels meus òrgans, s’aniran substituint de tant en tant. Amb aquesta finalitat disposaré d’un equip de manteniment format per cèl·lules mare sempre a punt i a casa, de guàrdia per fabricar noves cèl·lules.

CICATRITZACIÓ EN EL FETUS

La capacitat de guarir una ferida sense que quedi cicatriu es va descobrir fa uns trenta anys, en part gràcies a la teràpia fetal. Aquesta capacitat està especialment desenvolupada en la primera part de l’embaràs. A partir d’aleshores la pell del fetus ja no cicatritzarà tan bé. Saber per què perdem aquesta capacitat és un dels grans misteris. En part la causa és que la pell del fetus és molt fina. No té una epidermis completament protegida. L’epidermis d’un adult està queratinitzada, és a dir, té una capa de cèl·lules gairebé mortes, i amb la descamació les cèl·lules de sota —de la dermis— van pujant. Aquestes cèl·lules formen una capa impermeable, que es pot mullar. En canvi, la capa que recobreix la boca o la llengua és diferent; és una mucosa, no té una capa de queratina a sobre i això mateix és el que passa amb el fetus, li manca aquesta capa.

LA CIRURGIA FETAL. OPERAR ABANS DEL NAIXEMENT

Els coneixements sobre cicatrització fetal en humans són fruit de l’experiència en cirurgia fetal. És possible realment operar un fetus? Avui és possible. Però cal matisar que no solen ser operacions com les que imaginaríem en un nen o en un adult. Per sort, a més, només cal fer-les en comptades ocasions. Només 1 de cada 1.000 embarassos requereix una operació d’aquest tipus. Tanmateix, el seu potencial és colossal. Quan el nadó pateix algun tipus de malformació o malaltia que pot provocar-li la mort o seqüeles molt greus, podem fer alguna cosa per curar-lo o com a mínim per retardar el desenvolupament de la malaltia per arribar al final de l’embaràs i operar el nen un cop hagi nascut. Aquestes operacions poden salvar o millorar moltíssim la qualitat de vida d’aquests nens.

Naturalment, operar un fetus no és una tasca fàcil. Parlem d’un pacient molt petit, immadur i tou, que està ficat dins d’una altra pacient i no para de bellugar-se. A més, està submergit en líquid i envoltat de membranes molt fràgils que l’han de protegir, però que hem de foradar per accedir a l’interior de l’úter. Així, els darrers anys hem hagut de superar nombroses limitacions tècniques i hem anat desenvolupant instruments cada vegada més fins i petits i planificant curosament cada intervenció, que ha de ser molt ràpida per tal d’evitar complicacions com el trencament de membranes o el part prematur.

Com dèiem, es tracta d’intervencions especials. Pràcticament totes les cirurgies es practiquen amb endoscòpia, també coneguda com a fetoscòpia. Aquestes tècniques també s’apliquen en adults —és habitual sentir parlar d’artroscòpies, laparoscòpies o colonoscòpies— i pertanyen al que coneixem com a cirurgia mínimament invasiva. Els instruments que fem servir, els fetoscopis, són molt llargs i molt més petits que els instruments endoscòpics habituals. Permeten operar fetus a partir de les 15 setmanes i fins a les 30 aproximadament.

En l’actualitat hi ha uns catorze tipus d’intervencions practicades amb èxit, entre les quals hi ha cirurgies per tractar problemes relacionats amb bessons monocorials (que comparteixen una sola placenta), obstruccions urinàries, dilatació de vàlvules cardíaques i tumors o obstruccions pulmonars. Totes aquestes malalties són extremadament rares i per tant és difícil que se n’acumulin els casos, i al món hi ha pocs equips mèdics amb experiència per dur a terme aquestes operacions. Encara hi ha patologies que podríem solucionar però no disposem de la tecnologia que ens caldria. La millora dels procediments i el desenvolupament d’instruments més fins i precisos obriran el camí a noves intervencions per poder acomplir l’objectiu principal de la cirurgia fetal: salvar la vida d’un infant abans que neixi.

Pot ser que a la dona li diguin que està més guapa. La pell i els cabells se li veuen diferents i guanyen en qualitat. Això és perquè els estrògens proporcionen força i energia a les seves cèl·lules i això aporta volum i lluminositat als cabells. Per això mateix, també pot notar un augment del borrissol cutani i canvis en la pigmentació: per exemple, li poden sortir més pigues o potser les que tenia li creixen.

També és probable que noti que quan pren el sol es posa més morena que abans de quedar embarassada. Això és perquè durant l’embaràs es produeix més melanina. És un pigment de la pell que en entrar en contacte amb el sol en produeix l’enfosquiment. És important anar amb compte, perquè pot ser que aquesta major pigmentació no es produeixi de manera homogènia, i que s’enfosqueixin només zones com el front, el nas i els pòmuls, fenomen que es coneix com a cloasma gravídic. Per això és molt important protegir-se i controlar l’exposició al sol. La melanina és la responsable de l’aparició de la línia alba.

La línia alba: És la línia fosca, marronosa, de la pell que, a mesura que avança l’embaràs, es va dibuixant entre el melic i el pubis. Pot aparèixer espontàniament, però amb l’exposició solar es pigmentarà encara més.

El cloasma gravídic: Així s’anomena l’excés de pigmentació que surt més accentuat al front, els pòmuls i les galtes.

Normalment, desapareixen poques setmanes després del part. Però cal tenir present que el sol en pot facilitar l’aparició i una major intensitat. Com a regla general, cal utilitzar una protecció elevada i no exposar-se gaire al sol, per evitar una pigmentació excessiva.

PROVES

Entre aquesta setmana i la següent, es pot fer l’screening del segon trimestre per veure el risc d’alteracions cromosòmiques. Normalment, si l’embarassada s’ha fet el del primer trimestre, no cal repetir-lo. El mateix passa amb el test de les 12 setmanes. Actualment només es duu a terme si per alguna raó no s’ha pogut fer el del primer trimestre.

La biòpsia coriònica i l’amniocentesi

La biòpsia coriònica consisteix a obtenir cèl·lules de la placenta amb una agulla o una pinça microscòpica que s’introdueix travessant el coll de l’úter o de la panxa. L’amniocentesi és semblant però, en lloc d’obtenir cèl·lules de la placenta, s’extreu líquid amniòtic amb una agulla molt fina, a través de la panxa sense tocar el fetus. Tot això és possible gràcies a l’ecografia, que, avui dia i en mans expertes, permet als metges inserir una agulla amb grandíssima precisió.

En la biòpsia coriònica extraiem algunes vellositats placentàries, aquelles arrels microscòpiques que estan obtenint els aliments de la mare. Són cèl·lules del fetus i per tant serveixen per estudiar-ne els cromosomes. N’extraiem molt poques i naturalment el fetus no ho nota.

En l’amniocentesi obtenim entre 10 i 20 mil·lilitres de líquid amniòtic, que també és molt poca quantitat. En el cas de l’amniocentesi, el que analitzem són les cèl·lules de la pell del fetus que suren en el líquid amniòtic.

La biòpsia coriònica i l’amniocentesi són les dues proves fonamentals del diagnòstic prenatal. Totes dues són proves que utilitzem per conèixer el cariotip del fetus, és a dir, el nombre i la forma dels seus cromosomes. La diferència és que és millor practicar la biòpsia coriònica entre les 12 i les 15 setmanes, mentre que l’amniocentesi és més indicada a partir de les 15 o 16 setmanes perquè és més segura per a les membranes del fetus i perquè la quantitat de líquid que s’extreu ja no li suposa cap problema.

Es tracta de proves que duren uns minuts i per a la majoria de dones resulten molt poc, o gens, doloroses. Això no vol dir que no siguin un xic estressants. Com qualsevol prova mèdica, la biòpsia coriònica i l’amniocentesi tenen riscos, si bé són molt baixos. Segons les estadístiques més recents, sempre que aquestes proves les facin experts, es perdria un embaràs en un cas de cada 500 a 1.000 proves. En tot cas, a causa de l’existència d’un cert risc, són proves que no es practiquen de forma universal, sinó només quan es considera que són necessàries.

Tot i que és poc comú, també es pot recomanar una amniocentesi en altres moments de l’embaràs, tot i que en situacions molt concretes.