Aquesta setmana faig 42 centímetres, més o menys, i peso 1.850 grams. Tinc els cabells molt més llargs i les ungles, que fins ara havien estat molt petites, m’han anat creixent i ja m’arriben a la punta dels dits.

TINC LES UNGLES LLARGUES

Les ungles poden fins i tot sobrepassar-me la punta dels dits. Alguns nens, en néixer, s’esgarrapen la cara perquè tenen les ungles molt llargues i cal tallar-les per evitar-ho. Però de moment a mi això no em passa.

Aquesta setmana he creuat un límit que per als metges és molt important: les 32 setmanes. En el punt de gestació en què sóc ara, més del 95% dels infants sobreviurien sense, o amb molt poca, ajuda, si s’esdevingués el naixement. Això, és clar, no vol dir que ja pugui néixer així, a la babalà. Néixer ara seria un bon salt des de l’edifici pel qual estic baixant. Em queden cinc pisos per arribar a la planta baixa. Però si hagués de fer-ho, si hagués de saltar d’aquell edifici, la caiguda ja no seria tan gran. A més, els mitjans que tenen els bombers per esmorteir-la ja són tan bons que és molt difícil que passi alguna cosa. Per exemple, a hores d’ara, els pulmons ja produeixen força surfactant i la superfície d’intercanvi d’aire és cada vegada més gran. En definitiva, ja tenen una maduració molt més important, per això ja tindria més capacitat per sobreviure.

LA MEVA PRESSIÓ ARTERIAL

Una altra cosa que ha començat a canviar molt és la meva capacitat d’adaptar-me als canvis externs modificant la pressió de la sang a les artèries. Fins ara no m’ha calgut res d’això perquè en aquesta piscina calenta i tova la sang m’arriba arreu, em posi com em posi. Però en sortir això serà diferent. Estar en un mitjà aeri, amb moviments molt més bruscos, ho canviarà tot. La força de la gravetat fa la seva feina. Altrament cada vegada que m’aixequés, quan em posés de cap per amunt, la sang aniria tota als peus i em deixaria el cervell sense reg sanguini. Però el cor i les artèries ho evitaran canviant la pressió i la freqüència cardíaca. El cervell i el cor estaran superprotegits gràcies a un sistema d’alarmes que s’activarà en segons per tal de corregir qualsevol desequilibri. Fins i tot si tingués un accident i perdés sang, aquest sistema es posaria en marxa de seguida per distribuir-la a la perfecció. L’adaptació de la freqüència cardíaca i la pressió arterial és un d’aquells milers de coses que faran funcionar el meu cos quan sigui un nen o un adult, sense que ni tan sols me n’adoni. Coses que funcionaran perfectament, sempre preparades per protegir-me en tot moment davant dels centenars de canvis que viurà el meu entorn cadascun dels dies de la meva vida. Mentre jo faig la meva vida, sense sentir res, allà a sota s’hi prendran milions de petites decisions perquè la maquinària tan superrefinada del meu organisme treballi sola. No li caldrà que jo hi pensi per funcionar correctament. Bé, de fet, una de les maneres de fer que no vagi bé serà pensar-hi massa!

Durant la major part de la meva vida fetal, els sensors que detecten els canvis de pressió no han estat madurs. Ara ja han començat a tenir la capacitat de funcionar. Encarem la recta final i els sistemes de control necessaris perquè tot rutlli allà a fora s’estan acabant de posar a punt.

JO NO EM MAREJO MAI

Moltes persones normals de vegades pateixen el que els metges anomenen una hipotensió ortostàtica. És aquell mareig transitori que es produeix quan ens aixequem de cop, sobretot si estàvem molt relaxats. El cos pot trigar uns segons a adonar-se que ens hem mogut i la sang va cap avall per la força de la gravetat. A la gent que té la tensió baixa li passa més sovint, però qualsevol ho pot patir. Normalment aquest mareig desapareix al cap d’uns segons perquè el sistema cardiovascular compensa ràpidament la situació i evita que el cervell es quedi sense sang. Aquest és un petit exemple del que li succeeix al cervell quan no li arriba la sang que li cal a cada moment. I del que passaria si no tinguéssim un organisme perfectament dissenyat per respondre als canvis de posició. Jo fins ara no necessitava aquests sistemes. Sóc en un entorn líquid i, per més tombs que faci, això no m’afecta. Però si ara sortís a fora, el sol fet que em caigués un moment el cap cap a una banda em podria produir un canvi molt important i, fins i tot, posar-me en risc el cervell. Per això els prematurs són tan delicats. Quina és la causa d’aquesta resposta? El fet que tenim unes terminacions nervioses sensibles als canvis bruscos de la pressió arterial. Són com uns sensors que es localitzen sobretot al coll, a les artèries caròtides. Les anomenen baroreceptors perquè detecten pressió. Capten perfectament canvis de pressió en mil·lisegons, i envien senyals perquè la freqüència del cor i la tensió de les artèries s’ajustin i arribi la sang necessària als òrgans fonamentals.

ELS MEUS SISTEMES SIMPÀTIC I PARASIMPÀTIC

No es tracta només que funcionin els sensors, sinó que el cos ha de ser capaç de respondre al que li diuen. Això depèn del sistema nerviós autònom, que a partir d’aquesta setmana està cada vegada més madur. Gradualment, els dos sistemes principals de què es compon el meu sistema nerviós autònom van funcionant de manera més automàtica. Una de les seves parts és un sistema activador que els metges anomenen simpàtic, i un sistema relaxador conegut com a parasimpàtic. El simpàtic és el que em farà venir taquicàrdia quan pateixi dolor o estigui nerviós. Sempre que estigui actiu o preparat per a l’acció, actuarà a tot el meu cos. El parasimpàtic és el que em farà baixar la tensió i la freqüència cardíaca i provocarà tot el que em passa quan estic relaxat en general. Serà el que es posi en marxa quan ho estic més. Quan estan madurs, funcionen tots dos alhora. Es van alternant segon a segon per mantenir el cos a to. Com una mà que obre l’aixeta i l’altra que la tanca: totes dues sempre preparades, mai dormen. És així com, si passa res, totes dues sempre estaran preparades per obrir o per tancar, per fer el que calgui en segons. Ara els metges ja poden comprovar que els meus sistemes simpàtic i parasimpàtic funcionen correctament quan enregistren la meva freqüència cardíaca, que varia cada segon, ara cap amunt, ara cap avall. Això els indica que la part del cervell que regula els meus sistemes està funcionant bé. A més, quan dono un cop de peu i em bellugo, la freqüència cardíaca em puja, perquè el sistema simpàtic ha actuat. Aquest detall demostra que ja sóc molt sensible. Tot això em prepara per sortir de la mare perquè tinc els receptors cada vegada més desenvolupats.

Malgrat que el meu cos ja m’està polint els òrgans i sistemes, no tot funcionarà perfectament quan neixi. Encara no controlaré bé la meva temperatura. El canvi serà molt brusc. Encara no sóc capaç de tremolar com un infant o un adult. Per fer-ho, hauré d’esperar fins a uns mesos després del naixement. La meva capacitat de mantenir la temperatura al principi serà petita. La natura ha previst que la mare em cuidi i em protegeixi, igual com fan molts mamífers. Sóc el mamífer més delicat, perquè sóc molt sofisticat, he de madurar molt de temps després de néixer i tot el que no sigui imprescindible o el que puguin fer els meus pares pot esperar.

ACCIÓ I REPÒS, ELS DOS ESTATS D’UN ÉSSER VIU

Per sobreviure, els éssers vius necessitem tenir capacitat d’estar molt actius, però també de relaxar-nos. El sistema simpàtic és el de lluita i fugida. El parasimpàtic és el dels moments de digestió i repòs. Recordem sempre que venim dels animals, i que hi ha moments de caça, de fugida i de lluita i d’altres de digestió. En condicions normals, quan no estem fent cap d’aquestes coses, el cos es troba en stand-by, en un estat de repòs actiu. Així funciona tot l’organisme, inclòs el cervell. La nostra freqüència cardíaca puja i baixa contínuament al voltant d’una línia, i la pressió arterial també, perquè ningú té la pressió sempre igual. Tot oscil·la i això és estar viu; mantenir-se sempre al voltant d’una mitjana, però pujant i baixant, perquè el nostre cos està ajustant-se contínuament. Com un esportista que, a l’espera del servei o el moviment del rival, es queda quiet però atent, amb petits moviments continus que li permetran reaccionar al moment. És un mecanisme d’evolució que afavoreix la supervivència i permet que ens adaptem ràpidament a qualsevol canvi. Quan hi ha una activació, s’engega el sistema simpàtic i, en anar a dormir, s’activa el parasimpàtic. En posar-nos drets, el cos augmenta la freqüència cardíaca i la pressió arterial. Asseguts, la cardíaca pot estar a 70 i, en aixecar-nos, pujar a 90, perquè el cos necessita més energia per fer l’esforç i mantenir-se dret, i perquè li arribi més sang al cap.

El sistema parasimpàtic actua en gran manera sobre el cos a través del nervi vague, que es connecta amb el sistema cardiovascular. Per això quan algú es mareja per una baixada de tensió, sigui per nervis, calor, cansament, o tot plegat, parlem de quadre vagal. El nervi vague també es connecta amb el sistema digestiu i n’afavoreix el moviment i la digestió en general.

REACCIÓ AL FRED I A LA CALOR

Quan tenim fred ens posem blancs perquè es tanquen les venes de la perifèria amb l’objectiu que la sang no estigui en contacte amb l’exterior, perquè interessa retenir escalfor corporal. Quan tenim calor, en canvi, ens posem vermells perquè el que vol el cos és refredar-se i, per fer-ho, obre les venes de la perifèria. El fetus, en aquesta setmana, encara no ha desenvolupat aquest mecanisme.

EL MEU CERVELL

El meu cervell ja comença a assemblar-se força al d’un nounat. Si ara em fessin un electroencefalograma, els metges veurien patrons d’activitat elèctrica que comencen a assemblar-se als d’un nadó acabat de néixer. Encara són una mica més primitius, però ja disposo d’una activitat elèctrica que segueix uns cicles definits. Cada setmana seran més clars. La propera setmana en parlarem.

Les connexions del meu cervell estan cada vegada més mielinitzades i ja s’estan creant circuits de memòria primitiva. Sabem per estudis científics que començo a poder retenir sons. Encara ho faig d’una manera molt inconscient, i segurament no els recordaré, però, sense adonar-me’n, aquestes memoritzacions primàries seran capaces d’induir-me certes respostes i emocions. El meu sistema de relació amb el món està fet per funcionar amb un mecanisme d’atracció i aversió. És innat, però necessita interactuar amb l’entorn. Ara ja m’hi estic relacionant i començo a desenvolupar la capacitat d’associar uns sons determinats a situacions plaents o relaxants.

ELS SONS QUE PERCEBO

Hi ha estudis científics que diuen que puc percebre la veu de la meva mare, perquè tinc capacitat per retenir seqüències molt bàsiques. No queda clar que pugui retenir el llenguatge matern com a tal, però sí que puc associar la mare a seqüències molt bàsiques de síl·labes. Quan neixi, aquestes seran les paraules que m’ajudaran a relaxar-me. La veu de la mare, o la música que de vegades em posen, m’arriba molt esmorteïda i diuen que és molt improbable que capti les paraules tal com fan els adults, però sí que puc associar aspectes bàsics de la freqüència que, després de néixer, m’activaran records de manera inconscient. Ara ja començo a programar tot això. La veu de la mare serà un dels sons que associaré a la tranquil·litat i a la protecció.

És probable que estigui organitzant la baixa laboral, el canvi de vida. Pateix la pressió d’intentar demostrar que ho porta tot bé, etcètera, però és important que faci tot el possible per relaxar-se, tot i que moltes vegades li sigui difícil.

Escoltar música relaxant pot ajudar el seu cervell a secretar serotonina, la substància química que contribueix al benestar i a la felicitat. Tota la relaxació de la seva ment i del seu cos té efectes positius i li abaixa els nivells d’hormones de l’estrès.

EL SÒL PELVIÀ I ELS SEUS GRANS ENEMICS

El sòl pelvià és un sistema de músculs i lligaments que tanquen el sòl de l’abdomen, la seva part més inferior, i mantenen en suspensió la bufeta, l’úter i el recte. L’afebliment del sòl pelvià és la causa de la incontinència urinària, la caiguda dels òrgans intraabdominals (coneguda mèdicament com a prolapse) i les disfuncions sexuals. És molt útil treballar aquesta musculatura durant l’embaràs per afrontar millor el part i per recuperar la normalitat després.

En les nostres societats modernes, el sòl pelvià és una part especialment dèbil i menys elàstica que no pas la dels nostres avantpassats. Difícilment exercitem aquesta part de la musculatura i per tant és molt habitual que sigui feble. Hi ha dones que poden tenir més tendència a una feblesa dels teixits musculars i lligamentosos, però sens dubte una de les raons principals del problema és la manca d’ús. La utilització de l’inodor per defecar no ajuda. Ben al contrari, és un dels grans enemics del sòl pelvià i facilitador de les morenes. A això s’hi afegeix el restrenyiment habitual en moltes persones, que també afavoreix aquests problemes. En recolzar les natges a l’inodor, es pren una posició poc natural, no es fa força com quan s’està a la gatzoneta, i la musculatura involucrada no només no s’enforteix, sinó que pateix una pressió que l’afebleix. A la llarga, el to muscular és molt més baix i la pressió sobre el recte, les venes hemorroïdals i el sòl pelvià en general és molt més alta.

L’embaràs i el part suposen un afebliment encara més gran del sòl pelvià, per l’augment de pressió intraabdominal, la laxitud dels teixits en l’embaràs i, és clar, per la gran dilatació que suposa el part. El postpart també és un moment de risc. És important no iniciar exercicis d’abdominals o fer esport sense l’acompanyament d’exercicis que reforcin alhora el sòl pelvià, ja que, altrament, es pot afeblir encara més. Tenir un sòl pelvià fort i elàstic ajudarà a parir amb molta més facilitat i a recuperar completament els teixits després del part, però també repercutirà en la qualitat de vida futura.

Hi ha nombrosos exercicis per reforçar i preparar el sòl pelvià, per exemple, els exercicis de Kegel, que són dels més coneguts. Es poden fer abans, durant i després de l’embaràs i treballen la tonificació dels músculs de la zona genital. Això no només ajudarà al part i a la recuperació posterior, sinó que a llarg termini tindran un gran efecte per prevenir la incontinència urinària i els prolapses. En el postpart recomanem evitar fer abdominals comuns. En lloc d’això aconsellem practicar abdominals hipopressius, que no augmenten la pressió intraabdominal. Per això, a més de reforçar i recuperar la paret abdominal, ajuden a tonificar el sòl pelvià i prevenen la incontinència urinària. En qualsevol cas, sempre cal seguir el consell dels professionals i adaptar els exercicis a cada persona. Es tracta d’exercicis de vegades complexos i cal seguir sempre les pautes de les llevadores o de fisioterapeutes especialitzats.