Ara ja faig entre 8 i 9 centímetres, i peso més de 40 grams, aproximadament. Per als meus pares i per als metges, ha començat el segon trimestre. En realitat, el temps és diferent aquí a dins. Els dies, les setmanes… totes aquestes paraules no tenen cap sentit per a mi, ja les faré servir quan surti, però ara em són ben bé igual. Aquí dins no hi veig ni sol ni lluna! Per a mi cada instant és valuosíssim. Sempre passen moltíssimes coses i són molt importants. Aquí hi estic molt bé, sempre calentó, gairebé en silenci, parant atenció a la meravella de la meva pròpia creació i vivint el present sense més preocupacions. Què més puc demanar?

Però, vaja, tornem al temps del món exterior. En aquest segon trimestre es completa la formació de molts òrgans i la maduració de sistemes importants del meu cos. Quan s’acabi el trimestre seré completament diferent. De moment, ja sóc a la setmana 14 i segueixo creixent força ràpid, sobretot em creix el cos, fins ara semblava que només em creixia el cap! És cert que seguiré tenint un cap molt gran, però d’ara endavant la diferència amb el cos s’anirà equilibrant. A més, se m’està allargant el coll, que al començament era molt curtet. Les extremitats també m’han crescut molt. Al principi també eren molt curtes en relació amb el meu cos, però ara han assolit més o menys la proporció que tindran quan surti de la mare. Ara el meu cos s’assembla més al d’un nadó.

I ALS PEUS JA HI TINC UNGLES, TAMBÉ

Aquesta setmana m’han aparegut les ungles dels peus, tres setmanes després que em sortissin les de les mans. Les ungles em surten primer com una durícia a la punta del dit i després em van creixent. L’arrel de l’ungla emergeix a la punta del dit i es va desplaçant fins a la localització final, fins a la mà, i es fa més gran cada setmana. Ara les ungles de les mans ja m’ocupen quasi tota la part superior de la primera falange dels dits. O sigui que són gairebé com seran al final, però encara molt tovetes i fines. Mentre sigui a dins de la mare, creixeran, però molt a poc a poc. Les de les mans arribaran a la punta dels dits en acabar el setè mes, i les dels peus, en acabar el vuitè. Per tant, per molt que em bellugui com ho faig i em passi la mà per la cara sovint, no em puc esgarrapar. Però quan surti, les ungles creixeran més de pressa i me les hauran de tallar de seguida; altrament sí que em faria mal.

EL MISTERI DE LES EMPREMTES DIGITALS

Les empremtes digitals ja se’m comencen a estendre per tot el dit, però encara tinc zones planes i zones amb empremta. A més, encara canviaran una mica durant dues setmanes. Es formen per les pressions dels dits en un procés aleatori. És a dir, la genètica influeix una mica en la formació, però el més important són les pressions rebudes pels dits en recolzar-se contra el meu cos o contra les parets de l’úter. O sigui que ni tan sols un germà idèntic les tindria iguals. D’aquí a dues setmanes ja tindré els dits de les mans i dels peus coberts d’empremtes digitals. A banda de les empremtes als dits, es comencen a distingir clarament les línies de les mans. Tots les tenim diferents, també.

FAIG GANYOTES!

El meu sistema neuromuscular comença a ser cada vegada més actiu. Fa setmanes que he començat a fer ganyotes, a badallar. Segueixo fent el moviment de succió amb els llavis.

Fins ara aquests circuits funcionaven amb independència del cervell, perquè no hi estaven connectats. A poc a poc hi estaran i tindran un funcionament més «lògic». Ara faig moviments de succió encara que no tingui res a la boca; quan sigui un nadó només ho faré quan noti alguna cosa.

Durant les properes setmanes moltes de les meves reaccions reflexes començaran, a poc a poc, a passar pel cervell. En realitat, ho faran per una part que mai esdevindrà conscient, però que funciona sempre. Aquesta part més «baixa» del cervell ja s’ha començat a connectar. A les parts més altes, on hi haurà les emocions i els pensaments, encara els queda molt per créixer i molt més per funcionar. Les neurones que em faran pensar, però que també em connecten amb el món, es van desenvolupant. Els receptors auditius, les papil·les gustatives, les neurones de la retina; tot això encara no ho faig servir, cal anar especialitzant-se cada vegada més. Lentament es van assemblant a les cèl·lules definitives que faran que hi senti, que percebi els gustos i que hi vegi. De moment, els elements comencen a col·locar-se al seu lloc. Tot el meu cos va ocupant la seva posició. Són com les peces d’un trencaclosques que anem col·locant a lloc, però encara cal que madurin i encaixin en aquest sistema tan complicat, de manera coordinada com en un circuit tancat.

EL CERVELL HUMÀ I LES SEVES «CAPES»

Sovint simplifiquem l’estructura del cervell humà en nivells o «capes» que es comuniquen entre ells i que l’evolució ha anat dipositant. A la part més baixa hi ha un cervell molt bàsic que fa tasques imprescindibles per al funcionament automàtic de l’organisme —bàsic en el sentit d’automàtic, perquè en realitat executa funcions gens senzilles com ara respirar— i processa reflexos, accions essencials per a la supervivència. En una capa més superior hi ha el sistema límbic, on resideixen les emocions. Finalment, la part més alta és el neocòrtex, la que els humans tenim molt més desenvolupada que qualsevol altre animal, i en la qual processem les funcions més avançades. Tal vegada aquesta manera d’explicar el cervell horroritzaria un neurocientífic perquè simplifica uns processos molt més complexos. El fet és que el cervell és un conjunt de milers de xarxes de neurones que es comuniquen entre elles de maneres que avui encara entenem només parcialment. En qualsevol cas, tot i que no sigui totalment exacta, aquesta explicació del cervell en capes reflecteix una certa realitat sobre com funciona. En les funcions més bàsiques, o automàtiques, de supervivència, tots els animals, des dels rèptils fins a nosaltres, ens assemblem i ens anem distingint més en les capes superiors. A més, la construcció de les connexions al nostre cervell durant la vida fetal sembla reflectir aquesta evolució.

Així, les primeres «connexions» entre el cervell i la resta del cos són les més «baixes», i regulen els nivells més bàsics de la supervivència. Després, cap a la meitat de l’embaràs, el sistema límbic (les emocions) comença a connectar-se. El neocòrtex creix pel naixement de milions de neurones cada dia durant tot l’embaràs, però només començarà a connectar-se al final i acabarà de desenvolupar-se anys després del naixement del nadó. Si el nadó no creixés en l’ambient més òptim, la part del seu cervell que podria patir més seria precisament el neocòrtex. Però d’això ja en parlarem més endavant.

GRÀFIC 8.    LES CAPES EVOLUTIVES DEL CERVELL

Il·lustració simplificada de les capes amb què l’evolució ha arribat al cervell humà al llarg de gairebé 600 milions d’anys d’espècies animals. Des d’un (1) cervell bàsic que compartim en part amb els rèptils, que regula funcions automàtiques i evitació de perills; (2) el sistema límbic, comú amb els mamífers, regulador i espai per on passen moltes emocions i recompenses, i (3) el neocòrtex, que processa les funcions més avançades i també els afectes. El funcionament cerebral és molt integrat i complicat, però aquest és l’ordre en què es construeix el cervell fetal.

EL MEU APARELL DIGESTIU I EL MEU «SEGON CERVELL»

El sistema nerviós dels meus budells ja és molt madur. Ja havia començat a deglutir i cada vegada ho faré més sovint. En paral·lel a aquest moviment de deglució, la meva producció d’orina ja comença a ser important. Com que ara gran part del meu líquid amniòtic el produeixo jo mateix, cada vegada en tinc més recanvi: no només el produeixo, sinó que també l’he d’eliminar, i l’única manera de fer-ho és empassant-me’l. No té cap importància perquè, tot i que és la meva orina, no és pas com la que tindré quan sigui fora! Ara és com una aigua molt diluïda. A més, com que tot ja està sincronitzat amb el desenvolupament, necessito deglutir molt. Els budells els tinc ja molt desenvolupats. El tub que eren al principi ha esdevingut un llarg conducte que comença a l’esòfag i s’acaba al budell gros. Fa entre cinc i sis vegades la longitud que mesuro com a fetus; la mateixa proporció existent en un infant o un adult. Tot i que el meu budell encara no absorbeix gairebé res, sí que empeny. Tots els seus músculs estan cada vegada més coordinats. Cal que empassi molt perquè el meu tub digestiu vagi creixent. En fer-lo servir, el líquid que hi passa fa pressió i això engega la producció de factors de creixement, les proteïnes que donen ordres a les cèl·lules perquè es multipliquin i creixin. Talment com les hormones, són les claus que posen en marxa el creixement, per desplegar la informació dels gens i els camps elèctrics que donen forma al meu organisme i fer que el budell creixi correctament.

Així doncs, el meu tub digestiu ja té vida pròpia. En empassar-me’l, el líquid entra per l’esòfag i des de l’estómac va cap als budells, i per allà baixarà perquè tot el tub digestiu l’empeny. Tant si estic cap per amunt o cap per avall, el meu tub digestiu és i serà tota la vida com una mànega amb vida pròpia. Per això li calen músculs i un sistema nerviós molt complicat, quasi un «segon cervell», que ara ja està molt desenvolupat i funciona per si mateix. Ni tan sols s’ha connectat amb el cervell. Ho farà més endavant.

EL SISTEMA DIGESTIU

Cadascú de nosaltres té entre 7 i 9 metres de budell prim i 1,5 metres de budell gros, també anomenat còlon. Abans dels budells hi ha l’esòfag i l’estómac. I al voltant hi ha el fetge i el pàncrees. Tot aquest «tub» per on entra menjar i en surten deixalles té vida pròpia. Detecta el menjar, l’empeny avall, fa que secretem els sucs digestius per pair-lo i absorbeix allò que li cal perquè sobrevisquem. Fins i tot quan no les té totes, té mecanismes de defensa per expulsar contingut, amb un vòmit o una diarrea.

Per a això, no només té músculs, sinó també un sistema nerviós gairebé propi. En aquest hi ha entre 100 i 600 milions de neurones, les mateixes que a la medul·la espinal, i és l’única part del sistema nerviós que pot funcionar autònomament. És a dir, pot «prendre decisions» (molt simples, això sí) sense passar pel cervell. A més, produeix substàncies importantíssimes per al nostre estat d’ànim, com ara la serotonina (fins al 95% del total) o la dopamina. En parlarem més endavant. Ara, en aquest moment de l’embaràs, el sistema digestiu no està connectat amb el cervell, però a poc a poc ho farà, i de manera molt forta, a través del nervi vague.

El nom tècnic de tot aquest conjunt de neurones que cobreixen el tub digestiu és sistema nerviós entèric. Per als neurocientífics, anomenar-lo segon cervell és exagerat. Malgrat això, en la pràctica potser ajuda a il·lustrar la relació tan important que manté, i que no sempre és del nostre gust, amb el «primer cervell». Així, tots sabem com l’estat d’ànim pot alterar el funcionament digestiu, i ara també sabem que la influència pot ser inversa. D’això en parlarem en tractar la microbiota, al final de l’embaràs.

El volum de l’abdomen ja comença a notar-se i és probable que comenci a perdre cintura. L’úter, que fins ara havia quedat més amagat, darrere l’os de la pelvis, comença a treure el nas per sobre a causa del seu considerable volum.

La majoria de les embarassades ja no tenen tanta son com al principi. Sovint senten fins i tot més vitalitat. Les nàusees i els vòmits van de baixa i ja s’han acostumat plenament a la condició d’embarassades. Les emocions poden seguir a flor de pell.

Congestió de totes les mucoses

La congestió és l’acumulació excessiva de sang en alguna part del cos. Els petits vasos sanguinis capil·lars que tenim a les mucoses (la pell interna) del nas o de la boca, sobretot a les genives, estan més congestionats —és a dir, més dilatats i grossos— i són més fràgils. Són vasos microscòpics, que es trenquen amb més facilitat i poden produir sagnats petits.

La dona pot notar que li sagnen una mica les genives en rentar-se les dents, o també que li surt una mica de sang del nas quan es moca. No els passa a totes les embarassades, però no és estrany de tant en tant. També pot succeir espontàniament. Naturalment, cal comentar-ho amb el professional, però no és motiu per avançar una visita o anar a urgències si passa només de tant en tant i si el sagnat dura poquet.

En alguns casos, per aquesta mateixa circumstància, quan es tenen relacions sexuals pot haver-hi pèrdues vaginals. La raó és que el coll de l’úter és més congestiu, és molt fràgil, perquè les seves glàndules estan molt sensibles i, en tocar-les, poden sagnar fàcilment.

Els cornets nasals i la rinitis gravídica o de l’embaràs

A l’interior del nas hi ha uns sortints que s’anomenen cornets. Són com unes crestes recobertes d’una mucosa fina. L’aire que respirem els travessa. La seva funció és escalfar i humidificar l’aire que ens entra al cos i també filtrar l’entrada de partícules. Per això, generalment respirem millor pel nas que per la boca. Però aquests cornets fan que el pas de l’aire sigui molt més estret pel nas que per la boca i per això és fàcil que el nas es tapi amb mocs quan els cornets estan inflamats per un refredat. A més, els cornets del nas allotgen molts vasos sanguinis (la sang, com l’aigua calenta en un radiador, és necessària per escalfar l’aire). Aquestes petites artèries i venes es congestionen fàcilment i en situacions de molta calor poden sagnar. No cal dir que l’embaràs és una situació de congestió vascular majúscula.

La rinitis gravídica és una altra possible molèstia. Una rinitis és una inflamació del nas. Gravídic és l’adjectiu que fa referència a qualsevol cosa que passi dins l’embaràs. No sabem ben bé per què algunes dones tenen una reacció més exagerada i desenvolupen símptomes semblants a un refredat, amb sensació constant de «nas tapat», degoteig nasal i, més rarament, esternuts repetits. Pot durar diverses setmanes i, amb molta menys freqüència, també pot fer-ho durant tot l’embaràs. No hi ha un tractament màgic per eliminar-la, però les solucions salines per netejar el nas poden millorar-la molt. No s’han de fer servir col·liris nasals vasoconstrictors perquè, tot i que funcionen temporalment, a la llarga poden empitjorar els símptomes i, a més, durant l’embaràs poden ser contraproduents pels efectes sobre la pressió arterial.

Secrecions vaginals

En algunes dones les secrecions vaginals poden ser molt abundants. Hi ha casos en què són més líquides i fan dubtar sobre si hi ha pèrdua de líquid amniòtic, sobretot si coincideixen amb èpoques de molta calor en què la dona sua molt. Si la situació persisteix, davant d’un dubte d’aquest tipus és millor consultar el metge.

Calostre

Una altra de les secrecions que criden l’atenció durant l’embaràs i que comencen a aparèixer en aquests moments sorgeix dels mugrons de la mare. En poden aflorar gotes de líquid blanc o groguenc. És el que anomenem calostre. És un dels indicadors que les mames ja es comencen a preparar per al futur alletament. Per això els pits també han augmentat molt de pes, perquè, si bé encara falta per alletar el nounat, ja es preparen per fer-ho. Les hormones són les responsables que es prepari la mama, però que no en surti llet. El calostre pot sorgir en començar l’alletament, després que neixi el nadó, però no és gens estrany que durant l’embaràs se’n produeixin secrecions. És un líquid semblant a un sèrum, però encara no és llet. No surt sempre, però si l’embarassada premés una mica el mugró, probablement veuria com ho fa.