Aquesta setmana ja faig uns 43 o 44 centímetres i peso una mica més de 2 quilos. He crescut molt. Ara tinc la panxa gairebé més grossa que el cap. Això és, sobretot, perquè el fetge n’ocupa quasi la meitat. M’ha començat a caure el lanugen, aquell borrissol que em recobria tot el cos. Sóc l’únic primat que el perd. El perdré gairebé tot abans de néixer. Potser me’n quedarà una mica al cap després del part, però al final el perdré tot. Els cabells definitius segurament em començaran a sortir després de néixer, tot i que potser en tindré abans. Ara mateix no ho sé, però, passi el que passi, serà normal.

El meu sistema nerviós segueix madurant i les connexions de l’escorça amb els ulls i les orelles estan cada vegada més preparades. Quan surti em quedarà un llarg camí fins que «veuré» el mateix que «veuen» els meus pares. Primer, taques. Amb el temps començaré a integrar d’alguna manera que les taques influeixen en la meva vida. Després aprendré a parlar i els donaré noms. Al final, cada vegada que vegi alguna cosa que conec li donaré un nom, activaré la memòria i, de vegades, fins i tot les emocions. Quan vegi el que sigui tindré tantíssimes zones del cervell activades que em costarà «només veure-hi», és a dir, no interpretar. El meu cervell ho interpretarà tot tant que sovint només veuré allò en què poso atenció, el que m’interessa o em preocupa. De vegades fins i tot el que no existeix! Passarà igual amb la meva oïda i els sons que m’arribin a l’escorça cerebral.

El que vegi i senti també influirà en el meu estat d’ànim. Això sí, tanta complicació i tant de procés per veure-hi i per sentir-hi em permetrà de fer coses que només jo i cap altre animal podria fer, com ara apreciar l’art o la música. Aquestes capacitats tan inútils per a la supervivència ens les ha donades la natura —o qui sigui. Les ha posat al cervell dels humans basant-se en criteris que escapen a la selecció natural i que ningú sap explicar. Bé, ara no em puc imaginar res de tot això, però tinc ganes de saber-ho. Sembla que la vista i l’oïda em donaran grans moments de plaer, un plaer diferent del dels desitjos, que no serà només fruit de l’interès. En resum, d’aquí a uns anys, quan vegi o senti alguna cosa, s’activaran tantes àrees del meu cervell alhora que de vegades el menys important serà el que estigui veient o sentint en realitat. I en tot aquest procés el meu cervell haurà canviat moltíssim si el comparem amb el que tinc avui. Ara mateix em dedico a posar a punt els cables perquè els ulls i les orelles enviïn al cervell els senyals sobre què passa fora. L’orella ja funciona i l’ull ha d’esperar que hi hagi una mica de llum.

LA VISIÓ MAI ÉS PURAMENT OBJECTIVA

Quan veiem alguna cosa, activem moltíssimes àrees del cervell alhora. En mil·lisegons separem la imatge en objectes, integrem la nostra memòria més primitiva i subconscient amb la més racional, amb les expectatives sobre el que esperàvem veure i en funció del nostre estat d’ànim o alerta…, tot influeix en què veu el nostre cervell. Al mateix temps, la visió desencadena gairebé sempre una resposta emocional, que pot ser mínima o màxima, positiva o negativa, però rara vegada veiem res sense interpretar-ho, sense dotar-ho d’una certa narrativa. La visió és una veritable reconstrucció de la realitat que difícilment arribem a percebre en la seva totalitat. Però, això sí, està perfectament dissenyada perquè ens moguem bé en aquest món. I sobretot perquè interpretem els senyals rellevants des d’un punt de vista de supervivència. El procés dels senyals auditius segueix una lògica semblant. Ara simplement es munten tots els circuits per captar senyals. A poc a poc, durant els primers mesos, el nadó començarà a connectar noves àrees per integrar-ho tot, en un procés que en realitat durarà molts anys i, en alguns aspectes, gairebé tota la vida.

EL MEU FETGE

Sí. En néixer el meu fetge encara serà molt gran, però després s’anirà fent més petit. A més, els budells encara no ocupen tot l’espai que tindran en el futur. Amb el temps, el fetge es farà més petit i els meus budells seran més grans. Durant l’embaràs, el fetge ha fet moltes coses molt importants, entre elles fabricar moltes de les meves proteïnes i greixos. Com que en necessito tantes per acabar de créixer abans de sortir, el fetge ha de treballar moltíssim per crear-les i per això és tan gran. Fins fa poc també ha estat produint part de les cèl·lules de la sang, tot i que cada vegada menys. Ho deixarà de fer del tot a partir del naixement. Però segueix fent moltes altres funcions importants.

Encara em falta un mes i mig per sortir. Ara ja sóc gairebé com un nadó, però una mica més prim. En aquestes setmanes que falten perquè neixi acumularé més greix, que m’ajudarà a arribar al món amb unes bones reserves. Una altra cosa que em fa diferent d’un nadó és que no tinc melic. En tindré quan em tallin el cordó umbilical, la línia de la vida que m’ha unit a la mare.

EL CORDÓ UMBILICAL

El cordó umbilical és una mànega llarga. Al final de l’embaràs farà aproximadament 50 centímetres, mig metre: serà tan llarg com jo. Realment, per a mi és la línia de la vida. Mai més tornaré a viure envoltat d’un cable pel qual passa tot el que necessito. Està molt ben dissenyat per conduir la sang fins a la placenta durant tot el temps que em calgui sense que hi hagi problemes. Quan arriba a la placenta, la sang circula per totes les vellositats que hi ha, per les arrels. Són tan fines que la meva sang i la de la meva mare gairebé es toquen, però no arriben a fer-ho. No es barregen, però en les arrels més fines de la placenta només estan separades per una capa de cèl·lules, que és tan summament prima que deixa passar moltes molècules. Per exemple, l’oxigen que els meus glòbuls vermells prenen als de la mare, i el sucre i altres molècules petites. A més, en aquestes arrels, a les cèl·lules de la placenta, hi ha una veritable fàbrica de proteïnes i molècules. Fabrica moltes substàncies que necessito a partir de les peces que troba en la sang de la mare, en transforma d’altres i me les passa perquè jo rebi tot el que em cal per seguir-me desenvolupant. També està perfectament sincronitzada amb l’organisme de la mare, i no deixa de fabricar progesterona i altres hormones que cada dia li recorden que l’embaràs segueix endavant.

Tot el que m’arriba de la mare i tot el que elimino a través d’ella passa pel cordó umbilical. Pot semblar molt delicat, però no ho és, perquè fins i tot si em bellugo, em giro i salto, a ell pràcticament mai li passa res. És molt tou, elàstic, com de goma, i això el protegeix. Les seves característiques fan que estigui molt protegit. És rodó i a l’interior hi té tres vasos portadors de sang: dues artèries que duen la meva sang cap a la placenta i una vena que me la torna. Al voltant d’aquests vasos hi ha una capa gruixuda de gelatina. Els metges l’anomenen gelatina de Wharton. Funciona com una escuma que protegeix els vasos sanguinis i fa que el cordó sigui molt elàstic. Fins i tot tolera prou bé que l’esclafin una mica. A més, és força lliscadís i fa de mal agafar. De tant en tant l’agafo amb la mà i de vegades el pressiono sense voler. Però només ho faig durant uns segons i el deixo anar de seguida, per això no hi ha problema. Una altra cosa que ara passa sovint és que, com que ja no tinc gaire espai per bellugar-me, en girar-me el cordó m’envolta i es queda així, com un cinturó o una bufanda al meu voltant. Pot ser que me’l tregui amb un altre moviment, o pot ser que es quedi així fins al final, fins i tot pot arribar a fer diverses voltes. Això que el cordó m’envolti, sobretot al coll, de vegades posa nerviosos els pares, i fins i tot alguns metges. Però és molt normal que passi: només faltaria, en un espai tan petit i amb tant de moviment. A més, no em pot prendre l’aire, jo aquí no em puc ofegar perquè no respiro! L’única cosa que els ha de preocupar és el cordó en si, que no estigui massa pressionat perquè la sang pugui continuar-hi circulant. Tanmateix, és raríssim que passi això. El cordó és tou i com de goma, i és molt poc habitual que s’obstrueixi quan m’envolta. Jo mateix també podria recolzar-me en el cordó i detenir-ne el flux sanguini, però també és dificilíssim que passi.

VOLTES DE CORDÓ UMBILICAL

És una de les coses que generen angoixa en els pares, sobretot perquè de vegades pot detectar-se en una ecografia. Però fins a un terç dels infants neixen amb una o més voltes de cordó al coll. Els estudis han confirmat que el risc de complicacions durant el part amb fetus amb una o fins a dues voltes de cordó és el mateix que el dels que no tenen voltes. És a dir, en qualsevol embaràs, tot i que és raríssim, pot haver-hi un accident de cordó, situacions en què s’obstrueix de forma greu, tot i que gairebé mai es produeixen durant el part, perquè és un moment molt controlat. Són complicacions realment rares i poden tenir lloc amb voltes de cordó o sense.

És probable que tingui molèsties per les morenes i el restrenyiment, que solen anar junts i en l’embaràs els pateixen pràcticament la majoria de les dones.

Com ja hem explicat, les morenes o hemorroides són un dels tipus de varius més freqüents al cos. Es produeixen per la dilatació dels plexes hemorroïdals, les venes que circulen per dins del recte. El restrenyiment n’afavoreix molt l’aparició perquè durant l’esforç d’evacuar es produeix molta pressió; la sang no pot retornar bé i s’acumula, la qual cosa dilata les venes. Són unes venes delicades que es dilaten i, fins i tot, s’inflamen amb facilitat.

En l’embaràs es combinen dos factors molt determinants per a l’aparició de les morenes: tot el sistema venós del cos de l’embarassada pateix l’efecte de l’alentiment del transport sanguini i la sang va quedant fàcilment en certes zones, com poden ser les cames o el recte.

Ja hem parlat de les mesures que cal prendre (vegeu la setmana 18). Seguir correctament aquests consells retardarà molt el problema, però no sempre l’evitarà. Cap al final de l’embaràs és quan es fa més pesat, perquè es combinarà amb una panxa molt grossa i amb la incomoditat física. Però cal persistir en la cura, les mesures higièniques i la dieta, per arribar al part havent reduït les molèsties al màxim.

ELS MOVIMENTS A DINS LA PANXA

La mare i el fetus tenen una comunicació molt especial, ja hem dit que el fet de notar els moviments del nadó a dins la panxa i sentir-lo vincula molt la mare i el fill. Ara el pare també pot sentir els moviments si posa la mà sobre la panxa, des de fora, i tot i que és un contacte diferent i no es tracta d’una connexió tan directa ni tan intuïtiva, també és molt important.

Els pares estan força atents als moviments de la criatura. A partir del tercer trimestre, és important controlar-los, perquè el moviment és signe de benestar, un senyal que a dins el nadó hi està bé.

Tot i que el nadó sempre es belluga a dins la panxa, cal tenir en compte que en funció de la posició que pren el moviment es nota més o menys, perquè no sempre dóna cops de peu i també per una qüestió d’espai. Els «salts» ara són mínims. Dels gairebé 30 per minut a les 20 setmanes, ara ha baixat a 4 o 5, i són molt més suaus.

COM CAL CONTROLAR ELS MOVIMENTS?

A partir del tercer trimestre els moviments fetals poden ser percebuts per gairebé totes les mares, i per tant són un molt bon mètode de control del benestar fetal. Simplement amb una mica d’atenció podrem anar controlant que el nadó cada dia va fent senyals de moviment.

A causa de l’augment dels períodes de son del fetus, durant el tercer trimestre pot semblar que el nombre de moviments disminueix però que n’augmenten la intensitat i la durada.

No hi ha un patró estàndard de moviment, cada fetus es belluga a la seva manera; el que resulta rellevant de debò és que el patró al qual ens hem acostumat no canviï de sobte. Una manera de notar millor els moviments és estirar-se sobre el costat esquerre.

Si la mare arriba a detectar un canvi molt marcat en la forma o la freqüència habituals dels moviments del fetus, seria necessària una consulta amb el metge. Aconsellem no retardar la visita més de 24 hores, tant si es percep una disminució dels moviments com si se’n detecta l’absència. Per exemple, si es perceben menys moviments durant unes vuit hores o menys de deu moviments durant les dues hores següents a un àpat.

LA REDUCCIÓ DEL MOVIMENT FETAL

Notar una reducció de moviments fetals en algun moment de l’embaràs és relativament freqüent: entre un 5 i un 15% de totes les mares la percebran en algun moment. En moltes ocasions no hi ha cap problema, però en fins a una de cada quatre dones els metges poden detectar una situació que requereix atenció. La majoria de vegades aquesta situació és causada per un creixement fetal retardat (vegeu la setmana 27). Si bé el metge o la llevadora mesuren l’altura de l’úter en cada visita, s’ha demostrat que controlar els moviments és un mètode molt eficaç per complementar els exàmens mèdics. D’aquesta manera es poden detectar un bon nombre de casos de creixement intrauterí retardat i prendre les mesures oportunes.

GRÀFIC 11.    L’ALTURA UTERINA

La mida de l’úter augmenta moltíssim durant l’embaràs. Des de la situació inicial com un petit òrgan amagat en la pelvis de la dona, cada mes creixerà una mica fins a ocupar gairebé tot l’abdomen i tocar les costelles de la mare. Fins a la meitat de l’embaràs (cinc mesos o 20 setmanes) l’úter arriba a l’altura del melic.

Tot i que no segueix una regla matemàtica, l’úter creix més o menys de manera semblant en totes les mares. A partir del quart mes aproximadament, els metges o llevadores poden palpar la part superior de l’úter, anomenada fons en terminologia mèdica. La mida en centímetres des de l’os del pubis fins al fons de l’úter és l’altura uterina, que es mesura en cada visita. Si l’altura uterina és menor del que es considera habitual, se sol fer una ecografia per comprovar si el creixement fetal està dins de la normalitat.