En la meva setena setmana de cursa segueixo creixent molt. Al final d’aquesta setmana arribaré pràcticament als 10 mil·límetres. En el meu petit món, ja començo a ser notablement gran. Tots els meus òrgans comencen a tenir forma, sobretot el cap, i allà on creixeran els braços i les cames ja comencen a dibuixar-se unes pales. Sembla que dugui aletes, però són els esbossos del que en el futur seran mans i peus. Sóc com un arbre que va creixent. Tot va adquirint una certa dimensió i es va desenvolupant a poc a poc en mi.
La cara, també molt lentament, ja va agafant forma. Els ulls encara són uns punts negres, però hi són i són molt recognoscibles. M’han aparegut les fosses nasals i la boca. A més, el cor ha començat a recargolar-se a poc a poc, i ja té quatre cavitats que seran les dues aurícules i els dos ventricles que m’acompanyaran tota la vida. Aquestes cavitats encara estan obertes, com en una casa en què les parets no arriben al sostre. Encara s’han de tancar i connectar-se bé per formar aquest òrgan complicat que bombejarà sempre la sang. Tot i que inacabat, el cor mou la meva sang perfectament, i el meu cos rep tota l’energia que em transmet la mare perquè segueixi creixent com més ràpid millor.
Alhora, la resta dels meus òrgans s’estan formant. Els budells també vénen d’un sol tub. Des de la boca fins a l’anus, m’ocuparan tota la panxa i ja han començat a plegar-se sobre si mateixos i a adoptar la seva forma. Des del budell es formaran el fetge i el pàncrees, que em caldrà de gran per fer la digestió. Ara el budell és molt curt, però s’allargarà moltíssim. Començarà a créixer molt de pressa i a plegar-se, de manera que ben aviat no em cabrà a la panxa, que encara no creix tan ràpid. Per això, molts dels budells es col·locaran durant un temps al cordó umbilical, fora de la panxa. Allà a fora s’aniran desenvolupant tranquil·lament i, al cap d’un mes, entraran per posar-se al seu lloc definitiu dins meu.
Segueixo necessitant moltíssima energia per créixer. Però, de moment, encara sóc molt petit. Amb una mica de sang de la mare ja rebo tot el que em cal. Sóc com una planteta. Amb molt poqueta terra i aigua, ja vaig creixent. Les meves arrels, la placenta, estan en contacte amb la mare, i jo en vaig absorbint els nutrients i l’oxigen que necessito. Per sort, ella té molt més del que cal perquè jo creixi. Més endavant n’hi aniré demanant més i més, però de moment en tinc més del compte i agafo una petitíssima part d’ella, que ja em satisfà.
Els meus músculs estan actius ja des que es van formar. Encara tinc una musculatura molt primitiva. Però el que tinc ho he de bellugar. Ara mateix els meus petitíssims músculs estan una mica desenvolupats al tronc i l’esquena. Ja em permeten moure el cap cap endavant i cap enrere, també cap als costats. També estiro l’esquena. Tots els meus moviments són lents. Tinc els músculs poc coordinats, tot just comencen a funcionar i, quan s’activen, només és per pocs segons. Si algú ho veiés, li semblarien els moviments d’un cuquet mig adormit. Amb aquests moviments no canvio de postura. De fet, estic en la mateixa posició des que vaig començar a créixer. Però tot això està a punt de canviar. Ara que he començat, progressaré molt de pressa. Cada dia em bellugo una mica més que el dia abans, durant més temps, i cada vegada faig moviments més complexos. Només d’aquí a una setmana ja podré fer coses molt més complicades amb la musculatura. Al cap de poc temps podré donar moltes voltes en aquesta piscina on visc.
Realment no hi ha canvis rellevants o sobtats. Tot i que alguns dels símptomes de les primeres setmanes podrien millorar, en general, les hormones segueixen estant molt altes. Per tant, se seguirà notant diferent, amb nàusees, canvis d’humor i descontrol d’emocions. És possible que ja comenci a notar que pateix més restrenyiment, tot i que això normalment apareixerà més tard.
Una altra cosa són els canvis que tenen lloc al seu interior. Tot i que la mare potser no ho nota, l’úter ja ha començat a créixer força; ara ja és gairebé el doble del que era al principi del procés. Si abans de l’embaràs era d’uns 7 centímetres de llarg i 4 d’ample, ara que el fetus i la placenta poden ser ja de 3 centímetres, l’úter ha de fer-se més gran (arribarà a tenir fins a 20 vegades la seva mida habitual). I no només serà més gran, sinó que també haurà de rebre encara més sang, que servirà per alimentar el nadó. L’úter, que abans de l’embaràs rebia 50 ml de sang cada minut, ha de ser capaç de rebre un litre i mig cada minut, és a dir, 30 vegades més. Per aconseguir-ho, els vasos sanguinis de la mare esdevindran més elàstics i més tous.
ELS GRANS CANVIS DEL SISTEMA VASCULAR EN L’EMBARÀS
Les artèries uterines són les que transporten la major part de la sang que rep l’úter. En arribar-hi, es divideixen en moltes petites artèries que reparteixen la sang per tots els teixits. El nostre organisme conté artèries i venes. Les artèries són les que duen la sang del cor a la resta del cos i les venes les que l’hi tornen.
Una artèria és molt diferent d’una vena. És dura i elàstica, com una mànega feta de goma. Ha de conduir la sang a gran velocitat. A més, té una capa de cèl·lules musculars que la fan capaç de contraure’s o relaxar-se, i d’aquesta manera canviar la pressió arterial (també anomenada tensió). Una vena és com un globus; tova. L’artèria és dura perquè li cal que la sang arribi molt ràpid allà on la vol portar. Les venes són toves perquè la sang retorna cap al cor sense pressa, hi va arribant tranquil·lament.
En l’embaràs, la mare necessitarà moure molta més sang per satisfer la gran demanda del fetus. Un adult mitjà té uns 5 litres de sang. Curiosament, aquesta xifra coincideix amb la quantitat de sang que es belluga pel cos cada minut, 5 litres. O sigui que la sang que mou el cor fa tota la volta al circuit en un minut (això en repòs, perquè si hi ha exercici, el procés és molt més ràpid). Doncs bé, les embarassades necessiten molta més sang per poder alimentar el nadó. En el tercer trimestre, incrementaran la seva sang fins a un 40%, és a dir, en tindran uns 7 litres. És una sang una mica més diluïda, però, en definitiva, el seu cor també mourà aquests 7 litres cada minut.
Gairebé tot l’augment de sang que experimenta la mare es dirigeix a l’úter. Un litre i mig, el 20% de tota la seva sang, serveix per dur oxigen i aliments i fer de ronyó del nadó. Però per assolir aquesta quantitat, l’úter no només ha de créixer, sinó que també ha de modificar totalment els seus vasos sanguinis. Les artèries de l’úter esdevindran venes, i així s’aconseguirà que una gran quantitat de sang arribi a la placenta.
I, per fer-ho més complicat, aquest procés, que ja resultaria sorprenent en qualsevol altra situació, no el duu a terme la mare, sinó el fetus.
Una part de les cèl·lules de la placenta se separen i migren a través dels vasos sanguinis de l’úter. S’hi introdueixen fins a 2 o 3 centímetres i substitueixen a poc a poc les cèl·lules originals. D’aquesta manera, la paret de l’artèria s’estova i deixa passar moltíssima més sang. Cal que això sigui així, ja que, altrament, la placenta no podria créixer tot el que haurà de créixer perquè el fetus es desenvolupi i augmenti fins a assolir la mida d’un nadó.
Per aconseguir aquesta fita, que és fonamental per a la supervivència, les cèl·lules fetals no només han d’amagar la matrícula immunològica, sinó que a més han de transformar-se en cèl·lules d’un vas sanguini. En la seva superfície expressen proteïnes característiques de vasos sanguinis a la superfície i funcionen com a tals. És a dir, literalment, s’han «disfressat» d’un altre tipus de cèl·lula completament diferent i s’han ficat encara una mica més dins l’organisme de la mare. Durant els mesos següents, aquestes cèl·lules seguiran allà, permetent que els vasos uterins augmentin fins a 30 vegades el cabal habitual. I com passa amb gairebé tots els grans canvis que comporta l’embaràs, després del part tot tornarà a la situació original. Aquestes cèl·lules fetals camuflades de vasos sanguinis s’autodestruiran i les cèl·lules maternes tornaran a créixer allà on van desaparèixer, i tornaran als vasos uterins l’aspecte original d’artèries.
PROVES
La primera visita al ginecòleg sol ser entre la setmana 7 i la 8. S’hi fa una història clínica completa per valorar tots els antecedents de la mare i si hi ha circumstàncies especials. En funció d’aquestes dades s’estableix si l’embaràs és de baix o alt risc. Es tracta d’una terminologia que pot generar certa alarma però, en realitat, la majoria dels embarassos es desenvolupen bé i només una minoria presentarà complicacions. Tanmateix, si l’embaràs és d’alt risc, s’afegiran alguns controls addicionals. A la primera visita també es programaran les primeres anàlisis, que es fan habitualment una mica més endavant, entre les setmanes 8 i 10.