Aquesta setmana ja faig prop de 13 centímetres i peso uns 140 grams. Ja començo a ser força gran en relació amb el que pesava fa unes setmanes, i m’assemblo cada vegada més a un nounat.

També, molt a poc a poc, començo a tenir una mica de greix al cos. Fins ara no n’havia tingut. El greix em serveix per emmagatzemar energia. Ara mateix no em cal guardar-ne gaire, perquè rebo tota la que em cal. A més la gasto gairebé tota per construir-me i bellugar-me. El greix té altres funcions i sempre en necessitaré una mica per viure. D’aquí a unes setmanes m’apareixerà un greix especial, una mena d’estufa que m’ajudarà a mantenir la temperatura després de néixer. Ja en parlarem. Ara estic tan protegit a dins de l’úter que encara no em cal, però, com tantes altres coses que ara no em calen, s’anirà creant i anirà ocupant el seu lloc dins meu, de mica en mica, per poder entrar en acció en el moment precís. Quan neixi passaré d’estar en aquesta banyera climatitzada a estar a l’aire lliure i em caldrà molta ajuda per no refredar-me.

ELS MEUS RONYONS, CADA VEGADA MÉS PREPARATS

Ja tinc els ronyons gairebé completament formats. El meu organisme és gairebé tot líquid i sals. Li cal un sistema sofisticat per regular aquesta quantitat i concentració de sals. Per què? Perquè els éssers vius som molt delicats. Així com necessitem mantenir una temperatura constant, ens fa falta una concentració de sal en tot el cos. La sal és la mateixa que posen els meus pares al menjar, clorur sòdic. Tots els líquids del cos tenen una mica de sal, per això la meva suor serà salada. I aquesta part petita de sal, uns 9 grams per cada litre, ha d’estar sempre en la mateixa concentració; altrament, si al meu cos hi hagués més o menys sal del normal, les cèl·lules deixarien de funcionar. Tot i que el cos perdi líquid o n’hi entri molt de cop, la concentració de sal mai canvia. D’això se n’encarreguen els ro-nyons. Però no només tenen aquesta funció. A més del líquid i les sals, els ronyons eliminen les proteïnes que sobren. Les cèl·lules són com fàbriques que generen residus. Fan servir les proteïnes, però sobren deixalles, trossos de proteïna que l’organisme converteix en urea. Com passa amb les escombraries, la urea no es pot acumular perquè és tòxica i per tant cal eliminar-la.

El ronyó és un sistema molt intel·ligent que filtra la sang i n’elimina el líquid, les sals i les proteïnes que el meu cos no necessita. Tot i que sembla una mongeta gegant, per dins és molt complicat. Està format per milions de filtres i tubs microscòpics. Si l’augmentéssim amb un microscopi, el veuríem com una depuradora d’aigua immensa, amb milers i milers de canonades per on circula l’orina; un circuit amb intel·ligència pròpia que sembla dissenyat per un enginyer gairebé màgic. Allà, milions de sensors biològics detecten la pressió de la sang i la concentració de sals i proteïnes i decideixen si concentren més o menys l’orina i si deixen sortir més o menys aigua del cos. Com molts dels meus òrgans, és un sistema increïblement complicat en què es produeixen milions de petites decisions cada minut i en què tot està previst que funcioni de manera òptima. El ronyó no només elimina coses, sinó que es comunica amb el cor, els vasos sanguinis i el cervell, i és essencial per mantenir la pressió arterial i per a moltes altres funcions del meu cos.

Ep! Tot i que és cert que aquí dins visc molt còmode i encara em preocupo de poques coses, ja tinc algunes obligacions. Una és el manteniment de la meva piscina climatitzada. Visc envoltat d’aigua i m’he d’ocupar que aquest líquid es produeixi diàriament i en grans quantitats. Els ronyons, aquells sistemes superintel·ligents de canonades, ja produeixen molta orina i regulen molt bé els meus líquids. Ja estan preparats per protegir-me si la pressió arterial o el volum de la sang augmenten o disminueixen, tot i que sortosament no sol caldre. Però com que encara estan madurant, no eliminen proteïnes, i no ho faran fins al final. De moment l’eliminació de sals i proteïnes me la fa la mare mitjançant la placenta. Ara la meva orina és com aigua amb una mica de sucre i sal. La qual cosa no està gens malament, la veritat, perquè és el líquid que m’envolta i, a més, me l’he de beure. No seria gaire agradable tenir ja l’orina que tindré de nen, amb tantes proteïnes i urea que li donen aquella fortor. A més del tràngol que em suposaria, tornaria a ficar-me al cos tota la urea que hagués eliminat. En resum, que em surt més a compte que m’ajudi la mare i que l’orina sigui molt transparent, un líquid gairebé sense olor ni gust.

LA POSICIÓ FETAL, SINÒNIM DE BENESTAR

Segueixo bellugant-me i experimentant posicions. Tinc prou líquid amniòtic per a la meva mida, i em moc còmodament en tant d’espai. Estic molt a gust. Encara puc fer molts salts. Fins i tot puc fer tombarelles i cabrioles. Tinc prou espai per fer tot això i tot el que toco o tot amb el que ensopego és tou i calent. Cada vegada passo més estona en posició fetal, una mica flexionat, amb les mans recollides a l’altura de la barbeta i els peus encreuats. Per això cada vegada tinc més to. Des que vaig començar a bellugar-me, ja tinc to muscular. Per això mai, ni al principi de l’embaràs, em veureu amb braços o cames caiguts. Aquesta posició tan «fetal» la mantindré fins i tot un temps després de néixer. És una activitat subconscient que regula la part baixa del meu cervell. Els metges saben que mantenir aquest to és un signe de benestar. Si mai hi ha un problema, poden veure com estic en una posició més «deixada», amb braços i cames més caiguts. Per això, en el futur, si volen controlar que estic bé, aquesta és una de les moltes coses que miraran.

El to és una activitat de base del múscul, en la qual no està fent força però tampoc es queda totalment relaxat. El to és el que permet al fetus mantenir una posició dreta, o l’equilibri, i és un mecanisme de defensa biològic perquè permet una reacció muscular molt més ràpida. El manté inconscientment i no li genera fatiga perquè els músculs que el mantenen fan poca força i van fent relleus en un estat de contracció parcial. Sense to, les espatlles i els braços, o l’esquena, estarien caiguts. Durant el son, el fetus quasi no té to muscular. Pot haver-hi més to muscular si estem molt nerviosos, cosa que explica els dolors musculars a les cames després d’un examen o de qualsevol situació que generi tensió. I hi ha menys to quan ens relaxem o quan estem molt cansats, quan ens trobem malament per una malaltia com la grip, o fins i tot quan ens sentim deprimits. Aquesta manca de to també pot ser característica en l’adolescència, tot i que, ara per ara, no es considera una malaltia.

Jo desenvolupo un to molt característic que ha donat nom a la posició fetal. El to fetal indica benestar i bona oxigenació, i segurament té per finalitat el manteniment dels meus músculs actius. És peculiar i possiblement només és útil en el meu estat de vida fetal. Així doncs, malgrat que els braços i les cames estan plegats molt fort, el coll no té cap to, com es pot comprovar amb un nounat que no pot aguantar el cap dret. En néixer, mantindré aquesta posició fetal uns mesos però l’aniré perdent per guanyar més llibertat de moviments a les extremitats i adquirir to, primer al coll i finalment a tot el cos per mantenir-lo dret.

LA MEVA MEDUL·LA ÒSSIA COMENÇA A FUNCIONAR

A partir d’aquesta setmana, la meva medul·la òssia comença a produir les cèl·lules de la sang. La medul·la òssia és al centre de molts ossos, com els de les cames, les vèrtebres, l’estèrnum i la pelvis. És un lloc molt important del meu cos perquè produeix gairebé totes les cèl·lules que componen la meva sang. En aquesta setmana comença a funcionar i a poc a poc anirà substituint el fetge i la melsa, que feien aquesta feina, però l’aniran abandonant progressivament ara que la medul·la òssia ja s’ha posat a treballar. Gràcies a ells he tingut cèl·lules a la sang des del principi. Totes les cèl·lules de la meva sang són importants i a totes les necessitaré molt aviat. Sobretot els glòbuls vermells, que acoloreixen la sang i són tan importants per dur l’oxigen a tots els racons del meu cos.

Però les plaquetes també són importants perquè ajuden a la coagulació de la sang. Tot i que a l’úter no em dono cops, necessito que les plaquetes em funcionin perfectament. En algunes zones del cos, els meus vasos sanguinis són molt fràgils. Per exemple, al cervell. Les plaquetes i la coagulació són imprescindibles, perquè de vegades es pot trencar un capil·lar microscòpic i les plaquetes evitaran que es produeixi qualsevol sagnat. A banda de tot això, la meva medul·la òssia també produirà moltes cèl·lules blanques, o leucòcits, que són les cèl·lules del meu sistema immunitari. Ara la mare em protegeix força, però el meu sistema immunitari ja s’està preparant intensament per funcionar bé quan neixi.

EL MEU SISTEMA IMMUNITARI

Com qualsevol persona, malgrat que sóc un fetus, ja tinc glòbuls blancs que em protegiran d’infeccions en el futur. A diferència de les plaquetes i dels glòbuls vermells, que són tots iguals, hi ha glòbuls blancs de molts tipus, tots amb noms estranys, com ara neutròfil, limfòcit o macròfag, entre d’altres, i tots tenen noms ben difícils de pronunciar. Són part del meu sistema immunitari. N’hi ha molts i de molts tipus perquè el sistema immunitari és una altra de les moltes coses complicades que ajuden el nostre cos a funcionar.

El sistema immunitari és el que em defensarà perquè sobrevisqui als milers de bacteris i virus amb què em trobaré durant la meva vida. Està entrenat per reconèixer cèl·lules. A partir d’aquí, pot protegir-les o atacar-les. És un sistema de memòria preparat per identificar i saber què és meu i què no. Durant aquesta primera fase de la meva vida fetal, s’està entrenant per reconèixer què és meu i per no reaccionar contra res que sigui de la meva mare. Durant el tercer trimestre, a poc a poc, començarà a canviar fins a esdevenir un sistema més actiu, com el que serà durant tota la vida, capaç d’atacar tot el que sigui estrany per protegir-me, per donar-me immunitat. Aquest canvi es produirà gradualment cap al final de l’embaràs i no s’acabarà fins al cap d’unes setmanes d’haver nascut. Però abans d’activar totes aquestes defenses tan potents, que seran capaces de destruir una cèl·lula en segons, ha d’enllestir el que està fent ara. Aquesta tasca tan important de reconèixer el que és propi, per enregistrar-lo en la seva memòria gegant i saber que no cal que ho ataqui. Tota aquesta informació serà com una enciclopèdia immensa que li caldrà consultar tota la vida. Aquestes setmanes es dedica a això i encara li queda un temps. Mentrestant, és difícil que m’arribin bacteris o virus, perquè aquí a dins estic força protegit. A més, els anticossos que la mare em passa durant l’embaràs em protegiran de possibles infeccions.

El meu sistema immunitari ara mateix és molt «tolerant». És a dir, té certa capacitat, però molt reduïda, de reconèixer i atacar agents estranys durant una gran part de l’embaràs. Durant molt de temps vam creure que això succeïa simplement perquè era immadur. Les idees més actuals apunten que aquesta tolerància no és per immaduresa, sinó perquè té dues missions importants. La primera és que el sistema immunitari s’està entrenant per reconèixer-se a si mateix. El nostre organisme té milers i milers d’antígens que el sistema immunològic ha de memoritzar com a propis per no atacar-los mai durant la vida. Per això li calen moltes setmanes d’aprenentatge. Una segona missió important és no produir anticossos contra la mare, si alguna cèl·lula seva s’introdueix accidentalment dins meu. Igual que ella no m’ha d’atacar, jo no l’he d’atacar a ella. Per això la tolerància és cabdal en aquests moments.

Així doncs, un dels primers aprenentatges del meu sistema de defensa com a base de la meva vida futura és, sense partir de cap supòsit, acceptar les coses tal com vénen. A partir d’un determinat moment, cap al final de la vida fetal, el sistema començarà a madurar i esdevindrà actiu. Tot i així, en el naixement el sistema seguirà sent molt immadur i per això encara dependré de la presència d’anticossos de la mare, que m’arriben en grans quantitats i em protegeixen de moltes infeccions. Fins i tot després de néixer, perquè un cop produïts continuaran uns mesos a la sang.

UN SISTEMA DE MEMÒRIA IMMENS

El sistema immunològic és un sistema de memòria que pot reconèixer milers de milions d’organismes estranys en l’ésser, com ara bacteris, virus i fongs, i atacar-los perquè no produeixin malalties. Actua per una combinació veritablement complicada de moltes cèl·lules diferents que es comuniquen entre elles de diferents maneres i que sovint actuen alhora. Simplificant molt, algunes cèl·lules blanques destrueixen directament els microorganismes estranys, mentre que d’altres memoritzen la «matrícula» de qualsevol bacteri o virus que entri al nostre organisme i fabriquen anticossos que faran més fàcil la feina de les seves companyes en futures infeccions.

Els anticossos són proteïnes que circulen per la sang i reconeixeran sempre amb molta precisió la «matrícula» pròpia (anomenada, tècnicament, antigen) d’aquell bacteri o virus concret. Tenim milions d’anticossos diferents per a diferents gèrmens. Si en el futur aquell germen entra altra vegada a la sang, els anticossos s’uniran de seguida a la seva superfície, com una clau que reconeix el seu pany, i actuaran com un senyal. Seran com una bandera vermella sobre el germen. Així doncs, les cèl·lules blanques reconeixeran ràpidament la bandera indicadora d’una amenaça i la destruiran abans que causi una malaltia. L’única condició perquè això funcioni és que el sistema immunitari ha d’haver lluitat com a mínim una vegada contra aquella infecció per poder reconèixer-la en el futur. Per això les vacunes són un dels avenços més importants de la medicina i salven tantes vides. Ens permeten generar anticossos i protegir-nos d’infeccions greus sense haver-les passat.

Probablement segueix en les millors setmanes de l’embaràs. Això sí, tot continua augmentant de mida, i pot ser que la roba ja hagi canviat de talla. Els pits també incrementen la mida, i ja ha augmentat de talla de sostenidor un parell de vegades. I, tal com havia començat a notar dies enrere, potser li segueix sortint una mica de calostre dels pits. Tret d’això, es troba força bé, i l’embaràs en aquestes setmanes li és força suportable i còmode.

Encara no es noten els moviments del fetus, tot i que ja sabem que es belluga moltíssim. Però això no vol dir que no pugui notar moltes sensacions diferents i, tot i que ara són menys probables, algunes molèsties. Pot començar a sentir rampes a les cames, als peus i a les mans. També pot sentir per primera vegada algun formigueig de tant en tant a les mans o als peus, com quan se li adorm una extremitat. Tot i que encara subtilment, reté cada vegada més líquid i això fa que alguns teixits del cos estiguin una mica més inflats i puguin comprimir alguns nervis.

Formiguejos i rampes

Aquestes molèsties solen aparèixer més endavant, però de vegades poden sorgir ja en el segon trimestre, especialment en persones més susceptibles i en èpoques de molta calor. Els formiguejos poden arribar a ser molt molestos durant l’embaràs. Els provoca el progressiu increment en la retenció de líquids. Això fa que molts teixits estiguin més inflats, més edematosos, en termes tècnics. Alguns nervis del cos passen per zones molt estretes entre ossos i pot ser que quedin comprimits amb més facilitat. És una sensació semblant a quan s’adorm un braç o una mà perquè ens hi hem recolzat molta estona o ens hi hem adormit a sobre. Es produeix una sensació de formigueig que sol desaparèixer en canviar de postura. De vegades la mà arriba fins i tot a quedar com «morta», si bé al cap de pocs segons ja es pot bellugar. Els nervis són com cables elèctrics, però són cables elèctrics que estan vius i, quan ens hi recolzem molta estona, s’adormen. En l’embaràs no s’arriba a perdre la mobilitat, però la compressió dels nervis pot produir sensacions de formigueig o pèrdua de sensibilitat. Tot i que en general es toleren bé, en alguns casos poc habituals poden aparèixer quadres més molestos, com la síndrome del túnel carpià, que comentarem més endavant. La calor empitjora la retenció de líquids i per això és més fàcil patir aquestes molèsties a l’estiu. No hi ha grans solucions per a aquestes molèsties, però es poden reduir molt si s’eviten les postures que les produeixen més.

Les rampes, una altra possible incomoditat, es produeixen amb més facilitat durant l’embaràs. Solen tenir lloc a les cames i a la nit. Són fruit d’una combinació de causes, entre elles la mateixa compressió nerviosa de què hem parlat, o la sobrecàrrega de pes. És molt més fàcil que apareguin si hi ha una mala hidratació i en casos de pèrdua de sals importants per al funcionament muscular, sobretot de potassi. Tot això passa més fàcilment en èpoques de calor perquè la sudoració no només deshidrata, sinó que augmenta les pèrdues de potassi. Amb freqüència poden millorar molt afegint plàtan o taronja a la dieta, ja que contenen molt potassi. També pot donar bon resultat prendre complements de potassi o magnesi, però sempre havent consultat un professional.

Retenció de líquid

Tenir més líquid a l’organisme és un efecte natural de l’embaràs. El cos necessita treballar amb més líquid per tenir més sang, pel creixement de l’úter i el líquid amniòtic i també perquè tenir més líquid facilita que molts teixits siguin més elàstics i flexibles. Una altra cosa és que aquest líquid es pot acumular fàcilment allà on no toca. Això passa perquè surt dels vasos sanguinis i resta atrapat en els teixits dels braços i les cames. És més fàcil que quedi a les cames, però no és estrany que les persones amb predisposició, i sobretot en èpoques de calor, notin que també se’ls inflen les mans.

Els efectes de les hormones de l’embaràs, com la progesterona, fan que baixi la pressió sanguínia i que tots els vasos sanguinis es dilatin. Per això a les venes els costa tornar la sang cap al cor. Són vasos sanguinis molt fins i, com una mànega feta amb goma de globus, s’inflen més fàcilment quan la sang hi passa. A més, les venes —tots els vasos sanguinis en realitat— no són com canonades de ferro. Són cèl·lules unides entre elles i que formen un tub. Entre aquestes cèl·lules hi ha porus pels quals es pot escapar líquid i l’embaràs i les seves hormones fan que els vasos siguin més «porosos». A tot això s’afegeix que la sang en l’embarassada és més diluïda. Per una llei física, quan la sang està més diluïda, es filtra més líquid fora dels vasos sanguinis. Així doncs, a l’embarassada se li inflen les cames amb més facilitat perquè les canonades que han de fer pujar la sang són molt flàccides i tenen més porus del que és normal. Com en un sistema de canonades amb fuites, els peus se li entollen primer a causa de la gravetat i perquè són la part del cos més allunyada de la bomba que mou la sang, el cor. La inflor de les mans succeeix per una raó semblant, tot i que sol trigar més.

Són molèsties que apareixen des de la meitat de l’embaràs i al final seran les més marcades. Beure més o menys aigua no sol influir gaire en la retenció de líquids, tot i que lògicament és millor no abusar de la ingesta d’aigua. Però no cal reprimir la ingestió d’aigua si fa calor, perquè una deshidratació no milloraria la retenció i comportaria problemes afegits. Per millorar la retenció de líquids es recomana evitar al màxim estar dreta en la mateixa postura durant molta estona, com també les posicions que comprimeixen les cames. Fer servir mitges compressives i dormir amb les cames una mica aixecades i sempre de costat perquè la sang arribi més fàcilment al cor serà el millor per a la futura mare. Els diürètics són medicaments que cal evitar i només els ha de fer servir per indicació mèdica.