Aquesta setmana ja arribo als 30 centímetres de llarg, des del cap fins als peus. I ja peso prop de 900 grams. El que menja la mare m’arriba a través de la sang, però també fa cap al líquid amniòtic. Tinc papil·les gustatives a la llengua que es poden activar amb uns certs gustos. Els nutrients passen de la sang de la mare a la meva. Quan orino, tot va a parar al líquid amniòtic, i com que més tard l’ingereixo acabo notant el gust dels aliments a la llengua. Per tant, estic exposat als diferents gustos del que menja la meva mare. Tard o d’hora aquests sabors començaran a quedar enregistrats en alguna banda, segurament sense que me n’adoni. D’alguna manera, però, em començaré a acostumar al menjar dels meus pares abans de tastar-lo de debò. D’aquí a unes setmanes tornarem a parlar-ne.

ELS MEUS PRIMERS CICLES DE SON I VIGÍLIA

He començat a acomplir cicles de son i de vigília més organitzats. A poc a poc m’apropo a la manera de dormir que tindré quan sigui un nadó. La majoria del temps estaré dormint, com faig ara, i només estaré despert de tant en tant. Només m’estic uns 20 minuts despert cada hora com a màxim. Fins i tot adormit em puc bellugar, però, és clar, em bellugo molt més quan estic despert. En aquest moment m’activo i puc fer moviments més forts que duren uns quants minuts. En realitat, són moviments cada vegada menys intensos perquè a poc a poc han esdevingut més coordinats i menys bruscos. Però de vegades a la mare li sembla que és tot el contrari. De fet, tot i que em bellugo menys sobtadament, cada vegada sóc més gran i tinc més força. Per això ella els nota, i molt més que abans.

I naturalment, quan ella em nota, té tendència a posar la mà sobre la panxa. Si em toca de manera intensa, com que jo ara ja tinc els reflexos més desenvolupats, puc respondre bellugant-me més. Tan aviat ho faig amb nous moviments com estirant les cames; això ella ho sent en forma de bony que li sobresurt de la panxa durant uns segons i desapareix de seguida. Amb una certa freqüència pot començar a notar una mica de molèsties o dolor amb les puntades de peu i les empentes, però és un dolor ben rebut. És la nostra comunicació física incipient. Cada vegada serà més intensa, com a preparació per a la que ens espera. O sigui, que sempre que estic despert m’adono si la mare em toca. De moment, són respostes molt automàtiques, quasi reflexes, del meu sistema nerviós. Però tot té una funció. Les sensacions de relaxació i l’amor que es produeix en la mare quan participa en tota aquesta comunicació inconscient s’acaba transmetent a tots dos. Els nostres sistemes hormonals tenen milers de maneres de convertir aquestes sensacions cerebrals de la mare en reaccions fisiològiques positives, en els vincles que després ens uniran i en l’ambient òptim que el meu cervell necessita per desenvolupar-se.

Tot això passa si estic despert. Quan estic quiet, gairebé sempre és perquè dormo. Llavors prefereixo que no em toquin. Si em belluguen, em poden despertar i és millor que em deixin dormir. Aquest «son» encara no és el mateix que tindré en néixer, però és una part normal del meu desenvolupament. Estic en plena formació i el meu cervell està invertint moltíssima energia a formar-se. S’activa de tant en tant, però li cal reposar com més millor. O sigui que si ara passo llargues estones sense moure’m, és normal. M’agrada molt dormir i és el que faig la major part del temps. Això sí, els meus moviments són bàsics per transmetre a la mare que estic bé. A partir del tercer trimestre, els metges li explicaran que controlar els meus moviments és una manera de saber que tot funciona com cal.

CONNEXIONS SINÀPTIQUES

Sóc capaç de reaccionar als primers estímuls que rebo, mitjançant la mà de la mare a la panxa, perquè les neurones del meu cervell segueixen creixent i han començat a connectar-se entre elles. Les connexions poden tenir lloc a l’escorça cerebral mateixa, i entre l’escorça i la resta del meu cervell, de la medul·la i del cos. Com més va, més connexions s’estableixen; són les anomenades sinapsis o connexions sinàptiques. Per tant, ara, a més de migrar des del centre del cervell fins a la superfície, les neurones ja comencen a connectar-se cada vegada més. Però, com ja sol ser habitual, res és tan senzill. Les neurones no només s’han de connectar. Ja hem parlat de com és d’important que estiguin envoltades de mielina. Ara mateix, la majoria de les neurones no funcionen bé perquè no tenen mielina. La mielina és aquella capa de greix que recobreix l’axó, el «cable» que surt de cada neurona i la connecta amb les altres. Igual que un cable de coure d’electricitat submergit en aigua sense el plàstic que el recobreix no condueix bé l’electricitat, les neurones necessiten la capa de mielina per transmetre la informació. Les neurones es troben en un medi aquàtic, i si volguessin enviar electricitat sense aquest aïllant, es dispersaria. Perquè les neurones vagin bé, els axons, els seus cables, han d’estar ben recoberts d’aquesta capa de mielina que els aïlla. En aquest moment, malgrat que hi ha moltes connexions i ja s’ha començat a fabricar la mielina que aïllarà els conductes de les neurones, encara n’hi ha poca. Moltes neurones no en tenen, no estan «mielinitzades». Aquesta mielinització dels cables nerviosos del cervell és un altre dels fenòmens que tindran lloc a poc a poc. Cada vegada serà més precís, els cables estaran més ben definits i les zones del cervell que necessiten connectar-se crearan circuits més potents.

Tot en el meu cervell es produeix amb gran precisió. El meu ordinador central se segueix construint a bon ritme. Tanmateix, és tan complicat que em caldran molts més anys perquè funcioni a ple rendiment. És el preu que cal pagar per tenir l’òrgan més complicat de tota la naturalesa. Des de fora sembla que tot és molt lent, però a dins tot canvia cada dia a una velocitat vertiginosa. S’hi formen milions i milions de cèl·lules i altres tantes es connecten. Tot evoluciona a una velocitat colossal i amb una precisió impossible d’entendre. Tot i que la meva vida aquí dins és una estació preliminar per al meu cervell, és la més delicada i la més important. Ara amb prou feines funciona i encara queden moltes fases: els primers dies, quan comenci a rebre tants estímuls de cop; els primers mesos, amb tot el meu aprenentatge, etcètera. Però cada nova fase dependrà de l’anterior, de si ho hem preparat tot bé. Res en el seu desenvolupament es deixa a l’atzar. Tot té un sentit i aquest moment de preparació està posant les primeres pedres perquè la meva intel·ligència es pugui desenvolupar en els seus complicadíssims circuits. Són tan complicats que encara resulten incomprensibles per a gran part dels científics. La natura sempre ens recorda que, tot i la nostra gran intel·ligència, ella és molt més llesta i que segurament no l’arribarem a entendre mai del tot. Som el resultat d’alguna cosa molt més gran que nosaltres mateixos. Però això és una altra història.

SE M’HAN OBERT LES PARPELLES

Des d’aquesta setmana ja se m’obren les parpelles. Es comencen a obrir i tancar: he començat a parpellejar i ja em comencen a créixer les pestanyes. Sí, les pestanyes se m’han desenvolupat força; o sigui que, si pogués mirar-me als ulls de prop, ja se’m veurien. També se’m veuria la part blanca de l’ull (l’escleròtica) i l’iris, que ara no té color perquè no ha estat exposat a la llum. Fins ara encara no he vist la llum; si la veiés, encara no estaria ben preparat. Tanmateix, queden poques setmanes perquè les meves neurones de la retina captin la llum.

En una ecografia molt detallada ja es pot veure que tanco i obro els ulls, tot i que en les normals no sempre es pot apreciar. L’ecografia dels metges encara no arriba a la definició extrema necessària per mostrar una pestanya.

Com que no estic exposat a la llum, no es poden formar molts dels pigments que m’acoloriran els ulls. Per tant, és normal que encara no tinguin color perquè estic ficat en un espai fosc. Més aviat tenen un color grisós, un xic blavós. Quan surti, els pares s’hauran d’esperar una mica per saber de quin color tinc els ulls realment.

I cada vegada tinc menys arrugues a la pell perquè hi vaig acumulant greix a sota. També tinc cada vegada més aquella petita quantitat de greix marró que m’ajudarà a regular la temperatura en sortir.

De moment, continuo empassant-me molt de líquid. Ingereixo fins a un quart de litre de líquid amniòtic al dia i tot em serveix per seguir ajudant el meu sistema digestiu a madurar.

ELS MEUS PULMONS

Fins ara el meu sistema respiratori veia créixer els òrgans pulmonars però no estaven preparats per funcionar. Ara, en la setmana 26, tampoc ho estan del tot. Tot i així, fa dues setmanes que he arribat al que els metges anomenen viabilitat. Malgrat que no vol dir que sigui viable al cent per cent, amb ajuda mèdica els meus pulmons podrien començar a funcionar. És així ja des de les 24 setmanes, però ara ja és una mica més cert. Els meus pulmons, que en començar l’embaràs eren pràcticament peces de teixit massisses, s’han anat preparant durant moltes setmanes. Ja hem explicat com a dins s’hi va anar creant alguna cosa semblant a les ramificacions d’un arbre. Aquestes ramificacions, els bronquis, ja estan força preparats i cada vegada s’assemblen més als pulmons d’un nounat de nou mesos. Ara mateix, aquests bronquis són plens d’aigua. De fet, per ser més exactes, són plens de líquid amniòtic. Aquest líquid és fonamental per anar exercitant, fent pràctiques, en aquest laberíntic sistema pulmonar. Així es van desenvolupant. Els omplo i els buido de líquid sempre que estic despert. D’aquesta manera els meus músculs respiratoris, que ja fa moltes setmanes que estan en marxa, van aprenent la seva funció i estaran entrenats el dia que surti. A més, la pressió del líquid és bàsica perquè el pulmó segueixi creixent. Aquest líquid tan important haurà de sortir immediatament en néixer. De seguida, com per encantament, el pulmó es buidarà i s’omplirà d’aire.

Així, aquesta setmana ja disposo d’un sistema molt complicat de bronquis i bronquíols. I cada vegada hi ha més alvèols. Encara són pocs per poder respirar bé. A més, els manca el surfactant, un element cabdal per respirar. Si nasqués ara —prematurament, és clar— ja podria portar aire a la sang, però em faltarien alvèols i surfactant.

GRÀFIC 9. DESENVOLUPAMENT PULMONAR

EL SURFACTANT: UN SABÓ QUE ENS PERMET RESPIRAR

El surfactant és un sabó natural produït pel nostre cos. Està format principalment per lípids (greixos) i té una petita proporció de proteïnes. És una substància que els mateixos alvèols produeixen i que en recobreix tota la superfície. L’interior de cadascun dels nostres alvèols té una capa de surfactant. Sense no podrien funcionar. Els alvèols són com uns globus molt petits fets d’una capa desenes de vegades més fina que un paper de fumar. Si intentéssim fer un globus amb un paper de fumar es col·lapsaria. Mai aconseguiríem donar-li forma de globus. El truc per mantenir oberts aquests globus finíssims que ens permeten posar en contacte l’aire amb la sang consisteix a posar una bombolla de sabó a dins. La natura els ha dissenyat perquè puguin fabricar aquest sabó natural que, com una bombolla, manté la forma de globus. Per això diem que el surfactant és el que ens permet respirar. La bombolleta de sabó crea l’espai necessari perquè entri l’aire.

Aquest sabó el produeix el nostre cos mateix. El fabriquen unes cèl·lules que tenen els alvèols i que s’anomenen pneumòcits de tipus 2. Són només una petita part de les cèl·lules de l’alvèol i estan especialitzades a fabricar el surfactant, un sabó que tindrem tota la vida perquè sense no podríem pas viure.

S’anomenen així, de tipus 2, perquè n’hi ha d’altres molt més comuns, els pneumòcits de tipus 1. Els de tipus 1 són els que fan possible que respirem. Són com les rajoles de la paret primíssima de l’alvèol. Immediatament després de néixer, l’alvèol es buidarà de líquid i s’omplirà d’aire en només uns segons. Travessant aquesta paret de pneumòcits de tipus 1, l’oxigen de l’aire es difondrà cap als glòbuls vermells perquè la sang el dugui a totes les cèl·lules del cos.

Els pneumòcits de tipus 2 comencen a aparèixer a poc a poc, ja des de la setmana 24, si bé en la majoria de fetus fins a la 34 no hi ha prou pneumòcits de tipus 2 capaços de produir el surfactant que permetrà al nadó respirar sense problemes, si ha de sortir a fora. Tot i així, en alguns casos ja n’hi pot haver prou abans de les 34 setmanes i, en d’altres, fins a la setmana 39 els pulmons no estan dotats de tot el surfactant que els cal per funcionar perfectament.

En definitiva, un dels problemes més freqüents dels naixements prematurs i un dels que més preocupa els metges és que als nadons els costa més respirar perquè no tenen tot el surfactant necessari. De vegades pot ser un problema molt greu. El pronòstic dels prematurs, que fins fa poques dècades encara era molt difícil, ha canviat gràcies a dos grans avenços de la medicina. Un ha estat l’administració de corticosteroides a la mare abans del naixement del nadó. El segon, el fet de disposar de surfactant artificial. Presentarem aquests avenços més endavant quan parlem en detall la prematuritat.

Té els pits cada vegada més grossos i l’arèola que envolta els mugrons també li pot haver crescut. Tal com passa amb altres zones del cos, s’enfosqueix i és normal que hi apareguin una mena de bonyets. De vegades es veuen molt, són molt marcats.

Aquests bonyets són unes glàndules anomenades de Morgagni. No és que s’hagin inflat, és que han crescut. Produeixen una substància lubricant, que té per finalitat protegir al màxim possible la pell del mugró quan comenci la lactància. Serà una pell molt exposada a la saliva del nadó i caldrà tenir-ne molta cura perquè no es talli ni s’inflami. Per tant, els pits es preparen per alletar. Aquests canvis en l’arèola són part de la resposta natural al que ha de venir.

ELS MOVIMENTS FETALS

Els moviments del fetus ja són molt notoris. La mare no és conscient dels períodes de son i vigília del fetus, però a poc a poc s’acostuma als seus ritmes. Hi ha dies que el nota més en funció de la posició que pren. El que sí que percep és que hi ha estones en què s’està molt quiet, d’altres en què es belluga lentament i d’altres en què sembla que s’hagi pres un cafè ben carregat. El notarà millor a la nit, perquè és cert que llavors es mou una mica més, abans d’anar a dormir. Però això també és perquè és l’hora en què ella està més relaxada i el seu cos és més sensible a tot el que li passa.

Molta gent creu que després de menjar certs aliments o de beure líquids ensucrats els moviments augmenten. En realitat no és així. Els que augmenten són els moviments respiratoris. Són els moviments que la mare nota de vegades —com si el fetus fes saltirons— i duren uns segons.

LES CONTRACCIONS

Encara molt a poc a poc, l’úter segueix donant petits senyals que comença a despertar-se. Són contraccions petites, molt lleus. Sovint l’embarassada nota una sensació estranya i que la panxa se li posa una mica dura. Pot ser que en algun moment concret li faci una mica de mal, però molt poc. La majoria de vegades és com una lleu contractura de tota la panxa. Això seguirà així, amb un petit augment progressiu, gairebé fins al final de l’embaràs. Si fa una mica més d’esforç físic, caminar, pujar escales o mantenir relacions sexuals, per exemple, potser nota més contraccions.